El resum (lamentable i indignant) dels dos anys del govern Ballart, el feia el passat mes de març, de forma entre patètica i tràgica, el propi alcalde i màxim responsable quan per explicar o justificar els canvis de responsabilitats i àrea del seu equip deia, literalment:
«Jo els hi demano, perquè tots ens equivoquem, jo també em vaig equivocar amb el cartipàs i vaig fer algunes coses que probablement no les havia d’haver fet; hi ha algunes persones que no tenen una experiència política, que es van col·locar en algunes àrees que probablement no tenien els perfils adequats. Jo crec que tots som humans, podem rectificar, també els hi demano una oportunitat i en tot cas si veuen d’aquí alguns dies, unes setmanes que alguns dels canvis que vostès ara estan criticant no funciona, doncs en parlem, tenim temps, tindrem un ple extraordinari per comentar-ho tot».
És sorprenent que l’alcalde entoni un mea culpa d’aquesta dimensió i després no dimiteixi. Ve de seguida a la memòria aquella declaració televisiva del llavors encara Rei d’Espanya demanant disculpes: «lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir».
El problema no és de posicions dintre del govern ni de bona o mala voluntat individual, sinó de la candidatura tota del PSC, com bé li van retreure les portaveus de l’oposició d’esquerres, feta de manera que limitava amb el frau, polític, clar. Òbviament, això no és responsabilitat només de l’alcalde, per més poder o influència que pugui exercir dintre del partit, i que segurament no és tanta.
Van fer la llista en un moment de greu crisi interna, segurament apostant pel «canvi» i «noves cares», però un canvi només estètic, una aposta que s’ha verificat fatal. Clar que la ciutat no s’enfonsa. La màquina, per sort i desgràcies, pot funcionar a ralentí o amb la inèrcia de moments millors, on l’equilibri de forces i la pressió social han donat impuls a la política municipal.
En aquest context de, en el millor dels casos, compàs d’espera, cal felicitar-se de la força dels moviments socials que, en sintonia variable amb els grups d’esquerra, han aconseguit frenar decisions (com la passarel·la de la Mútua) i impulsar quelcom tan important com el procés de municipalització efectiva de l’aigua.
Al costat d’això, però, tenim tota una llista de problemes que posen en evidència allò que amb tota raó la quasi totalitat de grups han criticat abastament i el mateix Jordi Ballart reconeix quan confessa haver-se equivocat a l’hora de muntar el govern, perquè efectivament no hi havia més projecte que mantenir-se en el poder a qualsevol preu. Ara, de moment, però, la factura la paga la ciutadania egarenca. I el PSC, encara, intentarà aprofitar l’any i mig que li queda per refer la imatge.
Pel camí, encara caldrà estar molt alerta per a no tenir ensurts amb la municipalització de l’aigua. Del servei d’autobusos, neteja i menjadors escolars, la segregació escolar, l’ampliació de línies en Secundària o la sindicatura de greuges ningú en sap res.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari