Més d’un havia defensat que l’opció d’en Pere Navarro (PN) per assumir la màxima responsabilitat del PSC era clarament un suïcidi o, tal vegada, una immolació. No semblava difícil defensar aquesta anàlisi. Ocupar el lloc de personatges que han deixat marca important al PSC i en el món de la política catalana no era un repte qualsevol, en un moment a més de crisi inèdita del dit “socialisme” a nivell d’Estat i també al Principat que havia propiciat la sortida de més d’un.
Tot plegat, en PN, encara i haver estat alcalde d’una de les ciutats més grans del país mai no s’havia destacat en res. Feia més aviat el perfil d’un buròcrata gris que havia fet carrera sense haver de fer molt carrer, en el si d’un partit hegemònic a Terrassa durant dècades.
Donades les circumstàncies, la decisió d’agafar la responsabilitat de dirigir el pesecé en aquesta difícil situació, deixant un relatiu i ben garantit bon lloc en el món del municipalisme, no podia només que ser l’assumpció d’una responsabilitat històrica i quasi religiosa en animar-se a pagar pels pecats dels del seu grup. O, pitjor, creure càndidament que podria ser l’articulador d’una bona sortida a la crisi. O, fins i tot, encara i veure la mida dels reptes no ser capaç de dir no a l’honor de passar a l’història com a cap del psocialistes catalans.
Sigui com sigui, en el curt termini de temps que el senyor PN ve desenvolupant el seu, segons sembla, forçat lideratge polític, no ha deixat d’ensopegar. O pitjor, disculpin l’expressió, de cagar-la. Però, al cap i a la fi, ensopegar pot no ser culpa directa d’un mateix. Ara, ja allò altre més aviat sí. I en aquest camí ben farcit, la darrera escena, la de les primàries de psocialistes de Barcelona, ha estat d’antologia.
Com deia recentment en Josep Ramoneda en una de les seves columnes, el resultat de les mateixes hauria estat un desastre. Segons el columnista, que és molt bon coneixedor d’aquesta organització, per a un partit que ha estat a l’alcaldia de la capital catalana durant quasi tot el temps d’aquesta democràcia de baixa intensitat que vivim, i que ara es postula com a alternativa per tornar-hi, el nombre de participants en total i els 2.500 vots del candidat oficialista estarien en el nivell del ridícul. Ja la qüestió del frau via compra de vots d’alguns ciutadans immigrants, Ramoneda ho resol amb un lacònic comentari: “Las marrullerías a favor del candidato oficialista no deben sorprender demasiado en un aparato al que siempre le ha gustado alardear de sus habilidades en el juego subterráneo, convencido de que la política se gana en entierros y bautizos”.
La cosa, però, no acaba aquí. Convidat pel programa de les 23h al Canal 3-24, el dia 31 de març, en PN va anar disposat a convèncer tothom de la grandiositat de les propostes i les pràctiques del psocialistes catalans. Confrontat amb les imatges de les cues on ciutadans de diverses procedències del món no sabien què respondre a les preguntes dels periodistes, alguns perquè directament ni entenien ni sabien parlar català ni espanyol, l’exalcalde de Terrassa es va cansar de repetir que tot allò no era només que “l’anècdota” i que per tant no era suficient com per a deslluir una experiència com la del seu partit. Altres virtuts no tindrà, però decisió per defensar el que calgui, en aquell estil del conegut “amb raó o sense raó, els meus sempre millors”, sí que en té.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari