[Domènec Martínez] OTAN, 30 anys, memòria, coherència i sobiranies

El 12 de març de 1986 se celebrà el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN convocat pel govern presidit per Felipe González. Cal recordar que l’any 1982 es va aprovar l’ingrés per part del govern de la UCD, presidida per Calvo Sotelo. Espanya es va convertir en membre de ple dret de la Aliança Atlàntica. El 28 d’octubre de 1982, el PSOE va guanyar les eleccions generals per majoria absoluta, entre d’altres promeses figurava la de convocar un referèndum “OTAN, d’entrada no”.

Tres notes al respecte. Primera: Fem memòria. La consulta va tenir un caràcter consultiu. El “sí” a la permanència va obtenir el 52,5%. El “No” va triomfar a Catalunya, Navarra, el País Basc i a la província de les Palmes (a Canàries). A Terrassa també va guanyar el NO, per poca diferència (fet meritori tenint en compte que l’alcade Royes, socialista, estava a favor). Repassant els dossiers de premsa de l’any 1986, es fa evident el protagonisme dels moviments socials al voltant del Moviment per la Pau i el Desarmament, els diferents partits d’esquerres que donaven suport: PSUC, PCC, ERC, i les entitats socials, principalment de les veïnals. La Marxa per la Pau, durant 10 hores, barri a barri, un exemple de mobilització al carrer. Combat pacífic molt allunyat d’una actitud contemplativa o resignada que sovint es vol atribuir a les generacions de la transició.

Coherència, o millor dit incoherències. Els socialistes van guanyar les eleccions generals del 82, amb una gran majoria (els comunistes van ser reduïts a 4 diputats) i van contribuir, sens dubte, a desenvolupar polítiques de progrés i drets socials: en educació, sanitat i altres aspectes bàsics de l’Estat de benestar. Però també es van produir incoherències, mancances, i greuges, que avui, 40 anys més tard, pesen com una llosa i posen en qüestió la qualitat de l’actual sistema democràtic. Primer de tot, es va pervertir la voluntat de molta gent que volia sortir de l’OTAN i que va confiar amb els socialistes. Felipe González va fer bandera en favor del SI, la permanència. També es va negar a desenvolupar la memòria històrica democràtica, quan tenia majoria absoluta; es van mantenir les cúpules de la judicatura i dels aparells de l’Estat més reaccionaries; entre d’altres, com la cultura de “l’enriquiment ràpid” i la guerra bruta contra els grups radicals, i no únicament ETA. Tornem a Terrassa, i veiem què va succeir. El març de 1986 el grup municipal del PSUC (dos regidors) va presentar una moció a l’Ajuntament contra la dinàmica de blocs militars i la divisió d’Europa. Fou rebutjada pels 18 vots contraris del PSC-PSOE; CiU (5) i CP (2) es van abstenir. El més greu de tot, fer el contrari del que es defensava en campanya per part dels socialistes. Inici de la corrupció política. El bipartidisme, la alternança, consagrava un sistema que ha condicionat (i devaluat) molts dels valors democràtics.

Sobiranies. La OTAN és avui un bloc militar inoperant i ineficaç davant de les noves amenaces terroristes. Serveix per consolidar governs ultranacionalistes als Balcans i diferents països de l’Est d’Europa, i dóna suport a Estats i règims totalitaris i altres de dubtosa credibilitat democràtica a l’Orient Mitjà. Hem perdut sobirania. Europa, Espanya i Catalunya no tenen capacitat per desenvolupar una política activa de pau, cooperació i de neutralitat. Com dèiem en aquells temps “el tema de la defensa és massa important per deixar-lo només en mans de professionals”. Les manifestacions contra la guerra d’Irak, massives l’any 2003, van tornar a posar de relleu la dimensió popular de la protesta contra la dinàmica de la guerra i la lògica atlantista del president Aznar. Tornem a la nostra ciutat, Jordi Labòria i Martorell, defensava com a PSC Les raons del “sí” en un article (DT 6.03.86) on es deia: “Des de l’esquerra també s’actua amb dogmatismes i es pretén simplificar la qüestió fins a uns límits que suposen un engany als ciutadans”. Raimon Escudé diputat al Parlament per CiU (Al Vent, núm 86), per la seva part afirmava “la neutralitat és inviable”. M’agrada recordar avui, quan parlem d’identitats i de la necessitat de referèndums, que la campanya OTAN-86, va ser un vot actiu per la nostra sobirania i per la pau. I ja vam guanyar a Terrassa, encara que molt sovint la memòria flaqueja, però convé recordar-ho.