Gent com Eduard Punset, Alex Trías, Fernando Rovira, Randy Pauch, Dale Carnegie, Mario Puig, Daniel Goleman, Paulo Coelho, Jorge Bucay, són una metàstasi. Tots et parlen de millorar la teva autoestima, la teva professió, superar els teus límits, les pors, controlar l’ànsia, l’estrès, com trobar l’amor de la teva vida, els trencaments amb la parella, com reflexionar, triomfar econòmicament i, sobretot, a millorar com a persona. Dedicar la vida a trobar un trèvol de quatre fulles que et traurà de l’atur i l’estrès; o llegir poemes que t’allunyaran de la depressió de cavall que pateixes, depressió que farà sortir la teva felicitat oculta perquè en el fons ets un poeta francès, diria que la cosa està molt malament.
L’autoajuda és una gran mentida. Deixant de banda el deliri i des d’un punt de vista racional és impossible que, sense saber qui ets, un tercer escrigui un llibre sobre tu amb el propòsit d’ajudar-te. Per ser d’autoajuda l’hauria d’escriure un mateix, o sigui hauríem de dir-li “d’ajuda” i res més. Amb “l’auto” insinuen que ets un imbècil incapaç d’anar a pixar sol, i és quan li demanen a algú que escrigui sobre les teves tares, això sí passant per caixa.
Està cansat de somriure tot el dia com si fos idiota? Vols fotre’s un cop de cap contra la paret després d’una setmana de merda al treball però Paulo Coelho no el deixa? Vol donar-li al botó de tancar l’ascensor i fotre-li la porta als morros al veí per pujar sense haver de suportar la seva halitosi? Proposo abraçar el pensament negatiu, la mala hòstia, la cara de fàstic i deixar com un drap brut a qui més li agradi. Són ja més de dues dècades dient-nos que tot té solució, que tot passa. Jo us diré la veritat: una merda!
En primer lloc, mai digui: “Bon dia”. Fugi d’aquest model opressiu que li han venut com a educació i que en realitat és una autèntica tortura. Quan algú el saludi, mogui una mica el cap i gargantegi: “mmm-pppsss” (si insisteixen), però no transmeti la idea de què el dia serà bo. Vostè ja sap que el dia serà una merda tot ell. Llavors és quan passes a ser una persona inquietant i, en el pròxim amic invisible caurà, o un rellotge d’or o un Range Rover, bàsicament perquè els seus companys els visitarà el fantasma de la por pensant que qualsevol dia pots anar a l’oficina amb un Kalashnikov i molta munició.
Sigui molt negatiu. Vostè ho sap i jo també, no tots els problemes tenen solució. És més, la gran majoria no tenen solució. Allò de “res és impossible” només té una resposta: tenir un llançaflames a mà. Si realment vol comprovar l’impossible que són algunes coses pot anar a donar un volt per l’Antàrtida en bermudes o anar a Fukushima i respirar a fons durant una bona estona.
En canvi, s’han entestat en aconsellar que cada vegada que estiguis amb la merda fins el coll, has de somriure i creure que d’una forma miraculosa tot s’arreglarà. És més, pretenen fer-te creure que qualsevol metàfora per tronada que sigui, és aplicable a la teva persona. Quan algú li digui: “demà tornarà a sortir el sol” o “el temps ho cura tot”, concentri tota la seva ira en una mirada que el faci pensar que està a punt d’arribar el dilluns de manera perpètua. Aquest senzill exercici de pessimisme forjarà en vostè una mala llet sense precedents i l’ajudarà a deixar de pensar en camps verds plens de monjos budistes saltant i dansant, tallant herbes medicinals i on els ocells volen a l’inrevés per no cagar-se a sobre seu.
Mengi molta cansalada i productes derivats del porc. “Menjar bé el farà millor persona”. Aquesta és una altra branca de l’autoajuda que vostè ha d’eliminar de la seva vida. La teoria és tan ridícula que desmentir-la significaria alimentar-la. Això vol dir (si li fem cas) que no existeixen vegetarians que siguin uns fills de puta, i que si vostè és un psicòpata o un corrupte només caldrà que es faci unes verdures a la planxa, beure llet d’avena i, se li passarà. Qualsevol dia d’aquests descobriran que les plantes tenen sentiments i que les pastanagues o les xirivies senten un dolor infinit quan se les bull amb la resta de hortalisses, llavors viurem una Apocalipsi alimentària. Fins que arribi aquest dia dediquis a devorar ensaïmades. Llavors faci apologia: “Ahir em vaig fotre trenta mil calories i us vaig odiar encara més”.
Deixi de creure que el fracàs és dolent. Vostè és com els demés, o sigui, té moltes possibilitats d’acabar fent el préssec unes quantes dotzenes de vegades en qualsevol àmbit de la vida, per tant atreveixi’s a fracassar, però fracassar per la porta gran, sense por. “Fracassa una altra vegada, fracassa millor”, com deia Samuel Beckett.
miquel mallafré, 20 de març de 2017
Deixa un comentari