És l’horror que s’exhuma des de les entranyes de la terra mexicana i s’estén pel món sencer entre aprenents de sadisme estimulats per aquesta infàmia impune, i és impune perquè els que la practiquen són els mateixos policies que haurien de vetllar perquè aquests esgarrifosos assassinats no es produeixin, amb l’ajut dels jutges que en comptes de condemnar els culpables —que saben qui són perquè alguns d’ells presumptament també hi eren al llocs dels fets i també van participar en l’orgia sàdica— denigren les víctimes i busquen bocs expiatoris als quals carregar el mort, amb l’ajut dels polítics que juren acabar amb l’atrocitat quant arribin al poder, però que un cop asseguts a la poltrona s’avenen amb els assassins i els encobreixen sense vergonya.
Aquesta injustícia aclaparadora és l’exemple que es transmet per tot arreu, és la regressió a un model que crèiem ja caducat, un model sortit dels guerrers vencedors, aquests que un cop guanyada la batalla tenen permís per perpetrar tot el que està prohibit dins d’una societat sana: violar, assassinar, saquejar, acarnissar-se amb les dones indefenses, víctimes d’una denigració mil·lenària, bíblica, alcorànica que s’estén, ara, pitjor que la lepra; per comprovar-ho n’hi ha prou amb repassar la crònica de successos de qualsevol país o escoltar els desafiants comentaris masclistes de molts polítics adreçats a les dones que investiguen els seus assumptes tèrbols.
El feminicidi no només es manifesta en els nauseabunds assassinats sinó, de forma més subtil, en actituds quotidianes i consentides per aquests mateixos estaments que, en teoria, haurien de vertebrar l’estat de dret. Per exemple en aquesta mateixa Espanya, a Galícia, concretament Lugo, amb el cas Operació Carloca es va destapar una presumpta xarxa mafiosa de corrupció policial vinculada al proxenetisme, un fet que és molt més freqüent del que es creu. Doncs bé, la jutgessa encarregada del cas, Pilar de Lara, ha patit tot un calvari per mantenir la seva integritat: amenaces, difamacions, insults, confabulacions policials, atacs polítics, pintades… El principal imputat va arribar a dir-li: «La paraula d’una puta no té la mateixa credibilitat que la d’un agent de l’ordre» Vaja, quin ordre deuen defensar aquests! I l’estat que havia de protegir aquestes dones mirant cap a un altre costat. Igual li passa a la seva col·lega Estela San José, que va destapar un cas similar. La diferència és que aquí els delinqüents oficials no han matat les seves víctimes, simplement abusen sexualment d’elles i després en presumeixen, igual que aquestes bandes de violadors que volten tranquil·lament en les xarxes.
El pitjor és el consentiment tàcit que les institucions i els governs mantenen davant d’aquests fets, el mirar a una altra banda que, en el fons, és tolerar, acceptar, participar, tal com si l’assetjament a les dones fos institucionalitzat. I els mitjans de comunicació no estan exempts de col·laborar amb aquesta ignomínia ja que la recreació minuciosa que realitzen d’aquests crims incita a altres trastocats a imitar-los.
En fi, en lloc de perseguir aquest crims reals contra les dones, es persegueixen crims inventats o bé s’inculpa a gent humil de les atrocitats que ha comès alguna suposada gent de bé.
Deixa un comentari