Sí, em sento hereva d’aquell dissabte 15 de febrer de l’any 2003 quan emocionades i decidides pujàvem al tren disposades a menjar-nos el món.
No, en el nostre nom! No a la guerra! Era el clam universal. Aquell dia, prop de dos milions de persones vam omplir els carrers de Barcelona i ens vam aplegar per cridar ben alt que aturessin la guerra. La maleïda paraula que sentíem un cop i un altre pels mitjans de comunicació. Però, va arribar el dia que van anunciar l’inici de la guerra, i vaig plorar. Suposo que com moltes de les persones que ens vam fondre en una sola veu aquell dissabte de febrer del 2003. I vaig sentir la impotència i la ràbia que s’ensenyorien dintre meu. Ràbia per no haver aconseguit aturar la barbàrie. Impotència per no haver pogut veure com la raó vencia la desraó, ni la veritat la mentida.
I el dissabte 18 de febrer, 14 anys i tres dies més tard, de nou la guerra em farà tornar a sortir al carrer. Sí, perquè darrere de la voluntat de voler acollir, primer de tot, hi ha el rebuig a la guerra. A la guerra de Síria, i a totes les guerres del món que només s’originen pels interessos geopolítics i econòmics de les potències mundials. La guerra és, per davant de tot, el fracàs rotund de la força de la paraula, el triomf de la mort per sobre de la vida, el triomf dels poderosos per sobre dels homes i les dones que volem la pau. És la bèstia negra que provoca morts, èxodes, terror, misèria, dolor i frustració. El monstre que es menja el present i devora el futur, i que es nodreix de les armes que construïm als països “civilitzats” on mai hi ha guerres perquè les exportem, com les armes, a països llunyans.
La manifestació de dissabte és per cridar ben fort que volem acollir. Que volem trencar la cadena d’excuses que ha fet que ni la Generalitat ni el govern espanyol hagin complert els compromisos d’acollida que van assumir, tal com deia la publicació de la campanya Casa nostra Casa vostra que vam donar-nos el dissabte a les setze-mil persones que vam assistir al concert del Palau Sant Jordi.
Un concert que va fer-nos vibrar, emocionar, cantar i ballar, i també indignar-nos un cop més amb les veus i les imatges dels testimonis que avui estan atrapats als camps de refugiats de Grècia. Un concert, on hi va haver arengues que no van actuar sota el paraigua d’allò anomenat “políticament correcte”. On es va parlar clar. De forma valenta. On es va arribar al cor de les persones, però també al cervell que és el muscle que ens fa pensar i reflexionar.
I, com molt bé va dir el cantant de Txarango: No estarem felices fins que la setmana que ve no veiem els carrers de Barcelona rebentar de gent. No estarem contents si passada la manifestació això no té incidència política. Els que tenen la clau, que obrin la porta. Estem cansats, estem enrabiats, no estem fem un acte de solidaritat, estem exigint el dret d’asil, estem parlant del dret a la solidaritat!
No ens feu responsables d’aquest projecte de genocidi que es diu Europa!
No ens feu responsables de la no resposta política!
Tenim molta pressa!
Que això no passi, en el nostre nom!
Volem acollir, sí. I volem que obrin fronteres, però no es tracta només d’un gest de solidaritat, es tracta, sobretot, de drets. De defensar els drets humans. Perquè el dret de les persones refugiades a l’asil és el nostre dret i perquè defensant els seus drets, defensem els nostres.
Recuperem l’esperit del No a la guerra. Diem ben alt als nostres govern que tenen el davant una ciutadania desperta i atenta al que passa al món.
Dissabte, un cop més, com fa catorze anys enrere, hem de tornar a omplir els carrers de Barcelona. Sols no som ningú, però plegats podem aconseguir-ho tot!
Dolors Frigola
Deixa un comentari