[S. Pérez] L’Escola Social o de Cal Senyor Artigues, una altra visió

3 Comments

Ja fa dies que vaig llegint a diferents articulistes i opinadors, així com algunes noticies referides a l’Escola Social o cal Senyor Artigues, sempre amb grans lloances i expressions ben intencionades. He de suposar que eren aquells que estaven sempre a les primeres files i plens de vals de bon comportament i grans estudiants, i sobre alguns aspectes no tenen cap interès, suposo, en explicar i fan de la memòria un espai molt selectiu.

Jo els meus records d’infantesa, aquells que recordo amb gran interès, son quan jugàvem al carrer amb els amics del barri, en concret dels Grups Santa Margarida o també anomenat Camp del Mono. Era un espai molt concret i concentrat, de gent treballadora, molts treballant al tèxtil, amb sous baixos i dificultats per arribar a fi de mes. Tot i la dictadura era un espai de certa felicitat o era el nostre gran espai de joc. La gran majoria, quasi tots erem de la mateixa edat, i anàvem a l’Escola Social, la Cultura Pràctica o l’Acadèmia Montserrat, alguna excepció a l’Escola Pia. Escoles on hi havia tres directors (Artigues, Puig i Ayuso) del mateix perfil pedagògic i forma de fer.

Bé, faré referència a l’escola que jo vaig estudiar i que no va ser el meu lloc de felicitat ni bon record, senzillament, és on els meus pares van determinar que anés. Ells amb el seu coneixement i sacrifici, van pensar que era la millor opció i la que podien pagar amb molts sacrificis, encara recordo com la meva pobre mare havia d’anar molts mesos a negociar la quota i el pagament, per tant, en aquest sentit el meu agraïment a ella, que havia de treballar moltes hores al tèxtil per a un sou de “merda”, però bé, eren aquells temps.

L’Escola Social o del Sr. Artigues, aquest mai va ser ni un pedagog, ni un bon educador, quan ara mires i valores a molts mestres i educadors. Avui, aquest senyor amb els seus mètodes estaria a Can Brians complint presó. Era un gran repartidor de bufetades a tort i dret, sense contemplacions amb nens de 8, 9, …anys. Alguns els donava bufetades a la cara des de la seva taula fins la sortida de la classe, això vol dir unes 20 bufetades a galta i galta, fins deixar-los la cara marcada, acabant a la sala (que seria el pati) castigat. I això, volia dir que a més comportava la pèrdua de vals i una ubicació a la classe en les últimes files que ja marcava a perpetuïtat als dolents i mals alumnes respecte als bons. Res de buscar la il·lusió, interès o recuperar-los amb un esperit formador. I tenia a un segon que l’imitava, el Sr. Castilla anomenat “el Sapo”, incorporat a l’Escola com a controlador del règim i bon falangista-franquista. Aquest ajustava el mètode, et donava cops als dits amb una regla de fusta, te’l podia tirar des de la distància amb el risc que això comportava o donar-te algunes bufetades sense contemplacions, aquest avui també hagués acompanyat al Sr. Artigues a Can Brians. Els veritables mestres i educadors en aquella escola i que era a qui se li hauria d’haver dedicat algun carrer era la seva dona, la Sra. Pilar, les seves filles, les bessones, o al Sr. Morillas, un dels últims mestres que hi va arribar.

I com ha dit un articulista d’un mitjà, no hi havia pati, era una sala, que a més de servir per jugar, era la dels castigats. Sortides a la Font de les Canyes, a confessar al Sant Esperit (avui Catedral) perquè a més ens grapegés el mossèn de torn que avui algun estaria denunciant, i a Missa a Sant Llàtzer. Sobretot, per a ser bons catòlics, apostòlics i romans. I sense oblidar-ho, la gran formació de l’esperit nacional dels Fonte i companyia, que a les vuit del matí ens venien a forjar per a ser bons franquistes.

I un altre aspecte del gran “educador” Sr. Artigues, quan determinava i feia prediccions de futur, allò que mai es pot dir de ningú, i menys un bon educador. Agafava a la mare o pare, i els afirmava que aquell nen desgraciat, no tenia cap futur com a estudiant, només podia arribar com a molt a ser un mer administratiu o en treballs similars, que s’oblidessin de la Universitat o estudis superiors, per tant, que no perdessin el temps en l’estudi. Sort que els pares davant d’aquest diagnòstic no li van fer ni cas, i van persistir i van aconseguir que alguns arribessin a la universitat i a grans nivells formatius i com a professionals. D’altres vam lluitar contra aquelles paraules i prediccions impròpies, amb el suport d’una companya, que sempre li agrairé el seu suport i orientació, i bona mestre i educadora.

El seu objectiu no va ser mai generar i formar alumnes per anar a la universitat i altres fites, era proveir de futurs treballadors als àmbits administratius i comptables de les empreses locals, majoritàriament tèxtils o del metall. En el fons era el seu ideari polític com a bon futur convergent i relacionat amb certa burgesia local. La que després reivindicarà el seu nom.

Moltes vegades quan em trobo alguns dels meus companys de classe i escola d’aquells anys, m’expliquen que tenien por d’anar a l’escola, sobretot, quan els tocava el Sr. Artigues o Sr. Castilla, per tant, havien de fer un gran esforç per a superar la situació. I quan molts ja havíem estat etiquetats i el nostre futur determinat, amb quina il·lusió i perspectiva podies anar-hi. I aquell diagnòstic feia que uns quants al tenir just catorze anys els pares determinessin posar-te a treballar i estudiar de nit si volies continuar.

Per tant, res a celebrar, poca cosa a recordar en aquells anys d’escola, i sobretot, no entenc perquè a aquest senyor se li posa el nom d’un carrer, quan ni se’l mereix, ni s’hauria de dedicar ni un minut al seu record. Ara, ja ho entenc, l’Ajuntament amb aquest esperit d’anar repartint nomenclator a la dreta i poders fàctics, i suposo proposat pels convergents d’ordre vers els seus, en van fer la proposta que van acceptar sense més, com fan sempre aquests mal anomenats socialistes, disposats al que calgui per satisfer determinats interessos.

En tot cas, si es volia dedicar un carrer a algú de l’Escola Social, haver-ho fet sobre la Senyoreta Pilar, la gran oblidada com sempre i bona mestra. Però bé, la història té visions del mateix fet, totalment diferents, tant en el sentit col·lectiu com individual. Per sort i pel resultat del nostre esforç, aquell personatge no ens va determinar el futur, i varem superar els seus mals presagis, fet que demostra que no era tant bon mestre com alguns volen fer veure.

Salvador Pérez Riera

Related Articles

3 Comments

  1. Lluís Satorras

    Ja era hora que algú ho expliqués, Salvador. A mi em van fer fora de l’Escola als 12 anys, juntament amb 3 alumnes més, perqué vam quedar un curs massa reduït i no era rentable.
    Ara, vaig sortir del foc per caure a les brases. Els pares, amb tota la bona fe, em van portar als “Hermanos de la Salle” de Manresa, on vaig tastar nous mètodes de tortura, passats en aquest cas pels estigmes de l’esglèsia. Un altre capítol!

  2. Emili Diaz

    Llegint el teu escrit Salvador, m’has fet recordar la meva etapa traumàtica carregada de temors i pors, degut a les tècniques pedagògiques a base de càstigs i humiliacions en públic, que et feien caure la’autoestima a nivells difícils de tornar a recuperar, d’un altre director d’escola en Carles Puig, en el meu cas l’escola era Cultura Pràctica des de 1957 fins 1964. Aquest personatge és també recordat per molta gent d’ordre com un molt bon mestre i educador.

  3. Josep Santanach Bergua

    Si vas anar a ca’l Artigues, a quin any vas començar ?

Deixa un comentari