[Anna Lara] Què passa als menjadors de les escoles? (… de Sabadell i més)

No Comment

Sovint parlem dels menjadors escolars com una necessitat essencial en el marc que vivim, tant com a servei complementari a l’educatiu de les escoles – per donar un servei integral a les famílies-, com per la necessitat de garantir l’alimentació dels nens i nenes en un context de crisi general, que ben al contrari de solucionar-se, ha rebaixat la situació econòmica de moltíssimes famílies, tal com constata l’estudi presentat al consell comarcal en el qual confirma que el 20% de la població del Vallès Occidental es troba sota el llindar de la pobresa. Com també indica el creixent nombre de beques menjador del consell i les complementàries que han de destinar ajuntaments per tal de garantir que no sigui un ajut que acabi a mig curs.

Però un cop garantim que el servei es presta allò és un forat negre. Els pares i mares en general actuem sota el principi de la fe i la ingenuïtat en què l’escola és un lloc segur i la direcció ens avisaria de qualsevol anomalia. Però sense haver parat gaire estona a pensar què és un lloc “segur”. També, perquè les condicions del mercat ens acorralen una mica, perquè no tenim gaires alternatives si el que ens trobem no ens agrada.

Fa uns mesos, per invitació del grup de Sobirania Alimentària de la Crida per Sabadell, que va encendre el debat entorn de quins menjadors escolars teníem i quins volíem, vaig decidir que “la fe” no podia ser prou. Uns mesos després em trobo avaluant que he après i repensant els menjadors, lluny del prisma que m’ha acompanyat fins ara: el “és el que hi ha”. D’entrada he après que hi ha alternatives viables -sota el mateix preu fixat per generalitat- de companyies que es dediquen a treballar en menjadors escolars i tenen en compte el menjar ecològic, la proximitat, la integració social, etc. I així doncs, perquè ens hem de conformar amb guanys parcials sobre la qualitat del menjar? Perquè ens hem de conformar en que el menjar es cuini quasi a més de 60 quilòmetres del centre? Perquè ens hem de conformar amb que el menjar es faci i es congeli durant setmanes? Cal exigir més, perquè els menjadors escolars de les criatures fixes (que hi dinen de dilluns a divendres) són la base de la cultura alimentària que tindran de grans.

botomalarrassa

Les famílies tenim poca informació. No ens creiem el 100% el que diuen els nostres fills i filles, perquè hem d’intentar tenir cert filtre que relativitzi – no és el mateix que el menjar sigui dolent a que no hagi agradat-, no hi ha contacte directe, ja que el personal de menjador- a priori- no ens el trobem mai, i l’escola es desentén força o no comunica, perquè allò no és la seva obligació. Una sèrie de qüestions que generen una cadena de desinformació que en certa manera ja va bé a tothom. A les famílies, perquè el temps no ens dóna per més, a les empreses que el gestionen- menys molèsties-, però també a l’ajuntament.  El servei queda silenciat i oblidat més enllà de la paperassa o la necessitat de pagar-lo mes a mes.

De cara a setembre, a l’inici del nou curs, convido a les famílies a associar-se a les seves AMPAs i a fer una avaluació activa del servei de menjador escolar. Soles no podrem estar més a sobre, però organitzades sí. A les families, perquè són l’actor en el que em sento representat, però precisament és el conjunt de la comunitat educativa, organtizada i a una, qui té la possibilitat de fer grans canvis. A totes les escoles, llars d’infants i instituts, tant d’aquelles que es realitza el servei sota la gestió unificada municipal – en la qual l’Ajuntament ha de posar tota l’atenció i garantir que el servei és adequat, així com les condicions de les treballadores, o assumir-lo com a propi-, com d’aquelles escoles que han optat per altres vies de gestió. No sols per saber que els infants mengen, per garantir que es nodreixen i que ho fan equilibradament, sinó també per comprovar que passa amb aquells serveis a priori complementaris – però que resulten essencials- que anuncien les empreses i constatar si es realitzen o són només elements cosmètics que es venen a l’ajuntament i a les reunions de pares i mares d’inici de curs.

Que els centres escolars siguin un espai dels qual les famílies ens apropiem depèn en gran mesura de nosaltres mateixes.

Anna Lara és membre de la Crida per Sabadell

Related Articles

Deixa un comentari