La CUP aposta per la sobirania en l’habitatge

No Comment

La CUP de Terrassa ha encetat una campanya política que pretén anar més enllà de la eleccions municipals que es van acostant, i emmarcada amb el nom Desfilant Terrassa, Teixint Sobiranies. En un acte dut a terme el passat dimarts al Centre Cívic Francesc Macià, la Maria Sirvent, advocada i membre de la CUP, anunciava l’inici d’aquesta campanya de llarg recorregut, la qual gira al voltant de les Sobiranies, descrivint-les com “la capacitat de prendre decisions sense que s’hagin de supeditar a altres poders”, així com “fomentant els espais de decisió comunitaris, recuperant l’esperit col·lectiu front l’individualisme, amb l’objecte de desplaçar una sobirania que sovint està en mans del capital a mans del poble.” En l’acte es va fer palès que, per a la CUP, el punt de partida més proper per aquests espais de decisió comunitària des d’on teixir la sobirania popular és el municipi.

Així doncs, en aquest primer acte, el tema tractat va ser la sobirania residencial, en un context on a Terrassa “s’han viscut pèrdua d’habitatges o desnonaments de gairebé tres famílies al dia”. Per a la CUP, “més enllà de les mesures d’emergència social que entenem necessàries cal abordar polítiques públiques d’habitatge des d’un principi de realitat.”

Com a convidada a intervenir, la Gemma Garcia Fàbrega, col·laboradora del mitjà La Directa i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, parlà més aviat d’antisobirania, que és el tema que l’autora aborda en el seu llibre Els Senyors del Boom (Edicions Saldonar, 2014). Aquest llibre està centrat en la corrupció urbanística esdevinguda al llarg de la dècada passada als Països Catalans, de la mà de constructores, banca i administració (la tríada del boom), en la qual hi va haver una connivència absoluta i una “compra massiva de voluntats polítiques, amb regidors d’ajuntaments votant per afavorir recalificacions de sòl”. Segons l’autora, tenim un país a la venda (“la Costa Brava està ara en mans d’inversos russos”), amb 450.000 pisos buits, 13 caixes desaparegudes, i amb uns fons voltor àvids de quedar-se amb propietats privades i també amb les públiques. Com a exemples de corrupció i d’imposició d’un model d’espoli immobiliari exposats per la Gemma, l’empresa Astroc, la macrourbanització Marina d’Or, o Habitat, entre moltes altres. L’autora va referir-se també a l’elevada sinistralitat laboral que durant aquells anys de bonança immobiliària existia en el sector, així com el gran volum d’atur de la fallida va deixar.

DSC_0360 A la taula de dreta a esquerra, Guillem Fernández, Gemma Garcia Fàbrega i Maria Sirvent

En Guillem Fernández, membre de COOP57 i especialista en polítiques públiques pel dret a l’habitatge, va assegurar que la situació actual ve propiciada pel tipus de polítiques en habitatge que s’han vingut fent els darrers 50 anys, lligades a un model més de producció i consum dins la lògica capitalista. Així, la ciutat que tenim és conseqüència d’un determinat model d’habitatge. També va voler ressaltar en Guillem que per canviar el model, no es fa en quatre anys ni accedint a les institucions simplement (ni molt menys només des de l’ajuntament), sinó que es tracta d’un procés que implica empoderament i canvis culturals. En aquest sentit, les passades dècades l’accés a l’habitatge s’ha entès com un producte de producció i consum més, dintre de la lògica capitalista. Amb aquesta lògica es va fer a Terrassa el darrer Pla d’Ordenació Urbanística (és de l’any 2003), en uns moments de pujança i bombolla, amb l’objectiu d’arribar a 250.000 habitants, amb una política municipal d’habitatge ínfima, tot reproduint les tendències del mercat. Així, en Guillem va denunciar que a Terrassa s’ha propiciat un índex paupèrrim d’habitatges protegits enfront dels habitatges lliures, i encara més, posant-los en el mercat de compra. Els resultats d’aquestes polítiques són ara visibles: manca d’accés a l’habitatge, habitatges deficients amb manca de serveis i de subministrament, barraquisme i desnonaments a l’ordre del dia.

De cara a proposar nous models, el Guillem insistia: “necessitem sobirania residencial com a capacitat per decidir col·lectivament quin tipus de model d’accés a l’habitatge, però també de consum i tinença d’habitatge volem”. Proposava per exemple formes de tinença intermitja que ultrapassin la propietat privada, com ara el model de cessió d’ús o la masoveria urbana. Un altre debat a tractar properament serà el model d’espai urbà, el qual també ha vingut propiciat per determinades polítiques que s’han vingut imposant.

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER