La “vendetta” del bandoler sard

5 Comments

26028471

La hagiografia era aquell gènere literari en què es relatava la vida i obra dels sants, o d’aquells personatges susceptibles de ser canonitzats, amb clara intenció moralitzant. Un gènere sorgit a l’edat mitjana, amb ínfules biogràfiques però que més aviat s’apropava a la fantasia i que, sovint, prenia les seves històries de les narracions orals, transmeses de generació en generació de creients.

Aquesta digressió ens serveix per situar-nos, aproximadament, en aquest nou títol del formós catàleg d’Edicions del Periscopi. Perquè aquesta història té alguna cosa de hagiografia, no gaire, i molt de narració oral. Prenent de base la història del bandoler sard Samuele Stochino (1895-1928), Marcello Fois teixeix un magnífic tapís tot filant de forma mestra la llegenda i la realitat.

Samuele Stochino, conegut com «el tigre d’Ogliastra», fill d’una família pobra de pastors i servents, marxà, encara adolescent, a les guerres de la Tripolitana i la Cirenaica (avui Líbia), el 1915. En tornà malalt i malferit, però també amb galons i amb una diàfana capacitat assassina guanyada en la bogeria de la guerra. Quan arribà a casa es trobà que els terratinents de la comarca estaven fent la vida impossible a la seva família. En un context com el de l’interior de Sardenya, zona rural, aïllada i deprimida on abunden les mentalitats tancades, la mobilitat social està mal vista i els greuges ni s’obliden ni es perdonen. En ser mobilitzat de nou al front, aquest cop al Trentino, per lluitar contra els austríacs, els terratinents ho aprofiten per prendre-li tot el que era seu i de la seva família. El que seguí fou una espiral de venjança, assassinats i vida al marge de la llei.

Entortolligant llegenda i fets reals, Marcello Fois ens narra la història de Samuele Stocchino (amb dues ces), personatge de ficció basat en un 90%, o més, en el personatge real (amb una ce). Un heroi de la Primera Guerra Mundial convertit en un fora de la llei i un bandoler a ulls de la justícia feixista, que just acabava d’instal·lar el seu règim de terror a tot Itàlia. Això ens fa pensar en altres outlaws famosos, com ara Jesse James o el nostre Serrallonga. O fins a maquis com Ramon Vila «Caracremada» o Quico Sabaté. Com tots ells, l’Stocchino lluita en inferioritat, tant numèrica com logística, i hi comparteix també el destí ineluctable de caure atrapat i ser reprimit amb tota la força de la llei, afegint-hi a més el fet de viure en una illa, fent el seu destí funest encara més inevitable. Però a diferència de tots els esmentats, Samuele Stocchino no lluita contra la injustícia, ni contra la llei, ni roba als rics per donar-ho als pobres. Samuele Stocchino, «el tigre d’Ogliastra», és la màxima representació de la vendetta, de la venjança personal, sense aturador, fins a les últimes conseqüències; aquella que no s’oblida passi el temps que passi. En aquest sentit, pensem més en Michael Corleone que en cap dels altres noms esmentats més amunt.

No es tracta, doncs, d’un heroi romàntic, malgrat que ell lluita contra els greuges contra ell, la seva família i la seva estimada Mariangela. La violència exercida contra els seus serà contestada per Stocchino amb gran virulència contra els seus enemics i els familiars i els coneguts dels seus enemics, de forma totalment indiscriminada. Marcello Fois, per mirar de distanciar-se del bandoler i de la seva violència, farà servir un doble narrador; d’una banda, el Stocchino mateix ; de l’altra, una veu distant que, seguint una estructura de rondalla, emprant un llenguatge molt líric, gairebé poètic, ens trasllada de forma clara a les narracions orals transmeses de generació en generació. En molts moments aquesta veu externa i llunyana ens pot recordar aquella que els nostres avis i àvies feien servir per explicar-nos històries a mig camí entre la realitat i el mite. Així aconsegueix, d’una banda, eludir la temptació d’escriure una hagiografia del bandoler romàntic, explicant només les llums del personatge, i prendre partit, i de l’altra, fer-nos caure en la devoció cega del rebel, de l’outlaw. I això no és fàcil, perquè davant d’una història així es fa difícil no prendre’n partit.

La memòria del buit és una història terrible i tràgica, però summament lírica. D’aquelles que et provoquen les sensacions més contraposades i et delecten a cada pàgina, a cada paràgraf, a cada línia. Tal com diu Albert Sànchez Piñol al pròleg, segurament estem davant de la gran novel·la sarda contemporània, i també davant de la creació d’un mite que els amics d’Edicions del Periscopi han tingut l’encert (altre cop) de publicar.

Jordi Sellarès

In : Cultura

Related Articles

Deixa un comentari