Com sempre quan algú no sap què fer, comencen de forma interessada a recuperar alguns fets que consideren importants. Ara ha començat el bombardeig dels mitjans de comunicació, àmbits institucionals i algunes sectors directament implicats en celebrar els vint-i-cinc anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. De nou la gran parafernàlia interessada, i engegar de nou tota la campanya de propaganda pàtria d’aquest fet. I anem passejant la torxa olímpica a tort i dret, i els opinadors i articulistes del règim anar explicant les bondats, això si, anar fent comparacions d’aquell esclat de felicitat que alguns van viure, amb la poca dinamització i manca d’idees del moment actual. Aquells sí que eren anys de les llums, mentrestant, ara vivim una etapa de mediocritat política i social, diuen. Bé, per això estan ells per dir el que s’ha de fer, i lo que els necessitem per canviar les coses, algú davant de l’entusiasme encara es presentarà per alcalde.
Bé, res ha canviat, aquests articulistes que pensen per nosaltres, sempre han estat al costat dels poders fàctics locals. La única diferència és que anaven de progres socialistes que quan van ser regidors no van aportar absolutament res, i d’altres no s’han compromès mai a res per no quedar retratats, això si, sempre es consideren per sobre dels altres amb els seus comentaris.
A alguns sectors els hi va anar perfecte, apujant pressupostos, cobrant comissions, i vivint dels processos especulatius van fer el gran negoci de la seva vida.
Vist en perspectiva històrica, i veient l’alt nivell de corrupció d’aquest país i l’estat espanyol, ja entenc l’eufòria d’alguns, i és evident, que ningú va tenir cap interès en saber com havia anat tot. A alguns sectors els hi va anar perfecte, apujant pressupostos, cobrant comissions, i vivint dels processos especulatius van fer el gran negoci de la seva vida. A d’altres, va ser pagant-los sous molts alts i van ser ben col·locats en tot tipus d’empreses que van participar del negoci i els van permetre, fent els ulls grossos, ja que es va produir una confluència d’interessos entre empreses i administracions de tots els nivells, tot sota el gran interès patri d’una celebració que li va anar molt bé a uns quants, com deia.
I si analitzem amb profunditat aquella gran celebració, uns Jocs Olímpics, res tenen a veure amb l’esport real i de valors. És senzillament un fet especulatiu i de negoci, moltes vegades amb un sistema mafiós d’organització que ho permet tot, i que en el fons és el que fomenta el model de societat que vivim, especulativa, competitiva, miserable, individualista i poc subjecte als criteris de sostenibilitat ambiental, on l’esport és una mera excusa, on el sistema de negoci interessat i sense ètica, ni escrúpols en té res a veure. Només cal veure alguns dels seus dirigents, veritables mafiosos, el millor exemple va ser qui va promocionar els Jocs de Barcelona, Samaranch, un franquista i criminal convençut, que els grans poders institucionals es van dedicar a diluir la seva figura, amagant el seu passat i tarannà , un mer vividor del sistema que va trobar cobertura en les institucions olímpiques.
Alguns feien i fan afirmacions tant absurdes com dir que gràcies als Jocs, Barcelona es va posar al món. Mateixa afirmació que fan alguns de Terrassa. Aquesta és la gran mentida, que ha fomentat la propaganda interessada i justificadora. Ja estava al mapa i era coneguda, i no tenia cap necessitat d’uns Jocs.
La pregunta important, és al marge dels sectors interessats, i que fa comprensible la seva defensa i eufòria, en què va millorar al conjunt de la ciutadania? La gran majoria no va patir cap canvi ni millora, al contrari. Alguns barris, degut al procés especulatiu, van patir canvis que en res els va ajudar. Si mirem la nostra ciutat, els canvis només es van produir en algun espai esportiu, camp olímpic, que des de llavors té més problemes que solucions. El Club Natació, entitat privada, i la promoció de l’hoquei per fer-los la pilota com si fos un esport de masses i representatiu de la ciutat (l’ex-alcalde Royes va tenir la lluminosa idea de parlar de socialitzar aquest esport per a les classes populars, alguns encara es peten de riure de l’absurd d’aquesta afirmació). I sobre les instal·lacions esportives de base i dels barris, no hi va haver cap millora significativa, al contrari, els processos especulatius de la ciutat en la construcció ja anaven fent, i els Jocs només van ser una mera excusa. Per tant, la gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Terrassa, de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya, o sigui el 80%, no va veure canvis en la seva vida, ni millores, ni res. Senzillament, van ser els que van pagar la gresca, i tal com deia al principi, els que van pagar la corrupció, com la paguen ara. Això si, ben amanit pel bombardeig informatiu i propagandístic que el règim va fer a favor d’aquesta celebració.
Alguns en aquell moment, ja ho varem dir i denunciar, però davant d’un fet patri com aquell, tots els sectors del règim van amagar i evitar la discrepància, com si només hi hagués unanimitat per fer els Jocs. Tot era felicitat, entusiasme, i una sola línia de pensament, molt similar al que passa ara, quan es recorda aquella situació. I ara vivim moments on el pensament únic s’ha enfortit, i la diversitat d’opinió i discrepància, s’intenta fer callar, i la pluralitat política és més de sensacions, que no pas real, i en determinats temes el sentit patri encara més.
Per tant, els Jocs de Barcelona, com tots, va ser un mer negoci especulatiu, afavoridor de determinats interessos i poders fàctics, i on la gran majoria de la ciutadania van ser mers espectadors a qui no els va comportar cap benefici, ni directe, ni indirecte. I si mirem com han anat els Jocs posteriors, com per exemple, Brasil, on les denúncies de corrupció han estat en l’ordre del dia, i els resultats que ha deixat pel conjunt de la ciutadania és res, la mateixa misèria, especulació, i cap millora, on les màfies i determinats sectors econòmics minoritaris han estat els grans beneficiaris. I és clar, alguns intenten justificar que a Barcelona, Catalunya i Espanya eren diferents, quan la història ens ha demostrat que tot és mera propaganda i aquest és un país de corruptes, i sobretot, tenim una memòria molt feble i interessada.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari