Després de la polèmica per la vinyeta de Don Edi arriba l’esperada disculpa pública. Era necessària tot i que el seu contingut era predictible: tot s’ha degut a una mala interpretació de qui llegeix. D’aquesta manera, la pilota torna a estar al terrat de qui rep el missatge i no de qui l’emet. Haurem de confiar, doncs, en la sinceritat de Don Edi quan ens diu que la seva intenció no era la d’ofendre. Ara volem anar més enllà. No per redefinir quins són els límits de l’humor car d’això s’ha escrit molt i millor del que ho podríem fer nosaltres. Volem, això si, desmuntar un mite. El mite de la correció política.
Qui es passegi per les webs dels periòdics i xarxes socials més populars cada cop que hi ha un incident similar al succeït amb la vinyeta publicada pel Diari de Terrassa, trobarà entre les opinions dels lectors un seguit d’idees, relacionades entre si, que es van repetint ad eternum: «només és un acudit», «les feministes us queixau per tot», «teniu la pell molt fina», «ara ja no es pot fer broma de res»… aquests són els missatges que recolzen una idea principal: la d’una suposada dictadura de la correcció política que, segons diuen alguns, amenaça la nostra llibertat d’expressió. Qui defensen aquestes idees potser no s’han trobat mai a l’altre cantó: no han estat mai la dona maltractada que calla i tremola de por mentre la gent al seu voltant riu d’un acudit –un simple acudit, dona!– que per a ella reflecteix una situació diària. Els qui riuen fent acudits «de mariquitas» -però, ojo!, que ells també tenen amics gais- potser no han hagut de canviar mai d’institut per les amenaces i menyspreus rebuts per la seva orientació sexual. També fem broma amb els gitanos, assenyalant els seus suposats trets identitaris, perquè la cultura popular els ha convertit en un poble del qual és fàcil enriue-se’n i fer befa. Per això estan, oi?
Allò que alguns anomenen “dictadura de la correcció política” no és més que un recordatori -també per qui escriu, no hi ha ningú lliure de culpa- de que altre humor és possible. L’ésser humà ha estat capaç de grans avenços tecnològics i de grans fites artístiques. No és capaç, aleshores, de trobar un humor que no estigui arrelat en els privilegis d’uns sobre els altres? Una sàtira i una ironia que celebri les nostres punyeteries, contradiccions i diferències personals sense haver de contribuir a estereotips i prejudicis que, en alguns casos, han ocasionat molt mal a persones, col·lectius i pobles sencers?
És per això que la disculpa de Don Edi, si bé acceptada, ens sembla coixa, de la mateixa manera que ens sembla incomplerta la única solució que se’ns proposa, col·lectivament, en aquestes situacions: la censura. Perquè no, les feministes no volem censurar. No volem fer callar a qui faci apologia de la violència de gènere o de l’homofòbia. Nosaltres volem transformar. El que volem, el que desitgem de tot cor és que quan algú torni a tenir una “relliscada” d’aquest tipus -i totes, tots la tindrem, en el futur- es produeixi una reflexió més profunda, més enllà d’un “em sap greu” o “no tornarà a passar”. Un mea culpa que no sigui imposat per les crítiques i que neixi del reconeixement de tota una sèrie de comportaments i pensaments que hem interioritzat perquè venen per defecte en el sistema heteropatriarcal en què vivim.
Només reconeixent això podrem començar a desapendre el que hem après i construir, sense posicions privilegiades, noves pràctiques, nous discursos, nous acudits i nous imaginaris col·lectius que nodreixin la nostra cultura popular.
Rudes Rebels (Col·lectiu feminista de Terrassa)
Deixa un comentari