Just Casas: “La lluita de classes explica els fets del 19 de juliol de 1936”

No Comment

Just Casas Soriano (Sabadell, 1954), doctor en Història Contemporània i Moderna, ens signa el llibre que ha publicat recentment, Els fets de Juliol de 1936. Els protagonistes i les víctimes. Ho fa amb una estilogràfica nova – «de petit em feia il·lusió tenir una ploma, amb 62 anys per primera vegada en tinc una que m’han regalat!», ens confessa -. Aquest històric militant de la CNT ha volgut analitzar com va ser la lluita que va tenir lloc la matinada del 19 de juliol de 1936 a Barcelona, la qual acabà amb una derrota dels militars feixistes que s’havien sublevat, i que marcà l’inici de la Guerra Civil.

L’obra publicada per Editorial Base és el resultat de cinc anys d’una investigació historiogràfica exhaustiva per part del seu autor; «és un tema que no s’ha tractat gaire, del qual hi havia molt desconeixement, i que es prestava a interpretacions partidistes», ens explica Casas. Amb aquest profund estudi, disposem d’una important obra per conèixer més sobre la lluita obrera, a través d’un episodi rellevant i poc explorat.

Per exemple, pel que fa al nombre de víctimes. «Per mi era clau saber: qui va sortir al carrer el 19 de juliol, quan encara no havia esclatat la guerra ni se sabia què podia passar?». Saber dels morts però també dels ferits, ja que habitualment ningú els té mai en compte: «tots hi van participar, i morir o no podia ser qüestió de l’atzar, com ara una dona que anava a tancar les finestres en sentir soroll al carrer i rep un tret».

Per això, la meitat del volum de 540 pàgines conté un llistat detallat, amb nom i cognoms, de tots aquests morts i ferits, amb dades biogràfiques de cada un. «A banda de recuperar la memòria històrica, les característiques de les persones implicades expliquen moltes circumstàncies d’aquelles lluites», afirma.

A través d’aquest estudi detallat, que identifica 534 morts i uns 2.300 ferits, l’autor conclou: «les dues forces que majoritàriament van derrotar els militars van ser la CNT i ERC; parlem d’un 60 i un 20% respectivament del conjunt de defensors antifeixistes». Tot subratllant que molts afiliats a ERC ho eren al seu torn de la CNT. «Es deia per exemple que l’actuació dels marxistes havia estat decisiva, o que el POUM seria el partit que hauria aportat més combatents, i no va ser així». Quant a forces sindicals, «la UGT era considerat un sindicat més moderat, i no tenia el múscul de la CNT, que sí tenia tradició de lluita i de carrer». A més, destaca l’historiador que la CNT era «l’única organització que havia elaborat un pla i una estratègia per aturar els militars».

L’estudi demostra també que la immigració fou determinant. «Immigració en un sentit global, ja que era gent de fora de Catalunya, però també de zones rurals del principat, en definitiva classe obrera que venia a la ciutat a treballar, i que en proporció s’implicà més en la lluita antifeixista», emfasitza l’autor. Casas xifra les víctimes catalanes de resultes del conflicte en un 60%, i el 40% restant procedeixen de fora de Catalunya». A més, el mite reflecteix una xenofòbia existent a l’època, que parlava dels murcianos – amb to pejoratiu-, com els principals immigrants que intervingueren. «Després dels catalans, hi ha més víctimes valencianes. A un valencià però no li deien xarnego ni murciano, ja que parlava igual, en canvi tothom qui parlava castellà se li deia murciano».

“A més de recuperar la memòria històrica, que és clau, veiem que la derrota dels militars sublevats va ser una victòria de la classe obrera”.

I com és que ERC no ha reivindicat més el seu paper en aquest episodi? En opinió de Casas, i a banda que no es disposava de dades concretes al respecte, «com que la Generalitat estava en mans d’ERC, qualsevol historiografia ja en parla de la seva presència». Un altre factor, segons l’autor, és que calia preservar certa visió: «ERC és un partit d’ordre, i rememorar que la seva militància va sortir al carrer per lluitar contra els militars podia no ser ben vist, no se la volia identificar amb la violència». En canvi, passava «tot el contrari amb els comunistes, que quan ho expliquen semblava que pràcticament ho van fer tot ells». Per a l’autor, «partits com el PSUC sempre han tingut un aparell propagandístic molt potent, elaboraven cartells molt impactants i macos, sempre han explotat molt la seva presència i l’han sobredimensionat, com en aquest episodi concret».

Just Casas Els fets del 1936Casas destaca i descriu també el paper de les dones en el conflicte: «de dones combatents fent trets al carrer van haver-hi poques, però sí que van actuar el 19 de juliol, quan surten en massa de la fàbrica del cànem, propietat de la família Godó, i ataquen els militars, un cop aquests ja s’havien rendit, amb aquelles agulles se’ls tiren a sobre i maten tots els que poden». Per exemple es descriu el cas del general sublevat Goded, qui va ser defensat també del setge d’una munió de dones: «se salvà perquè Companys va enviar un grup de mossos per tal que confessés per ràdio la seva derrota». Setmanes després fou afusellat.

De fet, els episodis de violència foren habituals aquells dies. Els militars «detenien a qualsevol que hi passava per la plaça de Catalunya, quan iniciaren la sublevació, i a molts els afusellaven». Rescata també el valuós testimoni d’un home que sobrevisqué fent-se el mort durant dos dies entre cadàvers; «o entraven als bars demanant els carnets, a alguns els fotien dos trets». Els religiosos que van col·laborar amb la sublevació també foren durament represaliats, d’entre els quals l’estudi recull la xifra de 16 morts.

Per a l’autor, allò que cal destacar al respecte del 19 de juliol, és el fet que «representa l’esclat d’una lluita de classes que s’està gestant des de feia molts anys. Barcelona va patir un procés d’industrialització molt salvatge, amb unes condicions de la classe obrera pèssimes, i això es va manifestar de diferents formes: vaga general revolucionària del 1917, la Canadenca el 1919, o els anys del pistolerisme. Qui fa rebentar l’olla a pressió el 36 van ser els militars». L’autor ho té clar: «va ser essencialment una victòria de la classe obrera, tant fos on estigués afiliada, i la major part de les víctimes van ser obrers. Sobretot obrers immigrants, que eren els més pobres. Gent vinguda de fora de Catalunya, i de les zones rurals de l’interior, que tenien un esperit de catalanitat però també de classe».

D’entre les fonts consultades, Casas ha hagut de recórrer a diverses i variades. Bona part provinent de la premsa de l’època, tot abastant del 19 de juliol fins al març del 1937, «en la recerca de qui moria mesos després a conseqüència de les ferides». «Hi ha pocs llibres que tractin els fets de manera específica», reconeix l’autor; sí algunes obres generals, com dues de perfil franquista, i la d’Escofet: «el president Companys li encarrega un llibre, com a cap de forces de la Generalitat, i que per tant era qui estava més autoritzat per relatar els fets. L’encàrrec però, respon a una coartada ideològica, segons Casas. «Escofet dóna un llistat de morts dels membres de la Guàrdia d’Assalt – cos de seguretat que es mostrà fidel a la República-, per dir que la Generalitat havia estat qui derrotà els militars, i no va ser la Guàrdia d’Assalt». «Ni tampoc la Guàrdia Civil, que gairebé no intervé i s’alinea més aviat amb els militars», afirma. «Després d’investigar els arxius, les forces de la Generalitat soles no haurien pogut derrotar els militars, i segur que tampoc només les forces populars, però aquestes van ser més decisives», emfasitza de nou l’autor.

A més d’això, i sobretot, hi ha la base de dades del Centre d’Història Contemporània, i sobretot l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, – l’anomenada Causa General -, unes 400.000 fitxes consultades, que demostren la tasca ingent i la dedicació exhaustiva en què l’autor s’ha abocat.

El Just explica que ja està treballant una investigació sobre els fets de maig del 1937, referit als enfrontaments entre les forces de la Generalitat i els milicians de la CNT i la FAI. «Aquí també hi ha molts mites. Qui hi participa? Qui mor? Identificar les víctimes i rescatar la memòria històrica és clau».

Miquel Gordillo

Related Articles

Deixa un comentari

Enquesta sobre Malarrassa
foto diari octubre Respon aquesta enquesta i ajuda'ns a millorar! L'enquesta és totalment anònima. Dedica només 5 minuts del teu temps a respondre a aquest qüestionari.
SEGUEIX-NOS A TWITTER