[Miquel Mallafré] El setge a la llibertat ideològica

No Comment

Assetjar la llibertat ideològica a Espanya no ve de 2011, des que el PP mana. L’any 1978 van acabar amb la CNT amb un atemptat de falsa bandera a Barcelona, l’anomenat cas Escala. Durant els anys 80, el PSOE governant empaitava abertzales, objectors i insubmisos del servei militar obligatori. Als anys 90 es va detenir i aplicar la llei antiterrorista a grups independentistes contraris a Barcelona’92 (va ser Baltasar Garzón des de l’Audiència Nacional qui ho va manar, ves quines coses). Durant la primera dècada del segle XXI es va aprovar la Llei de Partits per acabar amb l’esquerra independentista basca i amb el que calgués. Etc., etc. etc.

La cosa per tant no va començar el 2011 ni és privativa del PP, és consubstancial al sistema de 1978. Els que ja dèiem aquestes coses ara fa més de vint anys se’ns va dir de tot en el seu moment (ara, no és que hagi millorat la cosa). El sistema establert per la Transició es va fer sota la tutela de la Dictadura i sense desmuntar ni un sol mecanisme dictatorial de l’Estat. El sistema duia inclòs, mitjançant un règim electoral bipartidista, el conegut com a vot captiu de manual. D’aquí el “guerracivilisme” perenne de qui el defensa: és el seu sistema i no se’l pot qüestionar de cap de les maneres.

Aquest vot captiu segueix estan a l’ordre del dia: el 75% del Congrés dels Diputats espanyol és dels partits del sistema: PP, PSOE i C’s, les seves diferències són de matisos molt simples, vull dir, que poden discutir sobre el color de les cortines però mai posaran en dubte l’immoble que els alimenta i els dóna aixopluc. Aquests partits dinàstics tenen milions de vots a Espanya, la qual cosa demostra que estem davant un Estat ancorat en un passat reconstruït segons una versió entre mítica i mutilada de la història recent.

botomalarrassa

Una majoria de la població vol un referèndum, i han pressionat als seus polítics per saber el que els catalans volen per tenir un suposat país millor. Aquests independentistes de les concentracions i manifestacions no són marcians, són catalans. I el que està fent ara l’Estat, després d’anys de mentides, insults, amenaces, menyspreu, corrupció i robar a mans plenes és simplement tornar als anys del franquisme més ranci.

La Guàrdia Civil (com en el anys 70) s’ha tornat a posar el tricorni (de fet, no se l’ha tret mai) per entrar en impremtes, diaris, cases particulars, detenir a consellers, patrullar carrers, identificar arbitràriament a persones, fer en definitiva demostracions de força armats fins les dents. Jutges i fiscals, amb comportaments arrogants i actituds sense cap mena de neutralitat (que se’ls hi suposa), van i amenacen a funcionaris, representants polítics escollits per la ciutadania i a ciutadans mateixos per manifestar la seva opinió.

Aquests darrers dies recordem en excés el que vàrem viure durant les darreries del franquisme i el postfranquisme, i la sensació no és agradable. Qui segueixi pensant que és un problema de lleis i no polític és que està cec o té molta mala llet. Quan es prohibeix que la ciutadania debati, pensi, raoni i participi en la manera de fer la seva societat és millor, alguna cosa no funciona, però també hi ha una majoria d’aquesta mateixa ciutadania que atorga i calla, per tant el país té un problema molt greu, la metàstasi no s’atura amb coto fluix, i ho tornarem a pagar molt car.

miquel mallafré

Related Articles

Deixa un comentari