Donald Trump arriba a la presidència dels EEUU, amb el suport i la felicitació del Ku Klux Klan. La seva victòria fa renéixer el ressò atàvic del film “El naixement d’una nació” (1915), que més enllà dels seus mèrits cinematogràfics el seu director David W. Griffith exaltava el triomf xenòfob de l’Amèrica blanca.
Aquest fet, que aparentment sembla en l’actualitat no tenir relació entre cinema i política, em fa pensar en que tornem a viure un retrocés o regrés a les formes atàviques que malauradament una part del cinema recull en els missatges dels seus films, que associen la convicció de la superioritat i el triomf de l’home blanc per damunt de la resta d’humans del planeta.
En “El naixement d’una nació”, s’explica que arran de la mort d’Abraham Lincoln, el desordre s’instal·la en els estats del sud. La família Stoneman és atacada per uns negres embogits i això fa que apareguin els membres del Ku Klux Klan (KKK) com autèntics patriotes que l’únic que fan i pretenen és restablir l’ordre i protegir a la família esmentada. David W.Griffith filmà la pel·lícula en un temps en què el cinema no volia reconèixer cap dels dos principals pecats originals que varen marcar el naixement de la nació nord americana, que són: l’esclavitud i l’odi racial cap els altres.
Avui, després de que David Duke, dirigent del KKK, hagi felicitat a Donald Trump per haver aconseguit la presidència, i hagi posat de relleu la contribució dels seus partidaris en aquesta conquesta, es fa palès també el missatge de l’esmentat film.
La nova Amèrica de Trump també parteix de la negació de tot pecat original- vol retrobar les essències que s’han esvaït o degradat.- El nucli del seu dictamen polític recupera el mite de la frontera basat en l’autodefensa, el replegament en certa forma aïllacionista i el qüestionament de la llibertat en benefici de la seguretat. El que vol dir Trump, és que Amèrica serà per als blancs nadius, d’origen anglosaxó i addictes a la moral protestant. Per tant la multiculturalitat i el mestissatge són rebutjats.
Trump utilitza el populisme per refermar un imaginari patriòtic basat en una interpretació naïf del somni americà. Amaga la realitat per així fomentar la desigualtat social i glorifica la resurrecció de l’home fet així mateix, reflex de la seva pròpia personalitat. Els diferents “common men o common women” (home o dona comú), com a grup que integraven la classe mitja, estan condemnats a ser utilitzats com a simples caps de bestiar d’un ramat del tot controlat.
Davant d’aquest escenari, convé preguntar-se si el cinema no hauria sigut capaç de donar anteriorment i ara també forma a quelcom com Donald Trump. Potser la seva figura es pot veure com una estranya barreja entre el vaquer primari Larry ‘Lonesome’ Rhodes d’”Un rostre en la multitud” (Elia Kazan, 1957) i també el d’un Charles Foster Kane del film “Ciutadà Kane” d’Orson Welles (1941).
Kazan ens va explicar com un vaquer sense estudis es converteix en profeta de la televisió i també en una figura política. Orson Welles ens va mostrar els mecanismes que donen forma a un gran i ambiciós magnat.El documentalista Errol Morris va prendre nota d’aquests dos films i l’any 2000 va voler filmar una pel·lícula sobre els vincles entre Donald Trump i Charles Foster Kane. El projecte fou avortat potser perquè, davant el nou president dels EEUU, tota realitat pot arribar a superar a la ficció que moltes vegades es representa en el cinema.
Emili Díaz
Deixa un comentari