Des que es van adonar que els Jocs Olímpics de Barcelona van ser com una mena de carta als Reis, un cop passen, la cosa decau molt i tornes a la rutina. Però ara, d’aquella ciutat només queden els hotelers -que manen molt-, restauradors, gent guapa, disseny tronat i guiris, molts guiris. En els darrers anys hem vist com en un carrer obren una botiga de souvenirs de merda i, en un altre del costat tanquen tots els negocis autèntics que donaven classe i prestigi a la ciutat. En un altre els turistes només emprenyen i, en d’altres, la quantitat d’escombraria acumulada, pobresa i exclusió social fa feredat mirar-la.
Les continues corrues de guiris amunt i avall (amb bicicleta o sense) buscant obsessivament a Gaudí per tot arreu i, sobretot, buscant una tapa, ha estat el motlle que ha forjat la propaganda oficial d’una ciutat a la deriva. Estic fart de sentir que Barcelona és un “parc temàtic”, quan en realitat ha esdevingut un gran xiringuito caríssim del qual han fet fora del local als nascuts en ell. El model de terra cremada i arrasada pel turisme tronat és el model de tot un país. Barcelona com a tants d’altres llocs sap millor que ningú que el seu patrimoni no tant sols és el cultural, el que realment busca el guiri tronat que arriba aquí és bàsicament el sol i la festa xunga a preu de saldo. Qualsevol intent de sortir d’aquest cercle de foc ha estat massacrat o desmuntat per les polítiques miops que només busquen el benefici a tres anys vista (això sent molt generós). Barcelona està esdevenint una ciutat poc atractiva, però és igual, ara mateix és un clon de tantes altres. La “pasta” que genera el turisme és el que importa, és igual que es destrueixi la ciutat històrica, els seus racons meravellosos, els locals emblemàtics. Barcelona cada vegada provoca més nàusees. Ryanair ha dut el més selecte de cada país, gent garrula amb quatre duros que venen a fotre’s d’alcohol fins el cul i comprar algun record de Gaudí en un paki, i de passada surten amb un barret mexicà i una bufanda de la Juve. Queda clar que tant CiU com el PSOE han fet tot el que tenien al seu abast per fer fora els barcelonins. Així i com qui no vol la cosa, les macro obres públiques que s’han fet només han estat per encabir a més guiris pels carrers. Resultat? Un Lloret gegant que fa por. Els guiris no voten, els barcelonins, sí.
El seguit de normatives i les noves lleis han acabat amb l’essència de pràcticament tot el que era genuí. Amb l’excusa, de que els bombers o millor dit, els seus camions no podien entrar pels seus carrers, han destrossat barris i han fet fora els autòctons amb l’esperança de tornar-lo a repoblar amb joves executius encantadors i gent “guapa”. Tot es fa a mitges, la neteja ètnica no es va acabar, amb la qual cosa els anhelats i desitjats “bons temps” mai no han arribat. Qui va conèixer aquell Raval i, avui en dia hi passi, podrà veure quasi bé físicament la destrucció d’una ànima. Paradigmàtica és la història de la Rambla del Raval, aplicant el que van anomenar la tècnica de l’esponja, van començar a fotre a terra diverses illes de cases per construir un enorme passeig. Els veïns d’aleshores ho van denunciar dient que sobretot es tractava d’un moviment especulatiu, que el rovell de l’ou era un hotel d’onze plantes a construir en aquell passeig. L’administració municipal va jurar i perjurar que aquell rumor era totalment fals, que aquell hotel mai es construiria. Van passar uns quants anys i tot semblava controlat, però un bon dia van començar les obres i, avui l’hotel llueix amb tot el seu esplendor. Viure a Barcelona avui dia és tot un repte. Una de les pitjors coses que li ha passat a Barcelona han estat les reformes innecessàries. Un exemple recent, la plaça Eivissa a Horta (poso aquest cas, perquè vaig viure-hi un temps llarg en aquest barri). La plaça Eivissa, era una plaça peculiar, maca, de poble amb quatre bancs, uns arbres i una font, amb vida. L’han transformat amb l’excusa de fer-la per a vianants tota ella i, ara és una mena de solana de formigó on no hi caguen ni els gossos. Clos, Hereu, Trias i ara Colau, segueixen consolidant un model de ciutat que només agrada als guiris que venen a fer-se quatre selfies, a atropellar-te amb una bicicleta i que es firen amb els “manters”, tots ells són gent de saldo.
Barcelona en el seu moment va fer una aposta molt clara. Acabar amb els okupes, autèntic problema de disseny per una ciutat que volia atraure el màxim nombre possible de turistes de rebaixa. Posar el MACBA (encara que no hi hagi massa obra) “allà al mig”. Treure de les Rambles aquelles paradetes plenes d’ocells i bestioles diverses. Arreglar sempre el Passeig de Gràcia. Posar moltes bicicletes i, sobretot, que tothom sigui cambrer. Tota la resta és igual.
Probablement moltes coses van gestionar-se molt malament, però el Raval insalubre, les putes, les màfies diverses, les drogues i la marginalitat no eren acceptables com a escenari per a les idioteses canalles dels petits burgesos. Però ara en aquests moments, qualsevol dissidència del discurs oficial esdevé com una heretgia manifesta. Barcelona t’ha d’agradar per collons. A partir del 2000 podem dir amb certesa que Barcelona és com el Titànic. Abans d’aquesta data, Barcelona era reconeguda com un lloc on la renovació urbana, cultural, creativa i multicultural tenia un cert prestigi.
Potser l’únic aspecte positiu d’aquesta inacabable travessa del desert que estem patint sigui disposar de la sempre interessant oportunitat de presenciar a primera fila i en temps accelerat, la caiguda de tot un sistema polític caduc, això sí, amb el gran inconvenient de no saber fins quan durarà el malson, què o qui el substituirà, i en especial, com ho faran. No sóc massa optimista, però això ja és un problema meu.
Per cert, la temporada de balconing deu estar al caure, oi?
miquel mallafré, 4 d’agost de 2016
Deixa un comentari