[Pep Cortès] Roinejava lleument sota un cel rúfol

No Comment

Eren les nou del matí d’un dimarts gèlid de mitjans de febrer. Feia un fred sever i impenitent. Roinejava sota un cel inhospitalari. Havia sortit de casa per anar a comprar el diari i fer un cafetó a la plaça porxada, a poc menys de dues travessies.

En entrar a l’estanc, davant meu hi havia un home escanyolit, cobert per una pellissa xopa, rònega i atrotinada, que remenava una i una altra vegada les seves butxaques, mentre el Pere, l’amo de l’estanc, li allargava el diari amb la braç estès.

–Tranquil, home, que no tenim cap pressa –li deia el Pere, mentre em mirava a mi, fent, sorneguer, un lleu moviment d’espatlles.

–Té, Pere, cobra’m el diari i cobra’t també el seu! –vaig engaltar-li jo mentre li allargava un bitllet.

–No. Gràcies, però… –es disculpava l’home, mentre seguia escorcollant-se les butxaques dels pantalons i la jupa, sense èxit–. És que no sé on ha anat a parar el bitlleter, però l’haig de dur al damunt, segur. Recordo bé que al sortir de casa…

–No es preocupi, home! –l’interrompia jo, condescendent, mentre recollia el canvi–. Que tingui un bon dia! Adéu, Pere. Fins demà!

Quanta comèdia! N’hi ha que la saben ben llarga. Em vaig encaminar cap al bar del Tonet, enfront de l’estanc. Vaig seure en una tauleta a tocar de la finestra i vaig demanar, com cada dia, un cafè amb llet i un croissant.

Mentre obria el diari i començava a repassar els titulars, va entrar l’home de la pellissa atrotinada i es va dirigir al taulell. Va demanar un cafè amb un bon raig de conyac, que es va prendre d’una revolada, es va treure el bitlleter de la butxaca, va pagar i va sortir del bar, tot plegat en menys de dos minuts.

Em vaig quedar atònit. Ni tan sols em va mirar i de ben segur que en entrar al bar m’havia d’haver vist. Li devia fer vergonya, o no, aquesta gent no en tenen de vergonya!

Passats uns minuts, vaig plegar el diari i em vaig dirigir a la barra per pagar la meva consumició.

–Tonet, em cobra, si li plau?

–No em deu res, senyor Joan. L’home que ha entrat abans, rere seu, li ha pagat l’esmorzar.

Vaig sortir del bar, pesarós, escrutant el cel, encara rúfol. Havia deixat de ploure, però el dia seguia embolcallat en denses boires. En un moment o altra el cel deixaria caure tota la seva càrrega tempestuosa damunt de la nostra dòcil conformació a tota mena d’inclemències.

 

Guanyador del 1r Concurs de Relats Breus #‎culturaMLRS

 

Related Articles

Deixa un comentari

Enquesta sobre Malarrassa
foto diari octubre Respon aquesta enquesta i ajuda'ns a millorar! L'enquesta és totalment anònima. Dedica només 5 minuts del teu temps a respondre a aquest qüestionari.
SEGUEIX-NOS A TWITTER