(Per cert, permeteu-me un incís: per sort, la iniciativa de Viena edicions no és única, des de Meteora han posat en marxa la recuperació d’obres específiques d’autors desapareguts i/o descatalogats, començant amb El gall canta per tots dos d’Agustí Bartra, en una edició revisada per D. Sam Abrams. Crec que es tracta d’una proposta interessant, que tinc de fa mesos, i de la qual ja us en parlaré en una altra ocasió.)
Marià Villangómez nasqué a Eivissa el 1913, però va estudiar dret a Barcelona. La Guerra Civil el va ensopegar a València, on va anar a parar al bàndol dels nacionals. Després del conflicte, Villangómez es dedica professionalment a l’ensenyament en diferents escoles de Mallorca, Catalunya i Eivissa, on finalment torna a fixar la seva residència. Si bé els primers escrits daten dels anys trenta, la seva producció (sobretot pel que fa a poesia, com demostra aquest volum) comença a personalitzar-se a partir dels quaranta. A començaments dels cinquanta iniciarà la seva tasca traductora, molt important pels noms que actualitza en català i que li atorguen noves referències creatives: Shakespeare, Keats, Baudelaire, Yeats, Dylan Thomas…
Com que el volum de poesia recollida consta de poc més de cinc-centes pàgines, aniré desgranant els llibres que conté al llarg del temps, tal com em vagui o pugui (ja sabeu, el ritme morós habitual de cal llunÀtic; encara tinc de fa anys tots els contes de Cheever per acabar de llegir). De moment, dir-vos que el volum, malgrat la tapa tova, està gustosament editat, tal com és habitual en Viena, però que no disposa d’un pròleg o estudi que en aquests casos és tan benvingut pel lector, per ser guiat amb passa ferma pels envitricolls de l’obra de l’autor.
Ja tinc llegit Elegies i paisatges (1933-1943), una obra d’empremta clarament primerenca, la qual cosa ja se sospita per l’amplitud de l’espai temporal en què espigola els poemes que la formen. Malgrat tot, hi ha una clara voluntat d’unitat: tots ells giren al voltant de l’experiència directa del poeta a l’illa del seu naixement, infantesa i joventut. Les referències al paisatge són aclaparadores, i es veuen de tant en tant esquitxades per estampes quotidianes de la seva gent (el primer amor a “Cita”, una diada de festa a “Sant Cristòfor”, els banys de joventut a “Platja perduda”). Al començament, l’illa esdevé en si mateixa un personatge, sobretot en els primers poemes que, ordenats en un cicle temporal, pertanyen a la tardor i l’hivern. Però a mida que s’acosta la primavera, són el paisatge i les seves transformacions (més enllà de les particularitats geogràfiques) que capten l’atenció del poeta. Precisament, els primers poemes són els que m’han semblat més interessants i personals. Sense ser depriments, els recorre una melangia a estones molt madura que ens acosta més a la realitat contemporània de Villangómez (sobretot els poemes aplegats sota els epígrafs “Paisatges tardorencs”, “Cap al tard” i “Pausa en temps de guerra”).
Indubtablement, més enllà dels meus gustos i preferències, Villangómez sap el que es fa. Els seus referents literaris en aquesta aventura són més aviat decimonònics o formalistes (es nota l’empremta de Maragall, Carner o Riba), i alterna l’ús del vers llarg amb el vers curt per accentuar la diferència entre el cant líric i la cançó popular, segons el tema i el moment anímic. Un coneixement formal que, ja en el següent volum, Terra i somni, es complementa amb una voluntat d’exploració reflexiva més ambiciosa, una conjunció que cristal·litza en els primers poemes de gran qualitat i empremta personal del poeta eivissenc. Però això tan sols és una primera impressió que m’han donat les seves primeres pàgines, que comentaré en una altra ocasió.
Deixa un comentari