En Joan Tamayo és un molt conegut lluitador en defensa dels drets socials i humans, a Terrassa i més enllà. Òbviament, no per casualitat, són dècades de compromís i activisme social i polític, un llarg recorregut amb els moviments i organitzacions locals i campanyes nacionals.
Membre fundador de l’Espai en Defensa dels Drets com a representant, al temps, de l’Observatori dels Drets Socials, va ser la proposta de consens sorgida en aquesta coordinadora d’entitats i ell, assegura i emfasitza, va acceptar en tant que «expressió de i veu de l’Espai i en cap moment per interès particular».
Davant la proposta en aquestes circumstàncies, en Joan, advocat de professió i en exercici, ho va veure clar: «vaig pensar que sí, perquè és un àmbit en el que sóc actiu fa anys, conec la figura de la Sindicatura i he donat suport i col·laborat amb la llavors síndica Isabel Marquès».
Joan Tamayo exposant la seva candidatura a Síndic, el passat 3o de novembre a la Coral Els Amics. Foto PV
Cal tenir en compte, així mateix, que fruit del treball d’aquest Espai en Defensa del Drets, junt amb la Síndica, es va aconseguir que l’Ajuntament assumís un compromís concret i pràctic amb la Carta de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, que fins ara havia estat només formal des que va ser signatari de la mateixa; «des de l’any 2000 ha estat en un calaix, i es va signar amb altres 400 municipis», afirma Tamayo.
D’una banda, explica en Tamayo, un reconeixement ple de la figura de la sindicatura. «A Terrassa hi havia sindicatura, però per definició, d’acord amb el propi reglament, com a funció més protocol·lària; de fet no tenia dedicació plena ni la retribució rebuda (no en concepte de just pagament a la dedicació sinó com a despeses extres) ho permetia», afirma.
Això, durant la gestió de la Isabel Marquès va canviar per la via dels fets consumats, donat el compromís a fons de la mateixa; situació que comportà un període de conflicte i tensió amb el Govern local, que no volia ni s’esperava un comportament així, o sigui una sindicatura que mereixés el nom.
Però tot el moviment generat va induir canvis, que finalment, es van plasmar en el nou reglament del càrrec i, també, en la forma de proposició i selecció de les persones candidates a la responsabilitat. Això sí, Tamayo també critica que el procés participatiu proposat s’ha de canviar, “per tenir poc rigor democràtic, per insuficient i per la poca difusió que se n’ha fet entre la ciutadania, donada la importància que té el Síndic”.
«Escoltar la ciutadania no significa només rebre-la al despatx, sinó que implica sortir al carrer, reunir-se i trobar-se amb entitats i grups, conèixer la gent i les seves organitzacions”
L’altra part del compromís de l’Ajuntament, «aquest té un gran valor també», d’acord amb l’opinió del membre de l’Observatori dels Drets Socials i actual candidat a síndic, és amb la invitació de la pròpia Carta a establir comissions ciutadanes de garanties que vetllin pel compliment dels compromisos.
Tamayo explica que la proposta feta per l’Espai a l’Ajuntament, i que es va tractar i debatre amb la regidora Meritxell Lluís, es va materialitzar en una proposta/invitació a que el propi Espai esdevingués Comissió Ciutadana, proposta que va ser acceptada per la coordinació d’entitats i que fou aprovada pel Consistori.
De fet, afegix en Tamayo, va ser en aquest context de debat, reunions i propostes sobre el tema a on va sorgir la idea de que algun membre de l’Espai es presentés com a candidat a la sindicatura.
Sortir al carrer i fer pedagogia de la fígura del Síndic
El programa, la proposta i objectius que es plantegen l’Espai Drets i en Joan Tamayo, així doncs, no representen novetat: «tenir al costat la Carta de Salvaguarda, instrument clau, reconegut, signat, amb tota la legitimitat, i treballant ara amb el suport institucional i de la llei, escoltant totes les greuges de la ciutadania». En tot cas, afegeix i matisa en Joan, «escoltar la ciutadania no significa només rebre-la al despatx, sinó que implica sortir al carrer, reunir-se i trobar-se amb entitats i grups, conèixer la gent i les seves organitzacions, parlar, cercar, estar actiu i disposat a intervenir i treballar amb la gent».
Un altre pilar de la proposta de l’Espai Drets que encapçala en Joan, és continuar i enfortir la línia de treball pedagògic, o sigui «portar la figura de la sindicatura a les escoles i centres d’estudi, com ja havíem començat a fer amb l’anterior Síndica, la Isabel Marquès, amb xerrades, tallers i activitats».
Coherent amb aquesta línia, en Joan creu que cal afegir i deixar constància, «per canviar i millorar», que el procés participatiu que ara mateix s’estrena «és totalment insuficient, poc democràtic i participatiu. No s’ha garantit una informació, difusió i extensió mínima suficient; no pot ser que l’elecció d’una figura tan important per a la ciutadania es faci sense garantir suficient informació. Primer, sobre la institució i el paper que pot jugar i, després, sobre com ha anat fins ara, sobre les propostes i candidatures. I que tothom a tota la ciutat ho sàpiga i pugui participar».
En definitiva, declara en Joan contextualitzant una mica més i entrant en detall, cal una sindicatura forta que pugui defensar la ciutadania contra els, malauradament, freqüents abusos de poder de les institucions, l’Administració i, en genèric, la màquina del poder, des dels més tristament famosos casos policials fins al cobrament abusiu d’estacionament. «Ara tenim un arma per ajudar en aquest àmbit», assegura el candidat Tamayo, «és la llei de transparència i bon govern, eina de treball importantíssima, la ciutadania pot demanar transparència en tota l’administració».
«Terrassa necessitat una sindicatura totes les hores i més, dedicació exclusiva i recursos; una sindicatura light o ‘descafeïnada’, no serveix o només serveix per a qui en realitat no la vol»
Hi ha una altra part de la proposta, més difícil segurament per la seva dimensió i abast, «però que no es poden defugir ni deixar d’atendre»; parla en Joan de «la vulneració de drets humans i bàsics, com l’habitatge, i aquest és un problema molt greu a Terrassa, amb moltes persones víctimes; i lligat a aquest el problema de la pobresa en general, energètica en particular. En definitiva, de les condicions que fan o no real el dret a una vida digna, dret que recullen totes les declaracions, constitucions, cartes… però que es troba en les condicions que tothom sap: milers i centenars de milers vivint en la pobresa i l’exclusió social». Si més no, afirma en Tamayo, «cal que aquests col·lectius, les causes de la problemàtica, que moltes vegades no són visibles, o pitjor encara són invisibilitzats, siguin ben visibles, estiguin en el centre del debat i l’acció».
Òbviament, «des de la Sindicatura no es pot solucionar tot», per les pròpies característiques, «però es pot aprofitar aquesta ‘autoritat’ de defensora per ajudar, fent públic, denunciant i proposant solucions». Aquesta «tasca necessària», entén en Joan Tamayo, no pot ser només l’obra d’una persona, sinó que «ha de ser un treball col·lectiu, amb organitzacions i persones».
Davant d’aquests desafiaments, plantejar dedicació parcial o complementària és, a la pràctica, una contradicció irresoluble. «Això és fals o és creure poc en la figura», sentencia en Tamayo. «Terrassa necessitat una sindicatura totes les hores i més, dedicació exclusiva i recursos; una sindicatura light o ‘descafeïnada’, no serveix o només serveix per a qui en realitat no la vol».
La Isabel Marquès va donar una lliçó magistral, recorda en Joan, «va posar la figura en el seu lloc, va dignificar-la, dedicant-s’hi sense mesurar el temps, omplint de contingut i raons, sense sotmetre’s, mantenint la independència, malgrat ser maltractada de vegades». Aquesta experiència és una guia que no es pot malmetre’s per fer-se el simpàtic amb els poders o perseguint suports amb consignes frívoles.
Això té a veure també amb el paper i relació de la sindicatura local en el context nacional. «És bàsic treballar i col·laborar amb la sindicatura de Catalunya i d’altres localitats», defensa en Tamayo recordant la Isabel Marquès. La col·laboració entre sindicatures ha servit per establir acords entre les mateixes i les universitats per reforçar la figura i la funció, donant continguts nous i obrint perspectives.
Un petit i gran exemple de la importància del paper la figura i de la col·laboració va ser la presentació de l’Informe sobre Segregació Escolar a Catalunya, que es va presentar el passat 30 de novembre a Terrassa. «Els problemes no es poden abordar sense tenir en compte el context polític general», afirma el candidat egarenc, «tot està connectat i la general és una perspectiva no només necessària sinó ineludible».
Pep Valenzuela
Miquel Gordillo
1 Comment
Txetxu
5 desembre 2016 - 13:49Y ahora entrevistarán al resto de candidat@s?