Compartir una sopa amb la Wehrmacht

No Comment

El que aconsegueix l’escriptor francès Hubert Mingarelli (1956) amb aquesta nouvelle és certament extraordinari. Extraordinari i agosarat. M’explico. La Segona Guerra Mundial és un tema que està molt mamat, també en la literatura, i que ha estat abordat des de gairebé totes les òptiques possibles. Però pocs autors, i menys contemporanis, s’han atrevit a posar-se a la pell de l’altre, de l’enemic de tots, i fer-se la pregunta incòmoda: «Hi pot haver alguna escletxa d’humanitat en l’ànima dels botxins?».


Perquè si, a part de les novel·les de Sven Hassel (1917-2012, amb Batallón de castigo, Los panzers de la muerte o Comando «Reichsführer» Himmler, entre molts d’altres títols) gairebé no hem tingut mai l’oportunitat d’entrar a conèixer el dia a dia dels soldats de la Wehrmacht. Per a tots nosaltres, aquests soldats són simples figures sense rostre ni nom, formes grises difuses a qui atorguem el paper d’enemics suprems i als que ens agrada veure morir a mans de Brad Pitt, Tom Hanks o Charles Bronson.llibre-una-caban-a-l-hivern

Per donar una mica la volta a aquesta situació, va ser interessant l’èxit de públic i de crítica que va tenir la (excel·lent) mini-sèrie Unsere Mutter, unsere Vater (Hijos del Tercer Reich), fa tot just dos o tres anys. Un viatge al fons de l’ànima dels soldats alemanys, de les seves esperances i decepcions, de tot l’horror i el patiment que van causar, però que també van patir. Doncs una cosa semblant és el que ens trobem en aquesta magnífica Una cabana a l’hivern (Un repas en hiver, 2012). I amb l’afegitó que Mingarelli en té prou amb 150 pàgines, explicant una aparent trivialitat que succeeix en un sol dia, per corprendre’ns i deixar-nos un gran pòsit, un caldo de cultiu per a reflexions posteriors.

Tres soldats alemanys, Bauer, Emmerich i el narrador, destinats en un camp de concentració i extermini a Polònia, reben l’encàrrec del seu sergent de sortir del camp a atrapar jueus fugitius i retornar-los tot seguit. Per a ells tres, això suposa enfrontar-se al cru hivern polonès però, per altra banda, estalviar-se el mal tràngol de quedar-se al camp i haver d’afusellar jueus. Així, mentre desafien el fred, busquen amb desesperació algun jueu fugitiu que puguin retornar cap al camp. I no perquè vulguin la seva mort, sinó perquè tornar amb les mans buides els suposaria haver d’afusellar-los ells mateixos. I ho han fet, per obediència, però són actes que els deshumanitzen, que els enfronten directament amb l’essència del seu ésser.

«Perquè si algú vol saber el que em feia mal i que encara me’n fa a hores d’ara, era veure aquesta mena de coses a la roba dels jueus que havíem de matar: un brodat, uns botons de color o una cinta als cabells. Aquestes tendres atencions maternes em destrossaven. De seguida les oblidava, però en el moment precís, em destrossaven i patia per les mares que un dia se n’havien preocupat. I tot seguit, també les odiava pel patiment que em provocaven. I de fet les odiava tant que acabava patint per elles. I si encara ho voleu saber, el meu odi era infinit perquè no hi eren per estrènyer els seus a terra mentre jo els estava matant. Un dia havien fet un brodat o havien posat una cinta als cabells, però on eren quan jo els estava matant?».

I enmig de l’hivern, una troballa, una cabana abandonada i una sopa. Entorn d’aquests tres elements giren gran part d’aquestes pàgines. La lluita entre el deure i la pietat, entre l’odi i l’empatia, entre la individualitat i l’hospitalitat. Aquesta és una història de condicions extremes (gana, fred, el dilema del captor i executor), però també de converses mundanes i quotidianes entre els tres soldats: la preocupació perquè el fill d’Emmerich no comenci a fumar, la necessitat de procurar-se un àpat calent o la vida que els pot esperar quan tornin a casa. Una cabana a l’hivern commou amb la seva senzillesa i ens remou, sense necessitar cap artifici, en mostrar-nos la nuesa de la condició humana quan s’enfronta a les pròpies conviccions i deures. El final de l’obra ens mostra que és indiferent si escollim seguir amb el nostre deure, per molt que ens desagradi, o si bé tirem pel dret amb les ordres i mirem cap a l’altra banda. Igual com passa quan llegim a Camús o a Dostoievski, el més important no és el desenllaç de l’acció, sinó la reflexió mentre es fa camí. O, com en el cas d’aquesta meravellosa nouvelle, mentre es fa una sopa i es comparteix taula amb uns comensals inesperats.

Una obra que, sense ni un sol tret ni un sol xiscle ni un sol assassinat, ens fa viure l’horror de l’Holocaust i de la Segona Guerra Mundial. Un horror contingut, implícit, que ocorre fora de pla. Alhora, un magnífic llibre per conèixer «l’altre» i veure que, també, és més que no pas una forma gris i sense cara.

Menció a part per la magnífica edició a càrrec de la editorial valenciana Sembra Llibres, i la portada de Jaume Vilardell. D’aquelles que es nota que s’han fet amb cura i amor.

Fitxa bibliogràfica

Una cabana a l’hivern

HUBERT MINGARELLI

Traducció de LLUÍS-ANTON BAULENAS Sembra llibres Carcaixent 2015 150 pàgines

 

Jordi Sellarès

especulacionsapeudepagina.blogspot.com.es/

In : Cultura

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER