Apolo Giménez/La Maurina, una de les parelles de noms emblemàtica a la història de la Terrassa dels darrers 60 anys. Icona local de la militància antifranquista i de l’activisme social, l’Apolo, Cayetano a la clandestinitat, forma part de la gent que va arribar als terrenys del sudoest de Terrassa, l’any 1954, i que han vist néixer i créixer el barri i la ciutat, i a més l’han construït amb les seves pròpies mans.
Fundador de l’associació de veïns, explica que aquesta va néixer de la necessitat d’organitzar-se per resoldre els problemes més bàsics. No hi havia clavegueram, ni aigua ni llum, “però llavors ni es deia associació de veïns, allò més identificable com organització era la militància del PSUC”, al qual pertanyia.
Durant els 1960, arreu del país aquesta forma d’associació comença a ser identificada com a moviment veïnal. El 1968 van fer per primera vegada gestions per legalitzar-la, “però s’exigia adhesió als principis del Movimiento franquista”, recorda Apolo, “i ens vam negar”, de manera que aquesta AVV només es va legalitzar amb l’arribada de la democràcia, tot i “ser a la pràctica el referent reconegut i interlocució del barri”.
Apolo Giménez, Emili Cirera, Joan Centelles i Raül Sànchez, de l’AVV La Maurina (foto: PV)
El moviment veïnal als 1970 era “imparable”, afirma l’Apolo. President de l’entitat entre el 1968 i el 1999, relata que l’associació “era una assemblea permanent”, amb molta activitat i participació. Amb relació estreta amb la gent dels Salesians, que ha estat i és una congregació molt activa socialment en aquest barri.
Barri fet bàsicament per autoconstrucció, el primer objectiu era treure la porqueria, clavegueram, carrers urbanitzats, il·luminació, “que l’ajuntament va posar unes contribucions especials per pagar 2.000 peles per metre línia. Vam reunir el barri i la gent es va negar, i aconseguirem que no es pagués. Fer els carrers, que estaven sense asfalt, l’avinguda d’Àngel Sallent…”.
“Moltes coses les fèiem nosaltres, com a mà d’obra, com el clavegueram de la plaça de Felip II, fent les rases pels tubs, amb pics i pales prestats per l’ajuntament”, explica l’Apolo, “i els tubs els pagàrem els veïns amb una col·lecta. Això va passar aquí. I haig de dir que amb suport de la gent de Salesians”.
Aquest va ser el tenor de la vida fins a la Transició i l’arribada de la democràcia, que va trencar fronteres polítiques. Al temps que es trencaven fronteres físiques, com va ser la urbanització de l’Avinguda Àngel Sallent (un torrent inexpugnable, sobretot quan plovia) que deixà camí expedit al centre de la ciutat, acabant amb un aïllament avui inimaginable de tan a prop que és el centre.
A les dècades dels 80 i 90 s’aconseguiren els principals equipaments: centre cívic, poliesportiu, casal d’avis i CAP. Això sí, “sempre amb lluita”, emfasitza l’Apolo, tot recordant que la reivindicació del casal d’avis va suposar fer molta pressió a la Generalitat, primer, i després l’ajuntament. Tot plegat, dècades d’experiència on es forgen identitats ciutadanes i de barri, enfortint la convivència i la cohesió social.
Amb el desenvolupament i creixement econòmic, tot i els problemes, desigualtats i manca de perspectiva de futur, el barri va patir la marxa de joves i no tant cap a d’altres llocs de la ciutat de nova urbanització, i el conseqüent envelliment relatiu del veïnatge. Amb l’arribada de la migració es completa una gran transformació important de la geografia humana, amb gent d’orígens, cultures i tradicions molt diverses, coincidint sovint amb la diferència d’edat. Aquesta és l’etapa actual del barri, en la qual des de l’AVV vénen treballant molt la convivència i, amb noves característiques, la cohesió social.
Aquí, entre d’altres, s’ha fet un projecte de recuperació de la memòria. “Per tenir present i recordar allò que més d’un sembla que ha oblidat: com es va arribar i com s’ha viscut, per quins motius i en quines condicions. Intervenir en el debat sobre la conjuntura i prevenir també”. En aquest punt el Pla de Barris, desenvolupat durant els darrers anys i que encara manté projectes actius, marca un punt clau de la vida del barri.
Activa des dels anys 50
L’associació ha estat sempre activa, amb moments difícils, els dels moviments socials en general. Una baixada de militància i compromís, paradoxalment en els termes, amb l’arribada de la democràcia. “La gent va pensar que ja no calia seguir lluitant, que els representants elegits democràticament ja ho farien”, diu molt críticament l’Apolo. També entre l’any 2000 i l’inici del Pla de Barris, explica en Joan, “també va ser un temps de molt baixa activitat”.
Tot i així, l’AVV ha estat sempre molt activa i ha participat amb moviments i lluites com les de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, les iniciatives legislatives populars vàries, també a la plataforma pel dret a decidir, i col·laborant amb el Casal de la Dona, a més de la Taula de l’Aigua i altres.
D’altra banda, en aquest barri hi ha “l’entramat salesians, ho dic positivament”, explica l’Emili Cirera, associat i assessor de l’AVV, “que ha estat i estan una entitat molt col·laboradora. Ho han fet sempre i continuen treballant molt positivament. Ara mateix, les salesianes fan un treball molt bo amb nouvinguts, tallers i activitats obertes a tothom”.
El Pla de Barris va ajudar molt a fer cohesió social, i ha estat una experiència rica de treball entre veïnes i entitats. En Raül Sànchez, actual president, elegit a la darrera assemblea, aquest mateix any, cita com a exemple recent i relacionat amb la qüestió de gènere, un projecte junt amb la Taula Tècnica de Joves, el Centre Juvenil Salesians, Sarau (salesianes), Institut Aymerigues, Districte Jove i l’AVV, de prevenció i atenció de casos d’assetjament i violència de gènere entre els joves.
Com a principi general, defensen a l’AVV, el moviment ha de ser independent. “Hi ha hagut qui ho ha controlat, a l’Administració els interessa moviments associatius controlats i dòcils o amb full de ruta sincronitzat, quan hauria de ser el moviment qui marqués la ruta”, assegura l’Apolo, tot afegint que en la seva experiència “mai el moviment ha estat corretja de transmissió del Partit, ni en temps de clandestinitat”. Cal, defensen, un moviment “autònom i crític”.
El Pla de Barris, un moment clau
“El Pla de Barris va ser com una espurna que mobilitzà el barri”, afirma en Joan Centelles, president de l’AVV entre l’any 1999 i 2015. “Feia falta”, afegeix, car el dit creixement econòmic de les dècades anteriors no va estalviar, o més aviat va produir, problemes greus d’atur, migració descontrolada, problemes d’habitatge, pobresa, abandonament escolar, “tot amb índex molt alts a La Maurina”.
El Pla, durant 4 anys, ha estat un element fort de treball sobre la problemàtica, “més efectiu perquè comptava amb una experiència de treball veïnal important”. L’AVV ho tenia bastant clar, que “la convivència s’ha de preservar, i saber on és el veritable problema, la necessitat de viure en la diferència i no legitimar discursos que hi ha al carrer, també al barri”, subratlla en Joan, “de fet, la feina l’havíem vingut fent, ho teníem treballat”.
El Pla de Barris, que ha propiciat una transformació urbanística molt important, destaca en Joan, “ha servit també i sobretot per a l’enfortiment de la cohesió social i el treball cooperatiu entre veïnes i entitats”, i cita diables i entitats culturals, religioses, esplai, escoles, ampes, “que abans no havien treballat mai juntes, tot i que es coneixien. Una dinàmica molt bona que continua i continuarà”, assegura.
L’experiència ha estat una escola d’activisme social, segons en Joan, que afirma que “hi ha compromís i activitat important per part de les entitats del barri, amb molta participació”. Quan es van definir els projectes del Pla, l’associació va posar tota la seva experiència i mitjans, “clar que són Generalitat i Ajuntament qui ho fan, però d’acord amb el territori, i el treball conjunt ha estat molt positiu”.
El gran problema ara és que “quan semblava que es resolien problemes i desequilibris en relació a altres barris, va venir la crisi i ens va fotre”. Cal encarar de nou el futur, al barri, però en el context de propostes per a la societat tota, “ningú es salvarà tot sol”. De totes formes, afegeix, encara queda la realització i el desenvolupament d’alguns programes, en principi fins el 2017.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari