[Maria C.] Manspreading i la qüestió de l’espai públic

No Comment

Aquesta setmana la CUP presentava una proposta de resolució en favor de les “masculinitats alternatives” que incloïa, entre d’altres la lluita contra l’anomenat «manspreading». Per a qui no estigui familiartizat amb el concepte, «manspreading» es composa de dues paraules angleses: man (home) i el verb «to spread» (estendre, propagar). És a dir, estendre les extremitats a l’espai públic ocupant el lloc d’una altra persona.

Amb aquesta proposta que per molts ha estat titllada de maniobra per aconseguir el titular fàcil, la formació anticapitalista es fa ressò d’una reivindicació que, a més de no ser nova dins el feminisme, posa al centre de la qüestió algunes problemàtiques referents a l’ocupació de l’espai públic.

Hom dirà, i no sense raó, que de la manca de civisme en som tots culpables. I que no hi ha per tant, que al cap i a la fi estem davant un tema de mala educació. I qui pensi això té tota la raó del món. Efectivament tot es redueix a un tema de mala educació. Concretament d’una educació masclista. Perquè estar al carrer és una d’aquestes activitats que fem cada dia, sense ser-ne gaire conscients, però que, com qualsevol altra activitat en la que prenem part, posa de manifest que la nostra socialització s’ha produït sota unes marques de gènere molt concretes.

Caldria recordar a la gent que aquests dies va fent escarafalls davant la proposta de la CUP que la conquesta de l’espai públic és i ha estat sempre punta de llança del feminisme occidental, especialment a l’estat espanyol, on vam sortir no fa tant d’una dictadura ferotge que va posar molt èmfasi en retornar a la dona al que es deia que era el seu espai natural: l’àmbit domèstic. La dona era l’àngel de la casa, la persona que vetllava amorosament -i de manera desinteressada- pel benestar de la família. Els homes, en canvi, resolien els afers públics al carrer. I també al carrer es trobaven les altres dones, les de moralitat dubtosa. Que hi haguessin aquestes dones poblant l’esfera pública ja anava bé perquè servien per a controlar a la resta de dones utilitzant-les com a exemple del que no s’havia de fer.

Trencar amb això, doncs, continua sent un dels objectius prioritaris del feminisme. I és que les dones encara hem de conquerir l’espai públic dia a dia. I quan parlem de conquerir no parlem d’apropiar-nos-el. Parlem del dret a tornar soles a casa sense haver d’evitar certs carrers perquè sabem que és allí on van atacar a una companya. Parlem del dret a moure’ns lliurement sense que un home -o un grup d’homes- decideixi compartir en veu alta la seva opinió sobre el nostre aspecte físic. Parlem del dret a utilitzar serveis públics sense haver d’estar vigilant constantment que un home no ens prengui l’espai reduït que com a ciutadanes ens correspon.

I ja disposats a utilitzar terminologia de l’àmbit feminista anglosaxó aquí va una altra molt escaient i popular a la xarxa: #notallmen que es tradueix com a #nototselshomes. Perquè resulta esfereïdor la quantitat d’homes que davant d’una reivindicació feminista s’escuden amb el «jo no». Si , d’acord, ja sabem que no tots els homes fan aquest ús abusiu de l’espai públic. Però si diem que el #manspreading és per força masculí és perquè no podria ser d’una altra manera: és una conducta que reafirma que l’esfera pública continua sent un espai de poder patriarcal.

Related Articles

Deixa un comentari

Enquesta sobre Malarrassa
foto diari octubre Respon aquesta enquesta i ajuda'ns a millorar! L'enquesta és totalment anònima. Dedica només 5 minuts del teu temps a respondre a aquest qüestionari.
SEGUEIX-NOS A TWITTER