[T. Tokumei] No emmudir

No Comment

Podria dir que ahir nit vaig assistir a un recital poètic on també s’entrevistava a l’autora, sense dir que va tenir lloc a l’Ateneu Candela / Synusia (Terrassa), o ometre que la poeta era la Mireia Calafell. Com també podria dir que, encisada, vaig voler regalar-me els tres poemaris, amb aquella ignorància conscient de qui té pocs diners, però que només me’n vaig poder endur dos perquè el tercer s’havia esgotat, sense afegir que l’estoc que oferia la llibreria era de dos exemplars. I també podria dir que l’últim poemari, Tantes mudes, estava cenyit per una faixa que deia “Premi Lletra d’Or 2015”, però, podria fer-ho sense continuar citant la resta del text: “La poesia de Mireia Calafell representa aquell punt d’enveja necessari que sents quan llegeixes una cosa que voldries haver fet tu, però que saps que no podràs fer mai”. O, com a mínim, sense dir qui és l’autor del comentari, és a dir, l’Esteve Plantada.

Però llavors em torno a mirar el títol del poemari, recordo el que l’autora va dir presentant la lectura d’un dels poemes, rellegeixo els tres significats de muda i penso que jo, potser, podria no ser-ho. Podria no ser muda.

escribir

para decir el grito
para arrancarlo
parar convertirlo
para transformarlo
para desmenuzarlo
para eliminarlo
escribir el dolor
para proyectarlo
para actuar sobre él con la palabra

CHANTAL MAILLARD

Fa uns dies parlava amb una amiga, estudiant d’art dramàtic, i l’escoltava bramar sobre la Molt soroll per no res d’Àngel Llàcer que hi ha ara al Teatre Nacional de Catalunya. Des de la meva posició d’ignorant, ja que no havia vist l’obra, vaig entendre tot el que em deia i vaig preguntar-li que perquè no escrivia un article i el publicava a, què sé jo, algun diari o revista més enllà d’aquella conversa, o d’un comentari a Facebook, i així donar veu a una posició crítica que em semblava necessària, per interessant i sovint muda.

Perquè hi ha coses que no m’agraden, coses que crec que s’articulen en detriment d’un pensament crític i que em remouen per dins si, a sobre, cenyeixen un poemari com Tantes mudes.

“La poesia de Mireia Calafell representa aquell punt d’enveja necessari que sents quan llegeixes una cosa que voldries haver fet tu, però que saps que no podràs fer mai”. Algú podria preguntar-se qui diu això, si és un crític, un teòric de la literatura, un lector més triat a l’atzar, etcètera. La majoria, però, no ho fa: assumeix que és algú important, legitimat, memorable. És, al cap i a la fi, la cita de la faixa!

És clar, si saps o t’interesses per saber que l’Esteve és un poeta, llavors pots mirar d’entendre-ho perfectament: des la posició d’autor es fa un gest d’admiració vers el fer de la Mireia. Però és que tot això no és tant senzill, sinó molt problemàtic.

La posició del poeta a la societat ha passat per diverses fases: ja en temps de Plató va ser fortament qüestionada en el famós debat sobre qui havia d’ensenyar a la societat grega del moment, si els filòsofs o els poetes, que al seu diàleg de La República l’autor clou amb l’expulsió de (gairebé) tots els poetes.

Però tot això cau lluny, apropem-nos una mica més en el temps i l’espai. En època de Góngora, per exemple, la poesia es considerava un art destinat a l’elit intel·lectual, no a la gent del vulgo. No tothom pot gaudir-ne, cal ser-ne un entès, un erudit. Els ignorants quedaven exclosos. I serà més endavant, probablement degut al Romanticisme, que ens arribarà aquella imatge idealitzada del poeta com a ésser inspirat, superior, capaç de fer el que la resta de les persones ordinàries no pot fer… Us sona, oi? Exacte: “La poesia de Mireia Calafell representa aquell punt d’enveja necessari que sents quan llegeixes una cosa que voldries haver fet tu, però que saps que no podràs fer mai”.

Així doncs, avui em trobo amb que la faixa de promoció, l’esquer, el reclam, el comentari, la publicitat del poemari Tantes mudes que s’adreça a la figura del consumidor utilitza el mateix concepte. I ja no em val tant saber que l’Esteve també és poeta o, de fet, precisament per això em molesta. Perquè això que envolta, literalment, l’obra i en condiciona la lectura (com tantes altres coses, és clar), s’adreça al lector i ho fa des de la posició d’autor. La idea que subjau és perillosa i ens apropa a aquell elitisme de que la poesia només és per als poetes i no per a la resta.

Fixem-nos en que l’autor de la frase utilitza la segona persona gramatical: La poesia de Mireia Calafell representa aquell punt d’enveja que (tu) sents quan (tu) llegeixes una cosa que voldries haver fet tu, però que (tu) saps que (tu) no podràs fer mai. La pregunta, doncs, és evident: I si jo no vull fer res? I si jo no sóc poeta?

I no és que es tracti d’aquell moviment onanístic on sóc poeta perquè llegeixo poesia, perquè part d’aquest fer té a veure amb la recepció, amb la relació amb el text, amb la lectura del vers…, no. I, per altra banda, què és aquesta mena de relació que pretén establir l’autor de la frase amb la poesia? Què és això del punt d’enveja necessari?

Potser convé no emmudir i dir que la poesia no és només per als poetes, i dir que faixes amb comentaris com aquest són problemàtiques perquè ressuciten certes maneres de participar de la poesia perilloses, perquè apunten cap a un tipus de relació contrària a l’interès que pugui suscitar un poema, contrària a la invitació a la reflexió. És que, si no, correm el risc que als poetes se’ls exclogui una mica, que se’ls consideri elitistes, que es cregui que no se’ls pot entendre si no s’expliquen. Sabeu què vull dir?

El risc que la poesia encara s’elimini més de l’atenció literària, que es distensi, que s’aplani, que es perdi… Que es constrenyi a recitar-se en petits cercles on, abans de cada poema, es doni l’explicació marc de la seva creació, ja no des del punt d’anècdota que la poeta explica al lector que li pregunta, sinó automatitzant-ho, com si la poesia requerís d’alguna cosa més que el poema, l’obra, i hagués d’explicar-se, d’excusar-se prèviament a la lectura. El risc que l’estrenyin amb una faixa que parla només de creació i no de la recepció. D’enveja necessària. De desig insatisfet. D’impossibles.

I, llegint-me el poemari, m’adono que la reflexió va justament en contra de tot això. I torno a mirar aquesta faixa que emmudeix Tantes mudes i penso que jo, potser, podria no fer-ho. Podria no emmudir.

Toritaka Tokumei

Terrassa, 20 de novembre de 2015

Related Articles

Deixa un comentari

#agendaMLRS
  1. Teatre : Deixeu-me un tenor!

    novembre 24 21:30 - desembre 30 23:00
  2. Acte “Des del municipalisme a la Generalitat” de Catalunya en Comú Podem

    desembre 11 19:00 - 20:30
  3. Commemoració del Dia Universal dels Drets Humans

    desembre 11 19:30 - 20:30
  4. Club de Lectura: La mecànica de l’aigua

    desembre 12 18:00 - 19:00
  5. Commemoració del Dia dels Drets Humans

    desembre 12 19:00 - 21:00
  6. Acte Central 21D CUP a Terrassa

    desembre 12 19:00 - 20:00
  7. JAM SESSION

    desembre 12 21:00 - 22:30
  8. Club de Lectura d’Amics de les Arts: “Hamlet”

    desembre 13 19:00 - 20:30
Enquesta sobre Malarrassa
foto diari octubre Respon aquesta enquesta i ajuda'ns a millorar! L'enquesta és totalment anònima. Dedica només 5 minuts del teu temps a respondre a aquest qüestionari.
SEGUEIX-NOS A TWITTER