Informació i mitjans de comunicació
En convidar-nos la gent de l’associació veïnal de ca n’Anglada a presentar un anàlisi xerrada sobre Informació i Mitjans de Comunicació, tot coincidint amb la recent finalització de la campanya de finançament col·lectiu al Malarrassa, vam pensar que era una bona oportunitat per exposar la nostra experiència com a informatiu periòdic local en el marc d’una reflexió de més llarg abast.
A la sala d’actes del centre cívic Montserrat Roig.
Defensem, en primer lloc, que la informació és una eina i moment clau, fonamental de la formació i educació de les persones, en general i, per tant, de la formació, constitució i realització de la ciutadania, que és la forma actual de dir els drets socials i humans. La ciutat és la forma i espai del pacte social de la modernitat, de l’Estat democràtic (més enllà de l’especialització geogràfico-productiva o la proximitat de la natura salvatge, si és que quedés encara), que es projecta i mira de realitzar-se com a món i societat global.
Dret de ciutadania perquè va més enllà del menjar i tenir casa, que tot plegat són drets que podrien estar garantits sense implicar el respecte i la dignitat integrals com a persones. Informació és molt més, vol dir eines per exercir la ciutadania que només pot ser real i plena si és radicalment democràtica, o sigui crea condicions i garanteix l’accés al coneixement del que passa, per què, com, qui… i d’aquesta manera a entendre més plenament la realitat i el propi rol en la mateixa.
La informació en poder de pocs és un arma per sotmetre les majories d’una forma aparentment no violenta, per la via de la distracció/entreteniment (pensi’s en l’antic panis i circus dels romans) i la creació d’una imatge de la realitat, difonent uns valors que la facin bona, creant una il·lusió de vida, una falsa consciència de la pròpia condició de la qual en podria ser un cas d’anàlisi la hegeliana dialèctica de l’esclau.
“En el mundo de hoy, dominado por los grandes medios de comunicación fuertemente influidos por los los poderes políticos y económicos, resulta cada vez más difícil incidir sobre las idees”. (Andreu Missé, La ejemplar labor de la PAH, Editorial d’Alternativas Económicas n.37)
Aprofitem aquesta cita, enmig d’interminables possibilitats, perquè ho diu bastant senzill, clar i directe, i perquè ho diu un periodista prestigiós a nivell d’Estat i internacional que coneix la casa des de dintre, com director de la d’aquesta mateixa revista però, sobretot, que abans ha sigut sotsdirector de l’autoproclamat diari global, el més llegit en castellà, El País, sens dubte un dels que són assenyalats genèricament a la cita.
Parlem, per tant, d’un material i eina molt sensible, constructiu i destructiu segons com s’utilitzi. Per això el seu control està, històricament, en el centre de la lluita política, social, econòmica. Tot plegat són facetes o cares de la mateixa realitat i lluita, la separació fa sentit analíticament, com a forma per estudiar i entendre les parts per separat, però per entendre el tot.
La informació i els mitjans són eines per entendre la realitat i la vida, per tant per poder-se moure’s, adaptar, per poder controlar-la i/o canviar-la.
Els mitjans de comunicació són vehicle i eina privilegiada i principal per a la transmissió i oferta de visions de la realitat amb les quals la gent pot o ha d’interpretar i entendre el món i les circumstàncies, les relacions socials en totes les seves formes, economia, política, cultura, i per tant el poder. El periodisme, no podia ser d’altra forma, ha estat una eina de lluita dels pobres i les classes oprimides per alliberar-se.
Perquè, com deia el gran i mai prou ben valorat i llegit Antonio Gramsci: «Individualment, ningú pot fer seguiment de tota la literatura publicada sobre un grup de qüestions i ni tan sols sobre una única qüestió. (…) Així com els governants tenen una secretaria o un gabinet de premsa que periòdicament i diàriament els tenen informats de tot allò que es publica per a ells d’indispensable coneixement, així fa una revista per al seu públic (…) el que demana, però, que n’hi hagi un grup organitzat i complet d’informacions: limitat, però al servei i complet.» (Informazione critica, a «Gli intellettuali e l’organizzazione della cultura», Quaderni del carcere. Editori Riuniti, Roma, 1991)
Els mitjans de comunicació de les classes populars van ser una de les armes de les revolucions contra l’Àntic Règim. El pensador i filòsof italià Domenico Losurdo en un estudi sobre la democràcia (Democrazia o bonapartismo. Trionfo e decadenza del suffragio universale Ed. Bollati Boringhieri, Torino, 1993) cita Engels quan afirma que, al final del 1800, la burgesia té ja el “monopoli estatal de la força armada”, tot considerant-lo “una obra complerta”. Afirma que a la França que va seguir la revolució de Febrer el primer objectiu de la burgesia, precisament, va ser el de “desarmar els treballadors”, citant a Engels i Marx.
Al principi hi va haver coincidència entre burgesia i classes populars en la lluita. Després, obrers i classes subalternes esdevingueren enemics; car per aquests sectors allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat anava de debò, i volien i pretenien anar fins al final. Per això, consolidat el poder burgés, en general en aliança amb la noblesa decadent, arribà l’hora de desarmar-los, en tots els sentits, i impedir-los la possibilitat de tornar a armar-se.
Losurdo defensa i documenta que amb la premsa, com si fos un altre armament, hi va haver un procés similar. Durant la Revolució van néixer molts mitjans, assegura, perquè les condicions permeteren “l’accés de les classes populars a aquests instruments d’agitació i mobilització”. Però, de la mateixa manera que amb les armes, quan es va donar una estabilització del nou ordre, van començar a posar traves legals, econòmiques i de tota mena fins a la censura o la prohibició.
A més 200 anys són moltíssims els casos que il·lustren el paper fonamental de la informació i dels mitjans, periòdics, revistes teòriques i altres, en els processos polítics de tota mena, especialment revolucionaris i de canvi.
En la nostra història recent, el periodisme, els mitjans d’informació han jugat un paper fonamental en la lluita per la democràcia i la ciutadania i ho continuen fent. Però també ara bona part d’aquest discurs encaixa en el treball per crear la imatge que tot va perfectament tal com estan les coses, que estem en el millor dels mons possibles. Recorda inevitablement la jugada abans citada.
En tot cas, més enllà de la coincidència en alguns moments o durant alguns períodes, les classes subalternes no han tingut cap o, en el millor dels casos, prou eines ni els mitjans. Sí n’hi ha hagut casos de mitjans més o menys propers o a l’abast i servei. Però, a part experiències importants sense continuïtat i molts intents poc reeixits, s’ha viscut una situació de cert desert de producció pròpia que es ve trencant des de fa poc amb noves publicacions.
Les grans organitzacions de classe (en la mida que es pugui parlar en aquests termes), sindicats i partits principalment, no han estat capaces o no han tingut prou claredat o voluntat sobre la necessitat de crear aquestes eines. Les classes populars, treballadores, vivint la precarietat del treball i de la vida en general, n’estan sense veu, sense espai ni instruments. ¿Com compartir i socialitzar i elaborar experiències de vida i problemes, la interpretació de la realitat, les contradiccions i motius, les raons? Sinó ho fan elles mateixes els hi ho ha fer algú? Es poden acontentar amb els dels ‘altres’, amb el relat de la realitat que fan els altres, qui té poder, mitjans i diners: els amos del capital, els poderosos?
Avui, com senyala en Missé, ens trobem, d’una banda, una concentració dels mitjans de producció, en aquest àmbit com en la resta, per les dificultat tècniques i econòmiques que comporta, amb un nivell de control oligopolístic de la informació i comunicació de masses inèdita. En aquestes condicions, fer un mitjà amb capacitat d’intervenció és una opció quasi només a l’abast de grans capitals i grans poders polítics.
Aquest procés, al mateix temps, avui, forma part de la gran ofensiva per revertir drets i conquestes socials que s’havien guanyat en les darreres dècades, durant el postguerra mundial. L’equilibri de forces internacional i en l’interior dels països centrals en favor de la justícia i democràcia, fins i tot el socialisme, van permetre assolir experiències avançades a tots els nivells. Però, en un procés similar al citat al principi, això també, com els drets socials, les pensions i drets laborals, precarització de vida, l’espai del dret a la informació i els propis mitjans es tanca.
Paral·lelament, però, les noves formes d’organització popular i de les classes subalternes, i amb les noves tecnologies, s’obren escletxes en aquest escenari. Hom veu fins i tot en la política institucionalitzada obrir-se espais, però més en la societat, com és l’economia social i solidària, el cooperativisme; i hom veu el naixement i consolidació de mitjans de comunicació nous vinculats o relacionats amb totes aquestes experiències.
Sempre amb voluntat clara de defensar els drets aconseguits, que no es tanquin aquests espais, i al temps crear-ne de nous i amb aquests els propis mitjans d’informació, comunicació formació, per explicar, exposar, difondre la pròpia i pròpies visions de la realitat i les alternatives.
No per casualitat, la major part de nous mitjans informatius reivindiquen un periodisme de valors originals, professional, rigorós, crític, investigació, independent dels poders; i de forma coherent la majoria si no tots han escollit la forma cooperativa també pel model d’empresa.
Hom deixa constància a seguir, a títol de sumari, d’experiències veteranes que, a diferents països, mides, formes de propietat (públiques, socials), a la premsa escrita, ràdio i TV, que mostren una diversitat i ventall de possibilitats dintre una visió general compartida. Hi ha també, en el cas de França, una proposta de gestió social-estatal del sector, publicada a Le Monde Diplomatique, com a model per a superar la crisi i canvis radicals que es viu en aquest àmbit. Parafrasejant el lema dels Fòrums Socials Mundials, la informació i comunicació lliure i democràtica no només és possible, sinó que és molt necessària, vital, i per sort ja està en marxa.
–Morning Star (http://morningstaronline.co.uk/)
–BBC (http://www.bbc.com/)
-França: Projet pour une presse libre (https://www.monde-diplomatique.fr/2014/12/RIMBERT/51030)
–La Directa (https://directa.cat/),
–La Marea (http://www.lamarea.com/)
–Alternativas Económicas (http://alternativaseconomicas.coop/)
–Independent de Gràcia (http://independent.cat/gracia/)
–Crític (http://www.elcritic.cat/)
Pep Valenzuela
Deixa un comentari