Tecnologia i creativitat al servei de la conservació de la natura són els motius principals que impulsaren en Francesc Muntada, de 59 anys, a dedicar-se a la fotografia, després d’estudiar enginyeria tècnica electrònica (li va faltar un curs només tot i tenir bones notes). I fer feines diverses; i dedicar-se a la informàtica, primer com a programador, després analista i consultor, durant uns 12 anys (a l’actual empresa Indra). Reconegut fotògraf de natura, fa i ensenya fotografia a diversos centres d’estudi, la UB entre ells.
Per què la fotografia després d’aquest currículum?
-Primer, perquè m’interessa la fotografia en si, des del punt de vista tant tecnològic com creatiu. És una barreja de tecnologia i creativitat que a mi se’m fa molt atractiva, per aconseguir que allò que la meva creativitat sigui capaç d’imaginar-s’hi quedi plasmat en una fotografia.
Després, específicament pel que fa a la fotografia de la natura, per la conservació. Crec que les persones (com he sentit a dir a en Salvador Cardús) volen conservar allò que estimen i estimen allò que coneixen. Amb les meves imatges vull mostrar la cara més agradable i emocionant del patrimoni natural, per tal que la gent que les miri senti una connexió que la faci reaccionar en contra de les amenaces. Tot i entenent que només puc aportar un granet de sorra en aquest sentit. Publico a revistes i mitjans que et permeten entrar a la casa de la gent i enviar el missatge.
“Fer una bona foto exigeix programació, temps, materials, constància, disciplina”
Potser que la crisi ecològica i canvi climàtic ajuda?
-Crec que es pot aplicar el desenvolupament tècnic amb cura, amb criteri. De fet, penso que anem per aquest camí, el punt d’inflexió ja l’hem passat. Sóc ecologista de molts anys i tinc la sensació de que és una batalla, la de les idees, que probablement l’hem guanyat; el que no tinc tan clar és que potser ja és massa tard. En tot cas, entenc i faig fotografia també com una eina de lluita ecològica.
-Com vas començar?
Al principi, fa més de 20 anys, el model era crear un arxiu per oferir als clients: editorials, revistes, per exposicions, audiovisuals, publicitat… Era un bon moment, feies quasi el que volies, com viatjar pel món fent fotos i de tornada incorporar-les a l’arxiu. El mercat, però, va canviar de forma bastant radical al començament dels 2000, amb la tecnologia digital. L’oferta de fotografia es va multiplicar sense límits, i havies d’anar oferint contínuament per poder vendre quelcom. I jo sóc un mal comercial. A més els preus van començar a caure. El canvi em va perjudicar, però és culpa meva, per no saber-me adaptar.
Eclipsi parcial de lluna i Cavall Bernat de Sant Llorenç. Foto: Francesc Muntada
-Llavors, reciclatge forçat?
Per sort, jo ja tenia un cert reconeixement en el món de fotografia de natura i em vaig poder permetre una mica el luxe, equivocadament, de seguir vivint sense fer aquesta gestió comercial intensa i ferma. Però, la darrera crisi i problemes particulars que em van apartar molt durant dos anys de la feina, entre 2007 i 2009; i al 2010 la meva situació va canviar molt. La venda de fotos va deixar de se la principal font d’ingressos. La formació en fotografia, a la qual sempre m’havia dedicat des del 1996, perquè m’interessa la docència, va passar a primer pla.
El primer curs el vaig fer al Centre Excursionista de Terrassa, d’iniciació a la foto de natura. Va ser molt gratificant i em va marcar el futur de dedicació a la docència. Vaig anar fent cursos per altres entitats a diferents ciutats i, finalment, també com a professor de l’escola de fotografia que es va crear a Terrassa. Ara també faig un curs a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. D’altra banda, hem creat amb dos fotògrafs una empresa dita Imaginem, també de formació, però no tradicional en aula sinó al camp i aprenent amb experiència més que teoria.
-Un futur, així doncs, incert per qui vol dedicar-se a la fotografia…
-Crec que el mercat acabarà extingint la feina del fotògraf professional. Segurament els fotògrafs tenim una part de culpa important. Hi ha tantes possibilitats de trobar fotos i moltes vegades amb molta qualitat sense haver de recórrer a professionals. I és que, potser paradoxalment, la fotografia s’ha posat de moda, tothom té una càmera, i molt bones en general, i tothom que s’hi dedica amb una mica de ganes pot fer coses interessants, la gent pot anar combinant la foto amb altres feines. Les xarxes socials són un factor clau.
-De totes formes, si cal tota aquesta formació que comentes, sona una mica contradictori
Crec que hi ha una mena de falta de prestigi de la professió, i en som nosaltres més responsables, perquè no ens hem preocupat de valorar suficient la nostra feina. Fins i tot familiars i amics et comenten que més que feina és un xollo, perquè viatges molt per fer fotos de natura, per exemple. En tot cas, és clar que fer una bona foto exigeix programació, temps, materials, constància, disciplina. Però això, moltes vegades, la gent no ho veu, i nosaltres no hem sabut explicar que no és igual la meva foto que la de qui passa per casualitat. El fotògraf esperarà el moment del dia, mirant la llum apropiada i anirà expressament a fer-la; ara, per exemple, espero un dia a l’octubre per fer la lluna plena al Pedraforca, m’haig d’informar i preparar, potser aquell dia estarà núvol i hauré d’esperar 5 o 6 anys més per tornar-ho a provar. Aquesta és la gràcia del professional. Malauradament, la manca de reconeixement afecta també les pròpies administracions i institucions públiques que, moltes vegades, tampoc recorren als professionals quan tocaria.
-Pel que fa a Terrassa, com veus la situació?
Terrassa era una ciutat on l’activitat fotogràfica era important, bategava. En canvi, ara no hi ha ni tendes de fotografia, o queda poca cosa. Per sort, hi ha qui pensa en recuperar una mica aquest aspecte de la ciutat, que la foto sigui quelcom interessant. Hi ha la Xarxa Fotogràfica de Terrassa, entitats que estem fent activitats sobre fotografia i necessitem col·laborar, com a mínim, per a no trepitjar-nos quan fem activitats, ja que costa prou que la gent participi. La primera idea va ser intercanviar l’agenda d’activitats i mirem de combinar dies i hores de les activitats.
Clar que, després, quan comences a parlar i fer volar coloms, el que em sembla imprescindible, car per poder caminar primer ha calgut fer volar coloms, doncs comencen a sortir altres idees. Això no té una relació directa amb el que dèiem de la crisi i canvis de la fotografia, però bé, segur que no fa mal, que ajuda si aconseguim que la gent de la ciutat vegi la fotografia com quelcom interessant, i es preocupi de veure la feina dels professionals.
-Algun projecte concret?
Sí, ens hem posat d’acord que no hi ha prou amb compartir les agendes, sinó que cal abordar projectes conjunts; i va sortir la idea de fer una exposició en la qual alguns fotògrafs expliquessin la seva visió de la Terrassa contemporània, des de diferents àmbits de la fotografia: d’actualitat, de natura i patrimoni natural, artístic i altres. La idea, en tot cas, no és fer una exposició només, que quedi com un bolet solitari; pensem en un recorregut amb exposicions, conferències, tallers, realitzades per les entitats promotores amb el focus cap a una gran exposició final. Ara estem creant aquest camí, com ha de ser tot, tenim això sobre la taula.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari