Jordi Grau, Fent art la cultura popular i tradicional

No Comment

 

En Jordi Grau no recorda la quantitat de figures que n’ha fet, «potser unes 400», aventura a comptar per sobre. El repertori és molt ampli: figures de decoració, estàtues, gegants, capgrossos, bèsties i tot un catàleg de reparacions, còpies, restauracions… (a la web del Taller del Petit Drac tallerdracpetit.com es pot veure el llistat). Amb 55 anys, terrassenc de naixement, en fa més de 35 que s’hi dedica a l’escultura de figura festiva i a la cultura popular i tradicional catalana.

Després d’una curta època en el món de les estacions d’esquí, que deixà com a conseqüència d’una lesió, i el món de la cultura popular se’n alegra molt, començà a treballar amb el pare en la reparació de gegants, directament. Al principi, amb molt d’interès pel tema i moltes ganes de fer, així com, certament i sens dubte, alguna gràcia natural.

Jordi Grau junt al seu primer gegant, el Diable de Martorell. Foto PV Jordi Grau junt al seu primer gegant, el Diable de Martorell. Foto PV

-Podries explicar com vas començar-hi?

-S’havien d’arreglar els gegants de Terrassa, després alguns de fora i, poc a poc, vas fent coses i descobrint… Va ser amb el meu pare, ell era manyà i tenia nocions com a professional, però sense cap antecedent ni estudis en Belles Arts o similar. Això, en tot cas, en un marc de relació amb el món de la cultura popular, concretament en el Centre Excursionista. Aquí a Terrassa tota la cultura popular surt i neix o reneix al CET: castellers, el Drac, els Gegants i altres. Per tant, moltes ganes de recuperar i fer cultura i les manetes per coses d’aquest estil.

-I com això del CET i la cultura popular?

-A veure, la gent que es bellugava per un centre excursionista fa 40 o 50 anys a la majoria de llocs era gent que tenia passió per les coses del país i la cultura popular. El meu pare ja tenia ganes d’enfilar-se i fer castells, ho havien vist alguna vegada, amb sabates posades i tot, a lo “bruto”.

Aquí Terrassa, d’abans de la Dictadura, no hi havia molta cosa, l’única és un drac, uns capgrossos. El centre excursionista estableix un lligam, i vam fer algun gegant en campaments d’estiu, i el drac. Enmig d’això l’element clau era el meu pare, que tenia molta gràcia i destresa per fer coses d’aquestes, sabia pintar i tenia nocions de moltes coses, i vam anar fent, agafàvem productes i anàvem provant.

-Això era com afeccionats, com va ser el pas a la professionalització?

-Després d’aquesta primera època que arreglem i fem reparacions, vaig començar a fer alguna peça. En els 80, ja em dedicava bàsicament a les figures. Entre les primeres vaig fer la Cuca japonesa del Drac. El punt de canvi clar va ser amb el primer capgròs de l’any, que va ser el Jordi Labòria, al 1982, la meva primera escutura. Aquí ja es veu tot el procés: escultura, motllos…, vas provant i fent. D’aquest capgròs es van haver de fer dues còpies, perquè el material no aguantava. Del de la Lourdes dels Amics, que va ser el segon, també se’n va fer una còpia. Però el Grau llibreter, el tercer, aguanta des de llavors sense cap problema.

-Dius que no teníeu antecedents en l’ofici…

-Cert, bàsicament. De totes formes, vam conèixer en Domingo Umbert Vilaseró, a Barcelona, primer per comprar-li cartró, però va començar una relació que va acabar amb una molt bona amistat. Ell sabia fer gegants d’una manera molt concreta i nosaltres arreglar-los, també d’una manera molt concreta. Coneixedor de la tècnica tradicional, ens va dir i ensenyar tècniques. Jo el vaig ajudar quan es va fer gran, i a partir d’aquí sorgiren els meus primers gegants, que són el Diable i la Velleta de Martorell, fa 25 anys.

-Molt diferent dels capgrossos?

-El problema dels gegants, normalment, és que, constituïts per cap, mans i cavallet, el cap pesava més que el cos i a més no era consistent i es bellugava, costava molt de dominar, perquè tenia moviment. Amb els gegants petits ja ens vam trobar amb això, però com els vam fer nous, vam fer un canvi brutal, fent que estigués contrapesat; el cavallet de fusta, que pesa el que ha de pesar, fins i tot amb plom a la punta de baix de la pota. Altre problema és que els caps solien pessar molt. Als de Terrassa els vam treure fins a 10 quilos del cap, de pastes sobretot.

botomalarrassa

-No es poden fer amb materials nous més lleugers?

-Els gegants antics eren de cartró. Hi ha una època en que els gegants eren de palla de fusta, després venen les figures amb pasta i ves i amb cartró, de nou; la pasta que deien veneciana, que era catalana, sortia dels molins paperers catalans. Ara fa poc, per cert, va tancar l’única fàbrica que quedava del cartró dit esponjós, o valencià, a Bunyol, i no sé si tornaran a obrir. Jo, en tot cas, en tinc molt perquè vaig anar a buscar una tona, per treballar alguns anys.

La cosa és que en el camp del cartró hi ha pocs professionals i, pel que sé, no hi ha escoles d’això i els cursets que es fan no són massa bons. Jo tampoc no em sento d’ensenyar ningú ara, qui vulgui un capgròs que vingui, el dia que ja no pugui moure’m potser aquell dia em dedicaré a cobrar per ensenyar.

-En definitiva, tu vas descobrir que tenies un artista dintre?

-Sí, o l’artista em va venir a buscar. Jo què sé…

-Et diries artista o artesà?

-Artista. Quan fas quelcom amb les mans, escultura, o pintant… Un gegant d’aquests jo te’l puc preparar i el convertim en una figura per estar en el mig d’una plaça, en pedra artificial, en resina o en bronze. La escultura que has fet en fang, que has creat, es pot convertir en bronze, però aquella escultura si fas un motllo d’escaiola i l’omples amb cartró es pot convertir en un capgròs, i si el capgròs l’omples de pedra artificial el pots posar al mig d’una plaça.

Jordi Grau prepara una còpia del gegant del barri de Gràcia, Barcelona. Foto PV Jordi Grau prepara una còpia del gegant del barri de Gràcia, Barcelona. Foto PV

-Com és el teu procés creatiu?

-L’original el faig en fang, sempre, des del principi, faig el motllo, i endavant. Els capgrossos els faig a partir de les fotos. La pintura la faig jo també, a l’oli, no la vénen a la botiga. Per aconseguir la textura que vull cal pintura d’oli que amb el sol no s’altera, al contrari que acrílics, plàstic i polímers, que canvien, s’enfosqueixen i queden lleig.

Fibra de vidre faig servir, però poc. Ara, molta gent vol els gegants, sobretot, en cartró. Perquè de durar, sabem que en condicions òptimes dura més. Té el problema que si li cau aigua o es mulla molt, s’estova i es fa malbé. Fora això dura més que el polièster o plàstics i polímers. Està demostrat que el polièster a partir dels 40 o 50 anys es mor, igual que els plàstics. Amb el cartró, si no li fas una marranada, aguanta millor i podràs arreglar-lo sempre que vulguis.

-Aquí no hi ha noves tecnologies encara?

-En poc temps segur que sortirà el primer gegant en 3D. Caldrà veure la resistència, les reparacions que se li podran fer… El que puc dir ara és com arreglar peces de fa 100 anys o 200 anys, el cartró té aquest avantatge, que es pot arreglar, pintar.

-Amb unes 400 obres fetes quasi es podria parlar de producció industrial…

-No, no les vull fer així. Per a mi cada peça és una obra, fins i tot si és còpia o reparació. Amb totes les condicions que ha de tenir un gegant per poder-se portar. Una cosa és els decorats i altra és portar, ha de ser ben pensada, ha de tenir uns mínims. Els capgrossos de l’any són l’expressió més concreta del que dic. Cada vegada és una obra totalment nova.

-Quin personatge ha estat més difícil?

-Em va costar molt el doctor Fresnadillo, perquè amb les ulleres costa de fer les profunditats dels ulls. El que menys em va costar va ser el Ramon del Barça, però perquè l’havia vist tota la vida, el tenia al cervell, i ell era una caricatura de tio, molt divertit. El meu propi capgròs no el vaig fer jo, el va fer el Ramon Aumedes de Granollers. De totes formes, estic molt satisfet de tots, cada un és un rotllo, una experiència, i tothom es queda acollonit quan es veu, és encantador!

-Com veus el futur d’aquesta professió?

-El cert és que no para de créixer i d’evolucionar. Però crec que tot això ha crescut massa, desenfrenadament, i hem entrat amb molta quantitat i molt poca qualitat. Hi ha molta més feina per fer, i també gent que s’atreveix amb tot; i, clar, coses que no estan a l’alçada.

En Jordi Grau al seu Taller del Drac Petit durant l'entrevista. Foto PV En Jordi Grau al seu Taller del Drac Petit durant l’entrevista. Foto PV

-És un risc de tota la cultura popular?

-Sempre s’ha d’innovar, però estan entrant coses que ni són d’aquí, ni tenen tradició, per exemple dracs amb rodes, la veritat, no! No! m’entens? Per què? Aquí Terrassa, penso que ha arribat un moment que se li vol donar un punt de qualitat a allò que pugui venir. En general, crec també que hi ha bon futur garantit. Pel que fa a l’escultura, a la meva generació, amb gent com el Toni Mujal, de Cardona, el Sarandaca (Ramon Aumedes) de Granollers o David Ventura, entre altres, ens queden potser uns 10 anys per plegar, jo ja plegaria ara mateix, però hi ha alguns que venen per darrere que pinten bones maneres.

Pep Valenzuela

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER