En el colonialisme tradicional, una minoria vinguda d’Europa pren el control militar i polític d’un territori i la seva població autòctona, explotant el seus recursos en benefici del seu país d’origen, la metròpoli. El colonialisme d’assentament el que pretén es crear un nou país, un estat a la zona colonitzada, unes noves estructures socials i de poder. Per fer-ho utilitza l’expulsió, l’assassinat massiu, l’absorció o l’assimilació. Segons Lorenzo Veracini, un dels creadors d’aquest paradigma, l’interès és apoderar-se de les terres i recursos rebutjant la població indígena. Té caràcter autoconstituent, creant un poder autònom de la metròpoli. Aquest seria el cas dels EUA, Austràlia, Sud-àfrica i Israel.
En la seva narrativa els colons sempre fugen de situacions injustes o perilloses, persecucions d’índole religiosa, guerres, epidèmies i van a crear un món millor en una terra deshabitada on, paradògicament, hi ha uns salvatges que els fan impossible el seu somni de pau, ja que s’han de defensar, sempre es defensen, dels atacs de la gent inexistent. Això crea una consciència nacional esquizofrènica, on l’imaginari i allò simbòlic no concorden amb la realitat.
Per aconseguir els seus objectius els EUA i Austràlia van exterminar els pobles originaris, van destruir la seva societat i cultura amb una violència estructural i militar fins a confinar-los en reserves. Són dos casos de colonialisme d’assentament reeixits. En canvi, a Sud-àfrica la contradicció entre els objectius del colonialisme d’assentament, fonamentat en les lleis d’exclusió de l’apartheid i la violència institucional contra la població negra, i la quantitat i capacitat de resistència d’aquesta població, van fer impossible la continuïtat del règim i va caure definitivament amb l’alliberament de Mandela.
A Israel, 69 anys després de la seva creació, continua la lluita per imposar un estat colonial. No ha servit la neteja ètnica que els dirigents de l’any 1948 varen implementar violentament contra la població palestina. No n’hi ha hagut prou amb les massacres, l’assetjament, la persecució, la destrucció de més de 400 pobles sencers per eliminar les traces de la memòria d’un poble que ha viscut a la seva terra des de la nit dels temps. No han donat els seus fruits les lleis discriminatòries, la despossessió de la terra, els empresonaments i els assassinats selectius o no, la repressió generalitzada, la construcció dels murs de Cisjordània i Gaza. Ha estat inútil la mentida continuada, el falsejament de la narrativa històrica, els esforços diplomàtics, l’ajuda i el suport dels EUA i el Regne Unit, la complicitat d’Alemanya. La resistència al projecte colonial continua a les viles i ciutats, al carrer i a les presons. Més de 1.700 presos palestins en vaga de fam, demanant un tracte humà, règim de visites, atenció mèdica, el final de la detenció administrativa sense càrrecs, recorden al món que estan en contra d’aquest projecte colonial.
Israel, després de 69 anys, no té fronteres definides, ni una constitució nacional. Només fronteres vagues que ningú sap on són i un recull de lleis de l’administració otomana i anglesa, i algunes lleis bàsiques, que les autoritats fan servir al seu caprici. Israel no ha aconseguit el seu objectiu, un país on els jueus poguessin viure en pau. El seu mite fundacional, “Una terra sense poble per a un poble sense terra”, s’ha desemmascarat com una gran mentida. Israel és en el dia d’avui, com la Sud-àfrica de l’apartheid, un estat colonial fallit.
La pervivència, la resiliència i la resistència dels palestins es condensen en una frase de Leila Khaled: “El meu poble viurà.”
Isidre Pallàs, activista solidari
Deixa un comentari