Amnistia Internacional, en la lluita pels drets humans. El grup local d’AI, actiu des del 2010

No Comment

El grup local d’Amnistia Internacional (AI) a Terrassa es va constituir el febrer del 2010. Sumen avui 12 activistes. En Pere Moreno, soci des de l’any 2002, activista des del 2010 i avui portaveu d’AI, explica que hi ha prou moviment d’activistes, «gent jove que en situació de precarietat canvia de residència, però poden continuar actius en altres nuclis».

Amnistia és una única organització a tot el món, amb seccions estatals. Pel que fa a l’Estat espanyol, l’organització celebrà l’assemblea constituent a Barcelona, el 1978, i l’oficina de referència està a Madrid, tot i funcionar com a federació. Així, hi ha una oficina AI Catalunya (AIC) com a «òrgan executiu i directiu».

botomalarrassa

La integració en l’organització pot ser com a soci o activista. En el primer cas, hi ha un compromís de pagar quota. Per ser activista cal fer una formació bàsica que consisteix en conèixer i compartir una definició concreta sobre allò que s’entén per Drets Humans (DDHH) i també sobre l’estructura i l’organització d’AI.

A nivell d’Estat espanyol, l’entitat de referència és l’assemblea anual (cada any en una ciutat diferent), la qual pren decisions sobre les accions a realitzar al conjunt del territori. L’assemblea elegeix també el comitè executiu i la secretaria. En tot cas, aquest és un nivell més d’una estructura que té cap al secretariat internacional, per molt temps amb seu a Londres (avui el secretariat internacional té seus regionals: Dakar, Hong Kong, Johannesburg, Nairobi, Beirut, Mèxic, Londres), escollit per l’assemblea internacional. Les oficines, informa en Pere, són petits equips de treball, «molt poca gent, només per mantenir l’estructura administrativa mínima suficient». L’estructura es reprodueix en els diferents nivells, també a Catalunya hi ha una oficina d’AIC, en aquest cas amb sis persones.

L’assemblea d’AI Espanya es constitueix amb les persones sòcies. El comitè executiu federal escollit és responsable de l’execució dels acords amb la mobilització del conjunt de grups (d’acció, locals i universitaris). L’assemblea d’AIC té lloc dues setmanes abans de la general, per decidir propostes des de la «perspectiva geogràfica».

Les candidatures als òrgans de responsabilitat han de ser avalades com a mínim per un grup. Els càrrecs es renoven cada dos anys i es repeteixen fins a tres vegades.

Per constituir un grup local hi calen 5 activistes, i han de tenir responsables de coordinació, de gestió d’activisme i tresoreria. El grups d’acció, quan no arriben a les cinc activistes, s’articulen directament amb l’oficina d’AIC a Barcelona. De portaveus, a l’Estat espanyol AI en té 17, que ho són de l’entitat, no dels grups. Aquesta, de fet, és una responsabilitat que també comporta una formació específica, donades les característiques d’Amnistia i la sensibilitat dels assumptes amb què tracta. Els grups locals, com ara el de Terrassa, fa un calendari de les accions a realitzar i elabora un pressupost, que forma part del global de la secció espanyola.

La secció espanyola té 65.000 persones sòcies (13.000 a Catalunya), uns 100 grups (20 Catalunya) i a l’entorn de 1.800 activistes voluntaris. El nombre d’associades al món arriba als 7 milions.

Taula per recollida de signatures del grup local d'AI, a la plaça del Progrés. Foto AI Taula per recollida de signatures del grup local d’AI, a la plaça del Progrés. Foto AI

Jo acullo’, campanya de suport a les persones refugiades

AI organitza campanyes globals, a nivell internacional, per períodes de 2 anys. Ara hi ha en marxa una per la crisi de les persones refugiades i altra, que començarà el 2018, per la protecció de defensors dels DD.HH, persones que, explica en Pere, «viuen en l’ull de l’huracà i corren molts riscos».

A l’Estat espanyol, es decideixen 5 accions: concreció de les dues de la campanya global i tres per problemes del país, com ara dret a l’habitatge o també contra la tortura. Els mesos de febrer i març s’han fet accions pels drets de les persones refugiades, sota el lema «Jo acullo».

El grup local, que es reuneix al local de la colla Minyons, es troba cada dijous per garantir l’enviament de cartes, «una de les eines més efectives d’AI». Aquestes cartes es distribueixen des d’AI Espanya, en funció de la prioritat, per ser firmades i enviades a governs i institucions responsables de violacions de DD.HH.

A més, el grup fa l’agenda d’accions, com les ja dites de solidaritat amb les refugiades, amb recollida de signatures, distribució d’octavetes, xerrades, sol·licituds als ajuntaments (per exemple sobre l’acollida). Entre els temes que sempre s’han d’atendre hi ha el suport de cada grup a una persona o col·lectiu defensores dels drets humans. En el cas de Terrassa, una activista kurdo-iraniana condemnada a mort, Zeynab Jalalian (la pena ja li fou commutada), i un refugiat turc, Alí Ozdemir, ferit per arma a la frontera amb Europa, tot exigint investigació i responsabilitats.

El treball d’informació i sensibilització inclou activitats a escoles. Hi ha una Xarxa d’Escoles d’Educació de DD.HH. d’AI, normalment en contacte amb els grups locals. A Terrassa és el cas de l’escola Enxaneta, que ja s’ha mobilitzat en campanyes, com ara de solidaritat amb dones de Síria, activistes a Guatemala i persones refugiades.

El grup local també participa del programa que AI desenvolupa de protecció temporal d’activistes de DD.HH., garantint acollida a persones en perill i, en alguns casos, la família, per període d’un any. El govern espanyol es compromet amb els permisos de residència, sota tutela d’Amnistia.

Contra la pena de mort, la tortura i privació de llibertat

Els eixos principals de l’activitat d’Amnistia Internacional són tres: pena de mort, tortura i privació de llibertat. El prestigi d’AI és indiscutible, així com el «rigor i la imparcialitat en els informes», declara en Pere Moreno. Ho demostra el fet que aquests són utilitzats per mitjans de comunicació i organismes internacionals, com la mateixa ONU. «Podria semblar una organització hermètica, però el que es diu ha de ser verificat, ratificat per equips d’experts i mitjançant les investigacions pertinents».

Clarament, afirma, AI «no és apolítica, és apartidista, fa política dels DD.HH.». En aquesta línia d’independència, Amnistia no accepta diners ni de governs ni de partits. Només aportacions de les persones sòcies i donacions, i en cas d’empreses només després de confirmar que no estiguin implicades directament o indirecta en violacions dels DD.HH. Els comptes estan controlats per una auditoria externa i registrats en el Registre Nacional d’Associacions. Qualsevol persona, sigui o no sòcia d’Amnistia Internacional, els pot consultar.

Aquesta imparcialitat en la denúncia de violacions comporta de vegades que «rebem per tot arreu», com és el cas quan en alguns conflictes AI ha denunciat les dues parts. Altra crítica freqüent és la lentitud, comenta en Pere, però, argumenta, la verificació de les denúncies exigeix rigor i no sempre és compatible amb la rapidesa.

En tot cas, les campanyes i accions arriben a un 33% de resultats positius. «Això anima molt, tot i que, en general, la violació dels DD.HH. continua essent terrible».

Pep Valenzuela

Related Articles

Deixa un comentari