Nou pacte local per l’ocupació a Terrassa

Ha passat sense pena ni glòria, al menys aparentment, la signatura d’aquest anomenat Pacte Local per a l’Ocupació a Terrassa. El títol ja és prou important, sobretot en les actuals circumstàncies  de l’economia i, amb ella, la societat. Per dir-ho curt i ràpid: 6 milions de persones aturades, bona part de les quals de llarga durada, o sigui més d’un i fins i tot dos anys sense conèixer què vol dir guanyar-se dignament un salari, i amb aquest un lloc a la societat. De fet, el text del Pacte ja ho diu això, que “l’actual crisi econòmica, financera i ocupacional”, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol i bona part del sud d’Europa “és de caràcter global i estructural”. Parla també, fins i tot, de “l’esgotament del model de creixement”, evidenciat en la destrucció de llocs de treball i en la pèrdua de teixit productiu.

I apunta de seguida una qüestió central per al creixement econòmic i la creació d’ocupació: la millora de la qualitat de l’educació, la formació tècnica, la formació específica sobre autoocupació i creació i creació d’empreses.

Això s’hauria de fer amb “concertació” i “consens social”, raó per la qual la importància de l’aconteixement és o hauria de ser més gran encara si es té en compte el nom i condició de les entitats signatàries del Pacte. Ni més ni menys que el propi Ajuntament de Terrassa, l’organització empresarial CECOT, un dels grans sindicats patronals al país i també a nivell d’Estat, i les organitzacions sindicals obreres UGT i CCOO. En definitiva, com quedà escrit al Visquem Terrassa nº157, setembre-octubre de 2013, “tots els agents socioeconòmics de la ciutat es posen d’acord en l’estratègia a seguir per reactivar l’economia i la generació d’ocupació”. Clar que malgrat tot allò que s’escriu potser ningú no s’ho acaba de creure massa.

En tot cas, concretament, el Pacte inclou 22 mesures per a “potenciar la formació com a nucli principal de les polítiques actives d’ocupació, implicant les empreses i potenciant la formació continua i ocupacional”. També s’orienten a “facilitar la instal·lació de noves empreses al territori a través de l’Oficina d’Atenció a l’Empresa” i a “establir la innovació com a força motriu principal de la promoció econòmica”. Així mateix, hi ha un compromís per “apropar els serveis locals per a l’ocupació al territori i fonar respostes adients en breus períodes de temps”; com també per a “potenciar programes especials per a aquells col·lectius que tenen més dificultats”, al temps que per “prevenir el fracàs escolar i promoure programes que facilitin la transició del món educatiu al laboral del jovent”.

Per sort, aquest pacte no s’elabora només amb bones intencions. A la primera pàgina, de fet, s’afirma que “s’ha fet prioritària la necessitat de reactivar el Pacte Territorial per l’Ocupació de Terrassa signat al 2004”. I al Visquem Terrassa esmentat són citats també com a “antecedents”, el “Pla de Mesures per fer front a la crisi econòmica” presentat per l’Ajuntament al 2008, “el primer Ajuntament català” a presentar un pla d’aquestes característiques; el “Pacte de Terrassa per la Cohesió davant la crisi”, del 2009, un acord amb 42 mesures i una inversió de 4 milions d’euros. Així com, l’any 2010, “un nou conjunt d’accions per continuar pal·liant els efectes de la crisi”.

El Pacte Territorial de 2004 ja es plantejava com a necessitat d’enfrontar “una taxa d’atur per sobre de la mitjana de Catalunya”, tot i afirmant que “l’Administració Local i els agents socials, realitzant polítiques d’ocupació, han contribuït a la creació de llocs de treball i a la millora de les condicions de les persones que busquen ocupació”. En aquell moment, de totes formes, entre els objectius principals estava el de donar “suport a la indústria tèxtil i de la confecció a la ciutat, i a la seva ocupació davant la plena liberalització del comerç al sector”. Pel demés, el conjunt de mesures proposades no eren molt diferents de les que s’han proposat ara.

Doncs bé, d’acord amb dades corresponents a l’any 2003, publicades a l’Informe de conjuntura de Terrassa. 2004, “a 30 de novembre, l’atur afectava a 7.979 persones residents al districte de Terrassa, xifra que representa el 9,19% de la població activa; això és mig punt per sobre del que es registrava al novembre de l’any anterior. En el seu context, l’atur terrassenc se situa 2,9 punts per sobre de la mitjana catalana i prop de dos punts per sobre de la mitjana comarcal; mentre que supera la mitjana que s’observa per a tot l’Estat”.

Vuit anys després, segons l’Informe de conjuntura de Terrassa 2012, “a 31 de desembre de 2012 l’atur afectava 23.659 persones residents a Terrassa, xifra que representa el 20,81% d’una població activa estimada en 113.690 persones. En el seu context, l’atur terrassenc se situa amb aquestes dades 4,4 punts per sobre de la mitjana catalana i gairebé tres punts per sobre de la mitjana comarcal; mentre que també supera la mitjana que s’observa per a tot l’Estat”.

Les xifres, òbviament, no són massa encoratjadores. Més aviat, caldria dir que són un desastre i que assistim a una veritable situació d’emergència humanitària; com posen, per altra banda, en evidència els resultats, entre d’altres estudis, del VIII Informe de l’Observatori de la Realitat Social elaborat per Càrites i fet públic aquest mateix mes: 3 milions de persones (6,4% de la població) sobreviu amb menys de 307 euros al mes, és a dir, no tenen per a viure i els hi falta, fins i tot, el més bàsic, com ara el menjar o un parell de sabates. Fa 5 anys, el nombre era de 1,5 milions.

La dimensió del problema, per tant, és tal que segur que no se li pot fer tota la culpa als signants d’aquest nou pla d’ocupació a Terrassa. De fet, com s’assenyalava al principi, que no s’hagi fet molt propaganda de la cosa potser ja indicaria, com a mínim, un grau de prevenció, al menys de part dels sindicats patronal i obrers, perquè l’Ajuntament, com s’ha vist, no ha perdut ocasió per a fer volar coloms. La CECOT, a la seva pàgina web no fa cap publicitat ni propaganda resenyables. Tampoc UGT ni CCOO.

Des de UGT, s’afirma que tot i les limitacions el Pacte pot ser un instrument que faci feina, i asseguren que treballaran per a que això sigui així. CCOO, per la seva banda, en un document publicat a la pàgina web, titulat Pactes territorials, valoració i propostes, considera que “la curta experiència dels pactes mostra que és un model que pot augmentar les possibilitats d’actuar”, que “treballa més a prop de les persones” i que, tot plegat, “estan donant uns resultats positius evidents. Si més no estan servint per estendre una cultura de concertació en el territori”, emfasitza. Però, de totes formes, la valoració global és només que “relativament positiva com a inici d’un procés”.

Caldrà veure fins a on i com es pot caminar  per aquestes vies, essent que l’experiència no deixa molt de marge per a engrescar-se ni fer-se moltes il·lusions. Menys encara si tenim en compte que, en el millor dels casos, la situació actual, si no empitjora, hauria de trobar una certa estabilitat en l’actual equilibri, si això fos possible, que tampoc no ho sembla, si més no, com resa aquella antiga dita, perquè no hi ha mal que cent anys duri ni cristià que ho pugui resistir…

En tot cas, tancar els ulls o, pitjor encara, intentar fer creure en allò de que “ara sí, aquesta vegada va de debò…”, no sembla que sigui massa responsable, i segur que no és allò que la ciutadania d’aquesta ciutat i la del país demanen i necessiten.