Fa vuitanta anys uns quants criminals es van sublevar contra la República, generant tot un seguit de successos que han quedat en la memòria de moltes persones i famílies que els va trencar el present i futur de les seves vivències. La guerra civil ni la van generar els comunistes, socialistes, republicans, nacionalistes, anarquistes de la CNT o la FAI, ni el POUM, ni…, el General Franco i tots els seus criminals.
Quan vèiem a cardenals fent misses per a un criminal com el General Franco, d’altres que mai han demanat perdó per aquells fets i han buscat justificar-los tot dient que van aconseguir recuperar els desgavell i la violència, acabar amb el comunisme, recuperar les tradicions perdudes i d’altres excuses, un pensa que aquest país és totalment anormal i molt lluny d’altres, per això la seva qualitat democràtica és tant deficient.
Per sort, els estudis historiogràfics han demostrat que res tenien a veure ni la violència, ni l’assassinat d’en Calvo Sotelo, ni el comunisme, ni altres invents dels colpistes i els seus afins, ni les versions historiogràfiques dels addictes al Règim. El cop d’estat al marge del primer intent del General Sanjurjo a l’inici de la República, ja s’estava preparant per sectors monàrquics i de la dreta espanyola des de finals de l’any 1934, per tant, en ple govern de la dreta (CEDA) i que volia la recuperació de la monarquia i acabar amb el règim de partits, atenen a les referències internacionals del feixisme italià i del nazisme alemany. La sublevació i cop d’estat del 17 de juliol, només serà la culminació d’un procés pensat i organitzat des de l’any indicat, la victòria del Front Popular l’any 1936, la mort de Calvo Sotelo o altres aspectes, només serveix de mera justificació als colpistes i als seus interessos. Ni la pàtria, ni la pèrdua dels valors tradicionals, ni … res, uns criminals sense escrúpols que utilitzaran tots els mitjans a l’abast i el suport dels sectors financers, monàrquics, empresarials i part de l’església catòlica per a acabar amb el règim republicà escollit i que pretenia avançar en una veritable reforma del país en molts camps com l’educació, la reforma agrària, la millora de les infraestructures, de la qualitat democràtica i respecte als drets, així com convertir l’estat en un veritable estat laic i no confessional.
Hi ha qui posa al mateix nivell el que va succeir a la rereguarda republicana en quan a morts, represaliats, crema d’esglésies, assassinat de religiosos i religioses amb el que va succeir a partir de 1939 amb la victòria dels criminals sublevats. Res comparable, ja que cal tenir en compte que sinó hi hagués hagut la sublevació no hi hagués hagut guerra civil, per tant, no hagués existit cap rereguarda, ni patrulles de control, ni represàlies, ni altres actes produïts en un context de guerra i algunes actuacions també son de reacció davant del que s’estava produint al bàndol sublevat amb assassinats i execucions de governadors civils i militars, de sindicalistes, alcaldes i regidors i afins al règim republicà. Per tant, en un context de guerra molts dels principis i comportaments ètics son incontrolables i la por és un element molt perillós, la desconfiança, la sospita no dóna temps a la raó i el sentit comú. La guerra és miserable en si mateixa, i d’imprevisibles conseqüències. Un exemple de tot això, són els mateixos enfrontaments entre opcions polítiques i ideològiques en el si de les mateixes forces republicanes, comunistes assassinant comunistes (PCE-PSUC i POUM), comunistes i anarquistes (PCE-PSUC i CNT-FAI). Per les txeques no van passar només sospitosos no-afectes, també comunistes del POUM i anarquistes. I a partir del cop d’estat d‘en Casado a Madrid l’any 1939, es maten entre tots.
Però quin element responsable de tota aquesta situació? Franco i tots els que van promoure la guerra civil, si aquest fet no s’hagués produït la resta no hagués passat, i l’estalvi de vides humanes, represaliats i exiliats no s’hagués produït. I al final s’ha demostrat que l’objectiu només era l’enriquiment personal de molts que hi van participar directa o indirectament, les seves fortunes es van construir sobre un munt de morts i assassinats, tres anys de guerra inútil, quaranta anys de dictadura i una transició política vergonyosa i que fonamenta una democràcia sense ètica ni valors, on l’oblit és la seva fonamentació, per això és de baixa qualitat, corrupte i al servei dels de sempre i de molts franquistes reconvertits.
I Terrassa, no va ser una excepció en el moment del cop, alguns afectes que després seran alcaldes i regidors, anaven amb armes a Barcelona a les casernes de Sant Andreu, i mentrestant, es posa en marxa la Junta de defensa local. Tot es precipita, i com és evident comença el control i vigilància sobretot dels considerats no addictes i al servei dels colpistes, alguns tenen la sort de marxar i passar a l’altra bàndol aprofitant la confusió i sobretot quan veuen que el cop no tindrà efectes sobretot a Terrassa i Catalunya. Altres seran advertits de que no facin reunions ni conspirin, sota el risc de ser detinguts, altres seran assassinats sense contemplacions resultat dels seus posicionaments públics com el rector Homs que amb les seves homilies criticava al règim republicà i la necessitat d’actuar en la seva contra. O el que va servir de gran bandera dels sublevats locals i expressió de la barbàrie republicana, amb l’assassinat de diferents persones a la carretera de la Mata, molts d’ells advertits de no fer reunions (cal tenir en compte que no és casual, un representant de l’exsomatent amb responsabilitats per la repressió de sindicalistes, el cap de la CEDA local…) i que pensant que una pandilla d’obrers mai s’atrevirien a tocar-los, pensaven que encara tenien el control i poder local, i l’orgull i manca de prudència els va portar a la mort. Per tant, en un context de guerra, algú pensa que podia passar una altra cosa? És més, alguns sospitosos de quinta columnistes treballaven i informaven als de l’altra bàndol, no era una sospita, es va demostrar que era una realitat quan l’Emili Matalonga i els seus, l’any 1939 entren a Terrassa i ja portaven llistes fetes de molts republicans i republicanes a qui anar a buscar i que per sort ja no hi eren. Tot i això, es van dedicar a vexar, represaliar i estovar a familiars que feien passar per la seva oficina del carrer Sant Pau, on la brutalitat era la seva consigna amb la premissa de: “Ja sabem que els que busquem no hi són, però tothom ha de recordar tota la vida qui mana a aquesta ciutat i perquè no es tornin a aixecar”, com és evident, això també ho van practicar molts empresaris durant molts anys. És el mateix que deia Pedro Alcocer com a cap del Comitè de Seguretat local l’any 1936, quan afirmava: “Eren ells o nosaltres, estàvem en un context de guerra i revolució, i a nivell local hi havia elements que havien donat suport al cop i a aquests se’ls ha de demostrar que no anem amb febleses, ja que ells no en tindran amb nosaltres”. La diferència entre l’un i l’altre, és que un actuava amb totes les deficiències en un context incert i de guerra no generada per ells, i l’altre participant d’un cop innecessari i en un context sense guerra i que ja havien vençut, per tant, aplicant una repressió innecessària i cruel.
Per tant, l’únic responsable de qualsevol fet en la guerra civil i després, és el General Franco i tots els que li van donar suport. La resta són responsabilitats afegides a aquesta decisió i que mai s’haguessin produït i avui no tindríem un país amb fortes contradiccions, d’un trauma no superat i de baixa qualitat democràtica.
Un record per tots els que ho van patir, els que hi són, els que ens han deixat, i desitjar no torni a passar, i mai s’ha d’oblidar si volem fonamentar el futur, i per desgràcia avui encara hi ha persones que no han recuperat la dignitat i que partits com el PP segueixen posant impediments a la memòria històrica i impedint un judici sumaríssim al franquisme i els seus.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari