Programa Voces Flamencas en Ràdio Star, emissora del barri de Les Arenes de Terrassa
Igual que el salmó que torna a pujar al riu on va néixer, els periodistes locals pugem un cop a l’any per a l’AP-7 per a anar al MAC de Granollers, la fira de la ràdio i la televisió del sector de l’audiovisual de proximitat. Aquest cop, el meu interès per anar-hi se centrava en la taula rodona sobre l’Estat de la ràdio a Catalunya, on van participar Saül Gordillo (director de Catalunya Ràdio), Xantal Llavina (periodista), Josep Maria Martí (director de l’Observatori de la Ràdio a Catalunya – GRISS-UAB) i Josep González (director de ràdio Arenys). El debat va estar moderat per Jordi del Río (director general de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya). Podeu escoltar i veure les intervencions en el canal del MAC a Youtube.
El meu interès és la ràdio local i per això la dada que més em va colpir va ser la que va oferir Josep Maria Martí: “Dels 947 municipis existents a Catalunya, només el 22% tenen ràdio municipal”. La dada és de l’Informe sobre la ràdio a Catalunya 2012-2014. A més, les emissores locals han patit una reducció del 8,6%.
Fa molts anys que la ràdio local necessita ser repensada. Ningú s’atreveix a fer-se les preguntes de veritat. Segurament perquè tots intuïm que les respostes no ens agradaran. Però ja va sent l’hora que conjurem les nostres pors i comencem a fer-nos les preguntes que realment són importants: la ràdio local té futur o és un mitjà en vies d’extinció?
Per respondre a aquesta pregunta cal aparcar, ni que sigui per un moment, aquell discurs de l’autocomplaença que parla de la importància de la comunicació local, de la immediatesa de la ràdio i del contacte directe amb els oients. Un posicionament molt còmode i que regala les oïdes però que al mateix temps ens posa una bena en els ulls per no veure els canvis que han transformat l’ecosistema comunicatiu i que han ferit (mortalment?) la ràdio local.
Preguntem-nos: Si jo fos alcalde d’un poble amb uns recursos limitats, on invertiria els meus esforços en comunicació local? En una ràdio local? En una televisió local? En una web? En xarxes socials? Dir que cal invertir en totes les tecnologies de la comunicació que existeixen és una bajanada, tot i que és això el que s’acostuma a fer. Però la veritat és que ni el consistori més sanejat econòmicament pot permetre’s el luxe de tenir-lo tot. I ja no tan sols per una qüestió monetària sinó perquè triar tenir tots els canals de comunicació és escollir no tenir una estratègia de comunicació, ni prioritats, ni una línia política. És, senzillament, anar perdut. No sé què comprar? Doncs llavors, ho compro tot.
La resposta més intel·ligent d’un alcalde seria dir: “invertiré els meus recursos limitats en el mitjà que més rendiment en doni”. Ara per ara, el retorn social de la inversió en ràdio i televisió local es desconeix completament. Les xifres sobre audiència brillen per la seva absència. Molts llibres blancs i molts informes. Però cap sobre audiència per la por a la resposta. En canvi, en el món d’internet, on tot està parametritzat, podem saber quantes persones ens llegeixen, escolten o miren. Podem saber on viuen, qui son, què els agrada i què no. A la web, hi ha un feedback estadístic que a les ones hertzianes no tenim i, a més, amb un costos de producció molt més baixos que els del sector audiovisual.
Internet suposa una amenaça per a la ràdio local. No podem negar-nos a veure aquesta realitat.
La revolució digital no és tan sols una amenaça per a la ràdio local en termes costos/beneficis, també ha comportat un seguit de canvis sociològics que ataquen la mateixa base social sobre la que s’ha aguantat tota l’estructura de la ràdio local. Fa 30 anys, una persona interessada en el món de la comunicació anava a la ràdio local per canalitzar la seva necessitat d’explicar-se i de connectar amb un públic. Aquella persona que volia parla de flamenc, de jazz o de macramé entrava a formar part d’un exercit de voluntaris –anomenats col·laboradors- que feien de la ràdio local una realitat. Les emissores, per la seva banda, trobaven en aquests col·laboradors una plantilla que els hi feia els programes de forma gratuïta. Fins i tot amb el procés de professionalització de les ràdios locals, aquest col·laboradors van continuar tenint un paper fonamental, ja que cap emissora es podia permetre tenir tothom en nòmina.
Aquelles persones que abans haurien anat a una ràdio local ara tenen un univers de possibilitats per expressar-se i adreçar-se al món. Curiosament, les alternatives que tenen més força passen per internet. Aquell jove que abans volia fer un programa de ràdio sobre vídeo-jocs, avui obre una canal a Youtube. I sinó es fa youtuber, potser obrirà un blog, o un perfil en una xarxa social on mostrar que és tot un expert en la seva matèria.
La web deixa la ràdio local sense els seus col·laboradors.
La ràdio zombi
El que ens hauria de sorprendre no és que el nombre de ràdios locals hagi disminuït en els darrers anys, sinó que no hagin desaparegut. Per què no ho han fet? La majoria de ràdios locals són emissores municipals que es mantenen gràcies als pressupostos de l’administració local. Els ajuntaments pateixen dos disfuncionalitats greus.
La primera d’ella és la de les mesures impopulars, tot i que estiguin justificades i argumentades. Tancar una ràdio local té un cost polític per a qualsevol alcalde. El batlle es pot convertir en carn de canó de l’oposició i aquest és un fet que no li agrada a cap edil.
La segona d’elles no és pròpia de l’administració sinó de qualsevol organització gran. Als col·lectius humans els agrada crear coses noves, però després no volen acabar amb allò que van ajudar a néixer, tot i que ja no tingui sentit que continuïn. Si una administració crea un sistema de coloms missatgers en un moment històric determinat succeirà que el mantindrà fins i tot molts anys després de què tingui sentit continuar-lo per l’aparició de sistemes de comunicació millors. Així que mentre el servei tingui finançament, continuarà existint, tot i que ningú el faci servir.
Aquest és el cas d’algunes emissores locals. Jo les anomeno ràdios zombis. Estan mortes, però ningú s’atreveix a enterrar-les. És molt més còmode fer-li el joc al mort i comportar-se amb ell com si encara hi fos viu. Però la realitat és que com a mitjà de comunicació ja no juga cap paper rellevant. No té audiència, ni gairebé col·laboradors, però continua existint perquè es més fàcil continuar aprovant una partida als pressupostos municipals per a la ràdio local que organitzar la sepultura.
El perfil de ràdio zombi es manté per diversos elements que juguen al seu favor. El primer és el de la tecnologia. Igual que el vaixell fantasma que navega sense tripulació, una ràdio pot emetre les 24 hores al dia si està connectada a un ordinador amb un playlist de música enllaunada en un bucle infinit.
Altre factor que juga a favor de la ràdio zombi és que a tots ens desagrada la conflictivitat. Tancar una ràdio local o intentar transformar-la de dalt a baix pot provocar un enfrontament molt greu entre la plantilla i l’ajuntament. Per al municipi, la ràdio passa de ser una solució a ser un problema. Segurament, la crisi que pateix la històrica Ràdio Sabadell té alguna cosa a veure amb tot això. Quan els regidors no saben què fer amb la ràdio local, quan no hi ha full de ruta cap enlloc, en les ràdios locals es genera un ambient enrarit que és un focus de conflictes de tot tipus, des de personals fins a professionals.
La gran solució: la ràdio transmèdia
La gran solució per alguns és la ràdio transmèdia sense adonar-se que això és ficar-se un mateix en la boca del llop. Emissores com Ràdio Arenys aposten per aquest model. Bàsicament la idea consisteix en que la ràdio emeti les seves entrevistes per televisió, publiqui fotos en les xarxes socials i continguts en diverses plataformes webs. La paradoxa és que la ràdio transmèdia suposa la desaparició de la ràdio local via la seva desnaturalització. És com si una fleca un dia en comptes de vendre només pa, comença a vendre embotits, i després formatges, a continuació roba, més tard mobles i al cap d’un temps també ven electrodomèstics. Al final, el pa només suposa una mínima part del negoci, ja que l’empresa s’ha convertit en realitat en un supermercat. Aquella fleca que lluitava contra l’hipermercat per no desaparèixer s’acaba autoimmolant al convertir-se ella mateixa en una macro botiga.
Si per fer front al poder de la web acabes convertint-te en una web, llavors has de reconèixer que has perdut la batalla. Ja no ets tu. Ets allò contra el que lluitaves. Si fem àudio, vídeo, text, fotografia i xarxes socials no ens enganyem: no estem fent ràdio, estem fent web.
Jo faig ràdio perquè m’agrada
Josué Amoraga, periodista, Ràdio Sant Esteve (@j_amoraga http://josueamoraga.com)
Deixa un comentari