Els independentistes han obtingut una rellevant majoria d’escons 72 per tirar endavant amb el referèndum i després, si el resultat del mateix ho permet amb la independència de Catalunya. La situació d’ahir, dia 6 de setembre de 2017 al Parlament català demostra el sentiment independentista d’una bona part dels catalans, però també l’estancament relatiu de la seva base social, i els límits dubtosos de la política del “primer la independència i després tot el demés”, que ha estat el pal de paller estratègic principal de l’ANC. Però les diferències reals entre “Junts pel Sí” i la CUP i, l’abstenció de CSQP fan preveure uns dies moguts, inestables i plens de contradiccions. La CUP, per exemple, encara no ha afrontat la seva relació amb “Junts pel Sí” des d’una correlació de forces molt desfavorables. Les seves pretensions polítiques complexes fins l’avorriment, molt difícils de materialitzar, fan que sempre estiguin en campanya i no per la feina. Després, costa molt d’imaginar dins de “Junts pel Sí” una rebel·lió d’idees entre la gent d’ERC i tota la crosta convergent que encara sobreviu, els precedents en la política catalana no conviden a pensar-ho.
En la immediatesa (o sigui ara mateix), es veu a venir un escenari de confrontació inèdita entre les institucions catalanes i un Estat espanyol granític (“sostenella y no enmendalla”), del que no es pot esperar cap mena de comportament democràtic d’aquí al dia 1 d’octubre. La confrontació entre un moviment democràtic i un Estat espanyol ple de dèficits salten a la vista, no hi cap mena de dubte sobre quin és el costat en el que s’ha d’estar en els moments decisius. Les represàlies passaran a ser repressió, per tant aquesta màxima s’hauria de tenir molt present, sobretot la gent de Junts pel Sí. Del front del NO només es deriva la por, la llei, l’ordre i el TC. El bloc del “SÍ” obre possibilitats i porta la llavor de l’esperança, però també la incertesa, malgrat portar un defecte de fàbrica que no és altre que l’hegemonia de la dreta neoliberal dins el seu interior (no s’han d’oblidar les doloroses retallades que han dut a terme des que manen), la qual cosa amenaça en ofegar tots els somnis que massivament molts catalans han dipositat en la independència i reconduir-los cap a un projecte neoliberal autòcton buidant la sobirania des de dins. Sobretot és la CUP la que no hauria d’oblidar-ho.
Les forces d’esquerra trencadora o rupturista estan molt per sota del que hagués estat possible en cas d’agafar altres camins. Hi havia altres possibilitats, altres desviacions potser més arriscades, potser més complexes. Pel que fa a Ciudadanos, arriben acceleradíssims, no oblidem que són el partit neoliberal per excel·lència, recent sortits de la tintoreria, fidels servidors de l’IBEX 35 i espanyolistes fins l’empatx. El seu ascens (taca d’oli) entre un sector de la classe treballadora implica una involució de la seva consciència política en un doble sentit, en el terreny de la identitat nacional i en el del model social. Amb un destacat segon lloc al Parlament ja van sortir propulsats cap a les Generals passades, són el principal adversari de l’ independentisme a Catalunya.
Ciudadanos, és capaç de vestir el seu espanyolisme neoliberal com un projecte de renovació i de defensar la “unidad de la pàtria” sense semblar obertament Falange Espanyola i que la gent se l’empassi. Pel que fa al PP només ven por, ordre institucional i l’acceptació del que li digui la geopolítica mundial. La combinació d’apocalipsi i contradiccions dels seus dobbermans, serveix per mobilitzar a una part de l’electorat i mantenir-lo en tensió, però sense oferir cap mena d’horitzó alternatiu que vagi més enllà de Don Pelayo. Amb el genet de l’apocalipsi Xavier García Albiol, l’hemorràgia del partit és total. “Un vaso, es un vaso y un plato es un plato”, és molt poc argument per convèncer a la gent que no combrega amb la independència. Del PSC més val córrer un vel com una manta. Per tant, un triple repte apareix damunt la taula a partir d’ahir: esborrar i derrotar a l’Estat espanyol en la seva confrontació autoritària amb el moviment independentista i crear un nou projecte que sedueixi a un ampli espectre social i que articuli un bloc majoritari que personifiqui un altre model de Catalunya diferent al de “Junts pel Sí”. La cosa no pinta massa bé.
miquel mallafré, 7 de setembre de 2017
Deixa un comentari