[Miquel Mallafré] Xarlatans de fira

No Comment

Segons el diccionari, un xarlatà és aquella persona que parla molt sense cap mena de substància. Un saltamarges, un individu que es dedica a la venda ambulant i anuncia de viva veu la seva mercaderia. Això últim és una feina, en canvi els que realment preocupen són els que parlen molt de tot sense tenir ni punyetera idea de res. Aquests gaudeixen del prestigi d’aconseguir atraure l’atenció de les persones amb un discurs absolutament buit.

botomalarrassa

Els mitjans de comunicació, en especial la TV, ens ensenya un model de comunicador que no hauríem d’imitar, però com que resulta que té la simpatia del públic, dels aplaudiments controlats, ens hem anat convencent que el xarlatà és un exemple a seguir. El xarlatà és aquell que acostuma a parlar més fort que els demés, quasi bé sempre s’obre pas en els debats mitjançant els insults i les provocacions, és ràpid i temerari en les seves apreciacions de manera que provoca el riure fàcil i així es guanya la simpatia del públic. El xarlatà model televisiu, és aquell que diu el que ha de dir i no té pèls a la llengua. Això, com és natural té repercussió en tota la gent que segueix la televisió i provoca tot un seguit de patrons comunicatius entre persones que reprodueixen allò que es veu a la televisió i que no sempre és encertat. El normal és trobar gent que insulten i diuen espontàniament la primera cosa que els passa pel cap, fent mal a d’altres persones perquè així es queden més a gust. Hi ha que xerren sense aturador, perquè han confós verbalitzar amb parlar bé, cosa que no té res a veure, ja que una bona conversa necessita també de l’atenta orella del nostre interlocutor. Sembla una obvietat, però hi ha xarlatans que no ho tenen massa clar, la comunicació no és simplement dir allò que es pensa o el primer que et passa pel terrat, sinó que exigeix de moltes habilitats que hem de saber desenvolupar.

La comunicació exigeix fonamentalment una certa empatia, que suposa ser capaços d’identificar-nos amb l’altra persona, posar-nos en el seu lloc, comprendre el seu estat d’ànim i reconèixer les necessitats dels altres. No es tracta d’anar pel carrer preguntant a tothom com es troba i fer una enquesta per valorar el seu estat d’ànim abans d’emprendre una conversa. Simplement no fent ni dient allò que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres, ja n’hi ha prou. Així de senzill. No t‘agrada que et cridin, doncs no cridis. Et molesta que t’insultin, doncs no ho facis. No veus bé que se’n fotin de tu, doncs no ho facis amb els demés. Posant en pràctica aquest model serà molt més que suficient per començar a desenvolupar formes comunicatives per abandonar la dels xarlatans de fira.

miquel mallafré

Related Articles

Deixa un comentari