Parlar del principal càncer que pateix aquest país, que són els mitjans de comunicació (ja sabeu quins), sense el que mai es sostindria el conglomerat de corrupció política i financera, no és fàcil. Exceptuant un grapat de mitjans digitals independents la resta és una metàstasi.
Rajoy – ja porta quasi bé 10 mesos de provisionalitat -, ha aconseguit el que no va aconseguir l’altre líder còsmic (Aznar), canviar a tots els directors dels diaris més importants d’Espanya i aconseguir que “tots” (El País inclòs) s’hagin convertit en una pura caverna. L’autoproclamada “premsa seriosa” s’ha contaminat d’un parell de bacteris: l’absència de notícies de debò i coses anodines i insignificants. Notícies que només impacten a gent ordinària. Ja fa bastant de temps que patim una premsa venuda al poder, o el que és el mateix una premsa corrupta. Una premsa essencial per mantenir en el poder a partits corruptes (mireu les darreres eleccions).
Els partits corruptes emparats per una premsa corrupta són el binomi perfecte i bàsic per sostenir i lucrar a l’oligarquia corrupta, que és la que paga a la premsa venuda. Així, i com qui no vol la cosa, la societat es va empobrint o ha d’emigrar (o ambdues a l’hora). La gent innovadora la mantenen a ratlla, ja que no entren en el joc de la corrupció. Hem entrat en un bucle destructor del benestar i les idees que ja ha afectat a la major part d’institucions.
Hi ha sortida? Crec que sí. Un altre tipus de premsa. Honesta, valent, compromesa, decent que cal mantenir-la viva. Diria que és el conegut: resistir o resignar-se, i em nego a la segona.
És curiós comprovar com tot això que esmento esdevé un tema tabú, els periodistes s’autocensuren (la pitjor censura de totes); llavors, quan algú els critica, surten abanderant una suposada llibertat editorial i ells mateixos cauen en un corporativisme vomitiu.
El que és cert és que els mitjans tenen bona part de culpa de la situació existent. Fan la seva feina, o sigui, es dediquen a difondre (inclús a crear) els argumentaris dels partits, enlloc de qüestionar i posar el dit a la nafra. És el cercle viciós. Una mena de realimentació positiva. Exemple: un votant del PP s’informa en mitjans afins per allò de la inclinació cognitiva. I aquests mitjans l’únic que fan és reafirmar-lo en les seves pròpies conviccions, ocultant-li qualsevol tipus de crítica. Com quan la Soraya li dóna la paraula al periodista de torn amb la pregunta pactada prèviament per donar peu a que ella respongui a “la carta”, en canvi, mai dóna la paraula al periodista incòmode. És el que hi ha. El circ el tenen molt ben muntat. Qui maneja la pasta pot comprar els mitjans per difondre “el menú editorial” que més li convingui. I, qui té la pasta, i per tant el control dels mitjans pràcticament de forma hegemònica? Són les regles del joc, i les estableix l’adversari. Tot ben lligadet.
Cada cop és més evident que és del tot necessari una nova llei de premsa. Una llei que defensi els periodistes i les seves fonts, però que al mateix temps defineixi què és periodisme, i que no. Si es descobreix un muntatge o una mentida, això no pot estar protegit. Sigui tard o d’hora aquestes actituds van contra la pròpia premsa i deuen ser castigades durament. Tant durament com s’ha de protegir a qui diu la veritat. Si es descobreix l’engany, la mentida o el muntatge hi ha d’haver-hi responsables, i aquests han de ser els que van muntar la falsedat, o les seves fonts, o les dues. Un periodista que menteix no pot tenir l’estatus de font periodística (difondre notícies falses no és periodisme).
El dels mitjans espanyols, en aquests últims anys, és un dels gremis que més s’ha degradat i degenarat. Són gossos d’atura mediàtics per dur-nos pel bon camí, en una concentració de poder i d’opinió sense precedents, on sobreviuen alguns herois suposadament independents, per deixar una petita vàlvula d’escapament a la indignació (si és que encara queda), i donar una aparença de llibertat a una societat cada cop més grollera, inculta, avorrida i vulgar.
La ferum de la corrupció segueix vessant dels contenidors polítics i ha començat a inundar altres sectors limítrofs, la qual cosa provoca que tots nosaltres ens acostumem a aquesta pudor i ja sigui del tot impossible tenir qualsevol esperança de regeneració, com ha quedat demostrat amb un nou acte de cinisme del sublim prestidigitador Rajoy, que mentre amb una mà fa anar la porta giratòria amb els seus amics, amb l’altre és passa pel folre a Albert Rivera, per convertir-lo en una pura xirigota dels espectadors.
Mentir, és corrupció. No fer el treball de periodista, és corrupció. La malaltia que ens fueteja és molt més greu i estesa perquè ens afecta a tots. Hi ha excepcions, però aquí pel que es veu l’única cosa que es regenera, és la corrupció.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari