Encara recordo quan en olor de multituds els Pujol-Ferrusola eren aclamats per un poble entregat, acusant tothom d’agredir a Catalunya i donant lliçons d’ètica i moral a tort i a dret. Dos fiscals de llavors, Mena i Villarejo-, van pretendre -pobres-, traure a la llum el tema Banca Catalana, l’antecedent del que, amb els anys, ha estat l’estafa bancària més bèstia de la nostra història. Aquest oceà de merda torna ha sortir en un moment on molts catalans i catalanes estan passant per autèntiques calamitats, mentre els serveis públics es veuen assaltats i aixafats. La pàtria dels Pujol-Ferrusola, com la de tants altres prohoms d’aquest país està a la butxaca, es a dir en nosaltres els catalans i catalanes. El que importa és “la pasta”, el demés són hòsties. El veritable patriotisme (el refugi dels canalles de Samuel Johnson) sempre passa per la justícia social i la defensa de tot el que és públic. Els nacionalistes com ells, mai m’han cridat massa l’atenció, mai m’han agradat les persones de mirada fugissera, mitges paraules, els que et corregeixen sempre. Mai vaig creure en uns personatges que donaven la sensació de jugar a la botifarra i tenir una carta amagada sempre. El cas de la família Pujol-Ferrusola no és una excepció, no ha estat un altre frau més, és el gran frau de la història catalana. El mirall trencat. Decebut? No, ja tinc una edat.
Sóc català, com podia haver estat francès o marroquí. Això no és cap mena de menyspreu pels anys viscuts a França o al Marroc, és part de la meva vida i sempre anirà amb mi. Respecto, aprenc el que m’abelleix i actuo en funció del meu criteri. No he combregat mai en litúrgies establertes al voltant de símbols i icones patriòtiques. Pujol-Ferrusola eren i seran una icona de la manera de fer tan catalana, una manera que mai no he compartit. La mentalitat de “petit botiguer”, de “peix al cove”, del “ara no toca”, de “burgesia catalana beata” i de “carrincloneria nostrada” que tants bons rèdits i resultats econòmics ha donat. Aquest provincianisme militant que tan bé representava CiU i que focalitzava en Madrid una ira irracional retroalimentada per un victimisme espantós. Tot això i més és la Catalunya que els Pujol-Ferrusola van dedicar-se a construir durant tants i tants anys.
La que va ser la nostra primera dama, denunciava a través dels micròfons de Catalunya Ràdio els “atacs i mentides que han aparegut als mitjans de comunicació sobre les activitats empresarials dels seus fills”. Les declaracions les recollien amb un cert èmfasi la majoria de mitjans. “Els meus fills no poden tenir ni una empresa de sabates, ni de televisors, ni de neteja vidres, perquè els potencials clients poden ser acusats de cert favoritisme”, afegia, tota dolguda. Els comunicats o confessions de la “família” són la traca final i merescuda d’una estafa social mantinguda i, el més trist, assumida per centenars de milers de catalans i catalanes que segueixen sentint com a seves les mentides que els han ensenyat i que han volgut assumir.
El problema és més profund i terrible, i és que els catalans pel sol fet de ser catalans, no som millors. Queda clar que estaven tan ocupats pels nostres interessos que no van tenir temps de “regularitzar” el patrimoni que tenien amagat al convent d’Andorra. Van oblidar-se de posar-se al dia. Tota la “família” va anar fent acopi de diners per si les coses anaven mal dades. Un missal per aquí, un altre missal per allà a 6.000 € l’exemplar. Tot un exemple de fe i d’honestedat. I clar, com que “m’he equivocat, ho sento”. Devem ser uns ciutadans horribles per tenir els governants de merda que hem tingut i tenim. Tots predicant i, els votants tragant, callant, obeint i consumint. Fins quan?
És que jo el vaig votar! M’ha dit molta gent. Ja tornem a estar en la subtil diferència que hi ha entre un ingenu i un il·lús. El primer, és el que es va creure a Pujol quan deia que la seva família no tenia comptes secrets a l’estranger. I el segon, és el que creu que no té més pasta que la que han declarat fins ara. La família Pujol-Ferrusola, no ha pogut, no ha tingut temps per regularitzar l’herència de l’avi Florenci. Per si no ho sabíeu “regularitzar” és el pervers eufemisme que utilitzen per dir “pagar impostos”.
Recordeu les cares “d’emprenyat” que posava Pujol quan ens fotia aquelles filípiques als mítings? Era el mestre energumen que baixava al terreny dels idiotes i ens alliçonava a la catalana manera després de la mort del dictador. La màfia em mereix més respecte, la màfia clàssica i professional, s’entén. Cada cop és més clar que hem i seguim estant governats per un clan de calabresos. Tot aquest femer dels Pujol-Ferrusola, ja es sabia des de feia lustres, però des del primer a l’últim ningú s’atrevia a ventilar-ho. Grans quantitats de diners sense regularitzar a l’estranger, amb una litúrgia de parròquia, i en tot aquest serial, els bancs callats com a putes. Chapeau!
Durant 34 anys -23 de presidència- no van trobar el moment oportú per declarar els diners ocults? Estarem vius per veure-ho? NO. Estaran vius ells? No ho sé. Un cop més, el lladre el teníem dins. El més fort és llegir a moltes persones defensar, amb arguments patriòtics, que ho troben justificable, ja que així aquest diner no se’l quedava Madrid. Esquizofrènic. Us heu adonat que quan aquesta xusma paga, ho fa sota les seves condicions, mai paguen com ho fem la resta de mortals?
El que crida més l’atenció és comprovar com molts polítics d’aquest país sabien de tot això, i de moltes altres coses lletges però no s’atrevien a obrir boca. Als Pujol-Ferrusola només els “convidaran” a descobrir-se i parlar quan tinguin l’oportunitat de fer-li xantatge per alguna collonada independentista o cosa similar. On era la premsa catalana que va optar per “l’omertà”? Poques excepcions crítiques amb el clan Pujol. L’excepció més destacable, El Triangle, que es feia ressò de tota la tramoia de la “família” de forma habitual. Això és el realment trist, moltes coses se saben però només surten a la llum quan la merda els ofega, així poden pressionar a qui intenti fer alguna cosa. Partits polítics? Estan a la mateixa corda. Personatges públics? Més del mateix. La gran estafa dels Pujol-Ferrusola sí que és l’autèntic “procés” català. Primer criminalitzaran al que acusa, segon és negarà, després sorgirà un pacte amb el que acusa per poder sortir lliures en un sospir i, ja està, més honestos que mai. El cas Pujol l’estiraran tant com puguin com a cortina de fum per tapar els altres casos de corrupció. És el conegut bucle que es va repetint fins la nàusea. Aquests dies a la “família” els hi diuen de tot per la seva manca de delicadesa i per la bogeria de la “mare superiora”, perdran tots els honors, les distincions de tot tipus que han anat acumulant durant els anys de carrera delinqüent. Sr. Pujol, ja és gran, jo de vostè demanaria -si no fos massa demanar- que no li treguin la pensió vitalícia de 115.224 € l’any com a expresident. Per demanar que no quedi, si pot escurar fins l’últim moment, no es talli. De porc i senyor se’n ve de mena. Va família Pujol-Ferrusola, els milions d’euros estafats no són res, els rècords estan per superar-se. Ara ja només ens queda esperar la seva beatificació.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari