Racó del cinèfil: La noia desconeguda

No Comment

Títol: La noia desconeguda (La fille inconnue)
Direcció i Guió: Luc i Jean-Pierre Dardenne
Fotografia: Alain Marcoen
Nacionalitat: Bèlgica, França (2016)

fille-inconnue

Comentari del film

Aquesta pel·lícula provinent de Bèlgica, d’aparença senzilla, escrita i dirigida pels germans Dardenne, no és l’obra de cap jove, donat que ja tenen 63 i 66 anys respectivament. Aquest és el desè film de la seva filmografia.

El personatge protagonista és una jove i anònima doctora que treballa en un dispensari de barri.

El film ens parla amb llenguatge despullat del realisme social amb total netedat i transparència. Aquesta pel·lícula va estar l’any passat concursant en el festival de Cannes, però no va ser considerada digna d’estar ni tan sols en un racó del palmarès, a causa del lamentable i cec jurat del festival.

És un film que ens parla de la resistència moral i del valor social de l’ètica individual. De la resistència d’una dona jove que treballa silenciosament com a metge de família, davant la temptació de l’autisme social, de l’auto-condescendència moral, de la insolidaritat i de la ceguesa còmplice davant l’explotació sexual dels emigrants; davant la segregació dels oprimits i davant el fals confort de l’Europa que tanca els ulls a tots els dimonis que l’amenacen des del seu propi interior (La noia desconeguda).

Com a missatge del film, i també com a metàfora simbòlica del mateix, s’explica en una seqüència inicial, i que és el desencadenant cruel de tota la història argumental de la pel·lícula: “quan la doctora de forma no conscient ni desitjada, rebutja l’entrada al dispensari en tancar la porta i així privar l’entrada a una noia negra, per considerar que ja està fora de l’horari d’atenció als usuaris”. En aquest acte el que s’està fent és negar el dret a l’hospitalitat. Sembla que en Europa hi ha una espècie de replegament, com si ens estiguéssim tancant i blindant en la nostra pròpia closca, o en el nostre propi cabdell.

botomalarrassa

És una pel·lícula que va adreçada a la nostra ètica com a ciutadans, però ho fa per interpel·lar-la i per interrogar-la, no per afalagar la nostra bona (falsa) consciència. No proposa solucions reconfortants ni articula discursos demagògics. No es limita a il·lustrar dòcilment un guió ple de respostes i de receptes suposadament progressistes, sinó que deixa espai per al dubte, perquè els seus personatges respirin, encertin i s’equivoquin indistintament, per què els espectadors puguin pensar pel seu propi compte, sense necessitat de que el director i el guionista els porti de la mà per què mirin només cap a on ells volen que mirin.

És una pel·lícula modesta, humil (és a dir, moltes vegades les verdaderament importants); una obra que vull reivindicar perquè les seves imatges contribueixen a obrir-nos els ulls, perquè ens fan pensar i dubtar, perquè ens deixen respirar i reflexionar. Perquè la crítica ha de servir en primer lloc per això: per defensar el cinema que realment mereix i val la pena.

Tot el cine fet fins ara pels germans Dardenne està travessat per una interessant reflexió al voltant de la noció de culpa i de redempció. Encara que les dues qüestions tenen una clara base cristiana, quan són tractades pels cineastes belgues acaben per despullar-se de la seva dimensió espiritual per projectar-se en el cor d’una societat laica.

Emili Díaz

Related Articles

Deixa un comentari

Enquesta sobre Malarrassa
foto diari octubre Respon aquesta enquesta i ajuda'ns a millorar! L'enquesta és totalment anònima. Dedica només 5 minuts del teu temps a respondre a aquest qüestionari.
SEGUEIX-NOS A TWITTER