[Enric Soler] El soroll molesta; el silenci, encara més

No Comment

En el decurs dels nostres viatges quotidians per la vida de cadascú, feines i treballs tenim per rescatar uns minuts (escassos) de silenci al dia. No cal que sigui absolut, aquest silenci; només que sigui relatiu i escadusser ja n’hi ha prou, sempre que sigui conscient… un breu silenci, beatífic i reverent (com quan quedem embadocats amb la mirada perduda qui-sap-on); un silenci que deixi sorgir del nostre interior el broll de la pròpia veu…

Ja sé que potser em guanyaré molts enemics a partir d’aquest paràgraf; i també sé que potser em prendreu per antiquat, romàntic o tocacampanes (i tal vegada tindreu tota la raó del món, no us ho nego). No sé si us n’heu adonat, però per a tots aquells que cometem l’acte heroic de preferir desplaçar-nos en transpo­rt públic (i dic «preferir» entenent que molta gent no té cap altra opció que fer-ho en transport privat i llavors, naturalment, no hi ha res a fer); doncs, com deia, adreçant-me a aquells que sí que en tenen l’opció i prefereixen traslladar-se a través de la seva quotidianitat mitjançant el transport públic, no tan sols han de conviure més sovint del que voldrien amb les extravagàncies a què ens tenen sotmesos (subjugats?) els responsables d’ADIF (trens com un ou a les hores puntes, retards, incidències, etc., però aquest no és el tema d’avui), sinó que, a més, per a totes aquelles «rara avis» (que encara n’hi ha!) entestats a omplir els seus trasllats amb lectures diverses, han (hem) de patir amb condescendent paciència els decàlegs de la compra d’alguns usuaris, transmesos a ple pulmó a través dels seus dispositius mòbils; o bé han (hem) d’entomar les converses quilomètriques (quilomètriques, sí, perquè poden ser mesurades en distància lineal a mesura que el comboi avança per les vies) i, el que és pitjor, els sorollets enutjosament periòdics que tenen la facultat de treure’ls (treure’m) de polleguera cada vegada que un bon passatger del tren rep un whatsapp, un twitter, un missatge al facebook, o una fotografia d’instagram… I ja no parlem de tots aquells (joves i grans, que m’he trobat de tot durant les meves quotidianitats al ferrocarril) que pugen al tren amb la ràdio posada, escoltant un partit, o la música que més els agrada (­a ells, naturalment!) i que tenen la «patxorra» d’anar sense auriculars, i com si res… Pot ser que no s’adonin que molesten? Doncs sí: molesten (molesteu), i molt! (Encara que ja sé que la culpa és tota meva, per voler anar en tren; i per no portar uns taps de cera, és clar, només faltaria: que insolidari i inadaptat!…)

Reso perquè arribi el dia (arribarà ben aviat segons els meus bons amics que coneixen els devessells de la tecnologia punta) en què tothom portarà el mòbil integrat dins de l’organisme (no serà un implement extern, sinó que, pel que sembla, formarà part de nosaltres mateixos); a veure si aleshores deixo d’escoltar tot aquest soroll ambiental tan extraordinari, caòtic i inútil que «em regalen» sense demanar-ho, per gaudir del meu viatge quotidià amb una mica més de silenci (no cal que sigui absolut, com deia). Moltes vegades he fantasiejat sobre què passaria si m’aixequés tot d’una enmig del vagó i em posés a llegir en veu alta, davant de tothom, el que estigués llegint en aquell moment. Sens dubte, seria un experiment sociològic interessant, encara que, n’estic segur, ben aviat cauria en la banalitat de ser “etiquetat” de qualsevol cosa extravagant (una performance d’artista guillat, per exemple) i el públic respectable del vagó de tren em prendria per un sonat sense possibilitat de remei, i punt.

I és que, en definitiva, com vaig llegir fa poc en una interessant entrevista periodística, no hi ha res que actualment ens molesti més que el silenci. El soroll més histriònic el podem entomar i processar; però el silenci… ai, amics meus, com costa d’estar en silenci. Com de difícil és deixar (ni que sigui una mica de no res) que aflori de ben endins nostre el que veritablement som, volem, desitgem; tot allò que, dia rere dia, anestesiem de forma metòdica, amb una efectivitat tan espaordidora com minuciosa, rere qualsevol tipus d’estímul (cada vegada més, visuals i sonors, que estaborneixen més), perquè de fet, cada vegada ens fa més mandra llegir, més por el silenci i més terror, pensar en un mateix (que és on comença i on acaba tot; i si no, ja m’ho direu quan ens trobem en el més enllà, si és que n’hi ha).

Punt i final (per avui).

Enric Soler Raspall
El viatge quotidià

Deixa un comentari