[Alfredo Vega] L’aigua (… i els interessos públics i privats, el cas de Terrassa)

No Comment

L’aigua es un servei bàsic i és, sobre tot, un element imprescindible per la vida! Aquesta obvietat que tots i totes coneixem té, per la seva importància, múltiples derivades. Això explica, per exemple, que l’ONU establis en 2002 el dret de l’aigua, que disposa que totes les persones tenim dret a una quantitat d’aigua suficient, saludable i acceptable per al nostre ús personal i domèstic, més enllà de la nostra capacitat econòmica.

I explica també que, al ser un element clau per a la vida, tenim la responsabilitat amb la resta d’éssers vius, presents i futurs, de preservar i cuidar aquest bé tan important, valorant d’on agafem l’aigua per evitar danys irreparables, com la utilitzem i com la retornem a la natura.

I explica també que l’aigua, encara que molts pensen que és gratis perquè cau del cel, té un cost, perquè requereix moltes infraestructures: de captació i emmagatzematge (cada vegada més pel canvi climàtic), de transport, de potabilització, de depuració… Necessita, per tant, també d’una sostenibilitat econòmica. Encara podríem continuar, però tot això i moltes altres consideracions expliquen que l’aigua sigui considerada un bé de tots i totes, un dret humà. I explico tot això perquè també forma part del debat que en aquests moments s’està produint a la nostra ciutat al voltant del servei de l’aigua. I no ve d’ahir. A mitjans del Segle XIX la demanda d’aigua d’una indústria creixent va propiciar la creació de l’empresa Mina per portar aigua de fora a la ciutat. No va ser fins al 1941 que l’Ajuntament va fer una concessió de 75 anys a MINA, per a la captació i distribució del servei d’aigua a la ciutat. Eren moments difícils per a les administracions públiques i la col·laboració públic-privada oferia possibilitats d’inversió i negoci per a les empreses.

Encara que menys de l’esperat, ha plogut molt des de 1941! Ni MINA és ja una empresa terrassenca (el soci de referència avui és Agbar-Canal de Suez), ni les demandes socials (dret social, canvi climàtic, transparència, participació…) són les mateixes que fa 75 anys. Per això, el 9 de desembre de 2016, amb la finalització del contracte, la majoria del Ple de l’Ajuntament va prendre dues decisions:

1. Liquidar la concessió amb Mina, pas obligatori independentment de la futura tipologia de gestió (directa/indirecta). Al mateix temps, i tal com marca la llei en el cas de serveis essencials, va exigir a Mina, mitjançant pròrroga obligatòria, que continuï prestant el servei, respectant també com marca la llei el dret de remuneració de l’empresa i el seu benefici industrial.

2. Iniciar un expedient administratiu per estudiar quin és el tipus de gestió (directa/indirecta) més eficient i, per tant, més beneficiós per la ciutadania.

botomalarrassa

Cal recordar que hi ha una majoria política al Ple de la nostra ciutat que pensa que, independentment del govern de l’aigua, que per llei correspon a l’Ajuntament, el model de gestió no és un tema menor. Demandes d’avui al voltant d’un servei bàsic iessencial com és l’aigua es poden satisfer millor des d’una gestió directa que des d’una indirecta, al temps que els legítims beneficis que qualsevol empresa privada busca en la seva activitat poden aquí destinar-se a la millora d’un servei molt necessitat d’inversions per evitar, per exemple, l’envelliment de la xarxa, o el mal sabor, un element que de manera indirecta (compra d’aigua embotellada), repercuteix també en la butxaca dels ciutadans i ciutadanes.

En aquests moments una comissió tècnico-política i ciutadana elabora aquest expedient que aviat s’haurà d’elevar al Ple, perquè els electes, a la llum dels informes i amb un projecte de futur, decideixin com legítims representants de la ciutadania, quin ha de ser el tipus de gestió, si directa (en les seves diferents modalitats previstes a la llei) o indirecta (mixta o totalment externa).

La reacció de Mina i el seu entorn a aquests acords va ser contundent! Va promoure quatre contenciosos, tres d’ells amb una demanda de suspensió cautelar que, en els tres casos, el jutge va desestimar.

El resultat final el dirà la justícia però, de moment, el procediment no s’atura, com ha pretès el que ha estat un dels objectius de l’empresa en aquest temps.

En realitat, el tema de fons és un altre, del que també forma part un altre contenciós. AGBAR-Mina reclama a la ciutat una compensació en la liquidació de la concessió d’una quantitat de vora 70 milions d’euros. La seva proposta d’empresa mixta suposa la recuperació d’aquesta quantitat a través dels anys d’una futura concessió adjudicada a dit.

Els informes econòmics i jurídics i la pròpia naturalesa de la concessió de 1941, que maneja l’Ajuntament, determinen que no s’ha de fer front a cap compensació econòmica, i que en tot cas, la liquidació del contracte en la que s’està treballant determinarà si hi ha alguns saldos pendents d’amortitzar o d’invertir, i si són a favor de Mina o de l’Ajuntament, saldos que serien de quantitats poc rellevants.

D’altra banda el sentit comú diu que allò que tots els terrassencs i terrassenques hem pagat a través de les tarifes de l’aigua (on s’han contemplat totes les inversions i necessitats per prestar el servei) no ho hem de tornar a pagar ara una altra vegada. La batalla jurídica està servida!

Alfredo Vega. 1er tinent d’alcalde i regidor d’Aigua

Related Articles

Deixa un comentari