ENRIC SOLER: “Crec que no hi ha res més interessant que «el viatge quotidià»”

No Comment
Enric Soler Raspall Enric Soler als Amics de les Arts. Foto: ERG
Enric Soler Raspall (Terrassa, 1966). Escriptor especialitzat en literatura de viatges. Ha publicat set títols dedicats a aquest gènere i, d’ençà 2012, dirigeix, juntament amb José Zúñiga, Tushita Edicions, una nova editorial dedicada bàsicament a la literatura de viatges i de muntanya.

—Tushita Edicions… Com se’t va acudir muntar una editorial tan especialitzada? Resulta rendible? Pots viure d’això?

—Els llibres de viatges tenen sortida, però als de muntanya els costa una mica més. És curiós que passi això en un país tan de muntanya com el nostre, mentre que a França o Alemanya hi ha grans editorials dedicades al tema. Aquí hi ha poc públic, és cert, però el que hi ha és bastant fidel.

Nosaltres ens vam proposar de treure cinc títols a l’any, després quatre i, més o menys, ho mantenim. Cinc volia dir dedicar-se únicament a aquest tema i ja anem massa a tope.

Tushita Edicions la portem el meu sogre i jo, i no vivim d’això, és evident, si haguéssim hagut de viure d’això ja hauríem hagut de plegar. Ens ho hem plantejat de moment més aviat com un hobby, amb la idea que potser de cara al futur agafi més volada. De fet, no és que no puguem viure d’això, és que vam decidir de bon començament reinvertir tot el que guanyéssim en fer nous llibres. De què visc, doncs? Treballo de comercial per a l’editorial Altaïr. Ara mateix, visc d’això. Rendible? En general, les petites editorials ho tenim difícil per moltes raons. A La Temerària, vaig coincidir fa unes setmanes amb els d’Edicions del Periscopi, Raig Verd i Males Herbes, i ells, que publiquen literatura en català i que intenten viure d’això, sí que els costa molt. És una lluita a contracorrent.

—Tu abans havies treballat d’educador de lleure…

—Uf! He treballat en coses molt diverses. He sigut guaita forestal i suplent de guarda forestal, monitor en una granja-escola durant quinze anys i professor a una escola-taller al Bages, uns altres dos anys. Vaig tenir una empresa dedicada al medi ambient, a Girona, amb tres socis més, durant tretze anys, però quan va venir la crisi es va ensorrar i, és clar, em vaig trobar sense feina. Aleshores, com escric literatura de viatges i de muntanya des dels 20 anys, vaig considerar la possibilitat de centrar tots els meus esforços al món de la literatura. Ara mateix, porto professionalment el club de lectura de quatre biblioteques, a més de fer de comercial i ser escriptor i editor.

—Com s’escriu un llibre de viatges? En el teus, barreges descripcions de paisatges, fragments d’història antiga i contemporània, reflexions existencials, anècdotes, experiències místiques… alternats amb una gran habilitat. Quin és el teu paradigma, el teu model? O el teu estil no s’assembla al de cap altre viatger escriptor?

—Amb els anys he desenvolupat un model propi. Durant el viatge, sempre porto un bloc petit on prenc notes i faig moltes fotografies de detalls, i cada dia, a la nit, treballo les notes en un quadern entre una i dues hores. Quan torno del viatge agafo fulls A4 i els enganxo en una tirallonga llarga —com feia el Kerouac amb els seus famosos rotlles de teletips— que doblego pel mig. La part de l’esquerra és per a la part física del viatge i la dreta per a les anècdotes o història o aspectes rellevants. La vaig omplint amb el quadern bàsic, passat a màquina, i ho complemento amb altra documentació que recullo de llibres. Vaig fer un curs de literatura de viatges amb el Jorge Carrión, però si vols aprendre a escriure no hi ha millor mestre que la bona literatura, sobretot els grans clàssics.

—Et consideres «un viatger»? Què entens per ser un viatger? Com, quan i per què vas començar a ser-ho?

—Crec que no hi ha res més interessant que «el viatge quotidià», que és el que fem tots cada dia quan ens llevem i sortim de casa. Sóc un viatger, com tothom, de la meva quotidianitat; el matís és adonar-te’n que ho ets. Per què quan vas a una ciutat que no coneixes t’atures davant les seves meravelles i quan estàs a la teva ciutat passes indiferent davant coses que ve gent de fora per veure-les? Tot d’una, pensant en això, vaig adonar-me que tot depèn de la teva actitud mental. En aquest sentit, tots som viatgers.

—T’ho deia per què hi ha qui diferencia entre viatger i turista.

—Encara que no li agradi a alguna gent, s’ha de dir clar que al món que vivim pràcticament tots som turistes. Diferents, però en el fons, turistes: hi ha el turista massificat de grans complexos hotelers i que no surt d’allà i tant li fa anar a un país o a un altre; hi ha altra gent que fa un turisme més introspectiu, d’intentar veure’s en el lloc. El viatger era aquella persona que sortia de casa i no sabia si tornaria, ni quant s’aturaria als llocs, ni ben bé què veuria, i tot era una descoberta.

—Així, el teu paradigma de viatger seria l’hongarès Alexander de Körös?

—Aquest home va sortir d’Hongria el 1821 i va arribar a l’Índia caminant. Allò sí que eren viatges de veritat.

—Has publicat dos llibres que tracten dels teus viatges a la Patagònia i el Zangskar? Hi ha algun antecedent familiar que pugui explicar aquesta dèria teva de recórrer terres llunyanes tan inhòspites com imponents?

—Com tothom de Terrassa, vaig començar anant a la Mola, al Montcau, amb la família; després, amb un grup d’amics fèiem excursions una mica més lluny, al Montseny, a Montserrat; i el 1993 vaig fer a peu el camí del Cap de Creus a Finisterre, i aleshores em vaig adonar que els camins per on la gent transita sempre han estat vehicles de cultura. M’agrada la muntanya, sempre m’han agradat els llocs desèrtics i els grans horitzons, però més amunt d’on hi ha gent que no m’hi busquin, perquè no ho trobo interessant. Al Zangskar, a l’Himàlaia, hi vaig anar perquè aquelles muntanyes són un paradís per a qualsevol excursionista i perquè hi ha el budisme, que sempre m’ha interessat molt (com a filosofia de vida, no com a religió).

A la Patagònia hi vaig anar perquè un dia el Jaume Ferrer, amic d’infantesa, em va passar un llibre i em va dir: «Si vols aprendre a escriure literatura de viatge, has de llegir-te aquest llibre». Era In Patagonia, de Bruce Chadwick. Em va interessar tant que a la tercera lectura vaig començar a prendre apunts per fer-hi un viatge, un viatge que en van ser dos: vaig estar-hi dos mesos seguint les passes de Chadwick, però al tornar a casa, abans de començar a escriure em vaig adonar que em faltaven informacions importants i vaig tornar-hi a anar un parell de mesos més. A la tornada portava a la motxilla quinze quilos de fotocòpies de llibres i documents. Vaig passar-me els tres anys següents digerint tota aquella informació i després vaig escriure el llibre.

Posteriorment he fet altres viatges. He anat tres vegades al desert líbic (entre Líbia, Egipte i el Sudan), seguint el llibre The English Patient. Al sud d’aquest país hi ha Gilf Kebir, un massís d’uns 4.500 m d’alçada on hi ha unes coves amb unes pintures on es veuen uns nedadors en un riu, cosa que demostra que en aquest lloc tan desèrtic —en 10 dies de camí no vam veure ningú— fa uns 5000 anys hi havia aigua. El relat dels tres viatges que vaig fer per completar aquest projecte es publicarà en dos llibres, després de la nostra nova edició de Sant Jordi 2016, que tractarà de quan vaig seguir les passes de Puig i Cadafalch i l’equip de la «Missió Arqueològica de 1907» per documentar l’art romànic pirinenc.

—Quin mena de relació creus que existeix entre la immensitat de l’Himàlaia i la espiritualitat?

—Totes les grans tradicions espirituals i religioses que em vénen a la ment han esdevingut als deserts o en zones molt ignotes. En una volguda recerca d’aquests espais indòmits, no fas res més que endinsar-te dins de tu mateix.

—La espiritualitat o el lirisme que es troben en el teus llibres no fan que hi negligeixis la realitat política, social i cultural de la gent de la Patagònia i el Zangskar; en aquest sentit et trobes més proper a Michel Peissel que a Bruce Chatwin, oi?

—A la literatura de viatges clàssica —la de Bruce Chadwin ho és— no té importància el que sent el viatger, sinó la descripció d’allò desconegut que s’ha trobat; era lògic, en una època en què la informació no era a l’abast. A la literatura de viatges contemporània és essencial explicar allò que has vist des del teu prisma, des del teu sentiment, és això el que demanen els lectors actuals, que poden obtenir a través d’internet tota la informació objectiva que vulguin.

La meva implicació és sobretot cultural. Per exemple, fa vuit anys que estudio tibetà clàssic gràcies al fet que, fins fa poc, vivia a Barcelona el professor Ramon Prats, que és un dels grans tibetòlegs del món i que des de 2006 treballa com a conservador al Rubin Museum of Art de Nova York, el museu especialitzat en l’art sagrat del Tibet i de l’Himàlaia més important del món.

Amb el Ferran Mestanza, un professor que és deixeble seu, ens trobem un cop a la setmana per traduir textos sagrats tibetans clàssics. Això no em permet parlar tibetà, perquè és clàssic, però sí entendre els textos escrits en les parets dels temples budistes i comprendre com viu aquella gent una espiritualitat amb la qual tinc molta sintonia.

—Creus que no té sentit un viatge d’aquesta mena, si no va acompanyat d’un viatge interior? Si, després del viatge, no s’ha avançat una mica cap a la saviesa?

—Per a mi, no. En primer lloc, és una pèrdua de diners i de temps. Viatjar per viatjar… És una tonteria presumir dels llocs on has estat si no t’has assabentat del que hi passa. No té sentit fer molts kilòmetres per veure monuments i museus, si no tornes havent crescut interiorment.

Jordi F. Fernández
Eli RodGüell

In : Perfils

Deixa un comentari

Enquesta sobre Malarrassa
foto diari octubre Respon aquesta enquesta i ajuda'ns a millorar! L'enquesta és totalment anònima. Dedica només 5 minuts del teu temps a respondre a aquest qüestionari.
SEGUEIX-NOS A TWITTER