Film: CARTAS DE LA GUERRA (Cartas da Guerra)
Director: Ivo M. Ferreira
Nacionalitat: Portugal (2016)
Comentari
Podríem començar dient que aquest film és de principi a fi del relat i de forma transversal, una història narrada com una mena de melangia o com diuen els portuguesos de saudade, ja que aquest sentiment forma part de tota la narrativa del film.
Aquest terme saudade, de difícil traducció, podria definir-se com una espècie de melancolia, estimulada per la distància temporal o espacial amb allò volgut i que implica el desig de resoldre aquesta distància.
A “Cartas da Guerra”, el protagonista Antonio (Miguel Nunes) és un metge militar destinat a l’est d’Angola, en la guerra colonial portuguesa de 1971, i que allunyat de la seva esposa embarassada, viu aquesta separació com una mena d’extirpació dolorosa, un exili emocional que el porta a escriure-li moltes i apassionades cartes d’amor i de guerra –a la futura mare del seu fill-. A través d’aquesta correspondència coneixerem la solitud, l’horror, el buit i també la progressiva pressa de consciència política del protagonista.
Aquesta situació narrada en el film, ens permet entendre el desenllaç històric que va portar als símptomes de descontentament i esgotament que existia entre bona part del conjunt de les forces armades i part de la societat civil portuguesa, pels molts anys de guerra colonial a Angola i Moçambic i que va fer esclatar el 25 d’abril de 1974 l’aixecament militar, l’anomenada “Revolució dels clavells” que va provocar la caiguda de la dictadura militar salazarista, que manava amb mà de ferro a Portugal des de 1926, fet aquest que va precipitar la restauració de la democràcia i que va permetre a les últimes colònies portugueses Angola i Moçambic la seva independència.
Història basada en el llibre homònim d’Antonio Lobo Antunes, compendi resum de les cartes que l’escriptor va enviar des d’aquesta mateixa guerra a la seva primera esposa.
Ivo M. Ferreira, construeix una obra poètica, un film bèl·lic que indaga sobre les relacions entre cine i literatura, camí aquest transitat per altres realitzadors portuguesos com ara Manoel de Oliveira i també més recentment Miguel Gomes.
Entre la imatge i la paraula, Ferreira utilitza l’estructura narrativa que descansa sobre dos pilars: la veu en off (com a vehicle natural de la lectura de les cartes) i d’una expressiva fotografia en blanc i negre que funciona com a cal·ligrafia visual –més potenciadora que il·lustrativa— del text original. El magnífic treball de càmera, amb acurats enquadraments i clarobscurs, són el fonament d’un film que destaca visualment més per la plàstica dels seus plans que per la construcció de seqüències.
Però més enllà de les seves magnífiques imatges i la seva posada en escena formal, el film és, fet i fet una mena de venjança de tota una generació amb la seva història recent, perquè com va dir el poeta Miguel Falabella: “En alguna otra vida, debemos haber hecho algo muy grave para sentir tanta saudade…”.
Emili Díaz
Deixa un comentari