[Miquel Mallafré] En l’horitzó

No Comment

Per a tothom l’aplicació del 155 ha estat un fracàs de la política en general, menys per a tots els senadors del PP que van posar-se a aplaudir i ovacionar a Rajoy l’altre dia al Senat. Semblava que s’hagués aconseguit acabar amb l’atur o que ens haguessin perdonat l’enorme deute que ell i els seus han generat. Molts creiem que Rajoy està emmanillat per la gent més radical del seu partit, potser sí, però ell no desentona, és dels més fonamentalistes i barroers que existeixen. Ara del que es tracta és de fer creure que tot plegat ha sigut “un error de recorregut”, però penso que la seva tàctica de deixar podrir la situació catalana és un pla provocat i estudiat, no és cap error. Aquí no hi ha res deixat a l’atzar, el que molta gent diu que ha succeït per casualitat o improvisació, res de res. Rajoy i els seus, estan jugant amb la inestabilitat del país, amb un esperit electoralista, aplega tota la seva acció política en el centralisme més ranci en contra de la proclamada República Catalana. Per aquest motiu, no va acceptar la rendició de Puigdemont del passat dijous dia 26 d’octubre, permetent-li convocar eleccions. En canvi, ell les convoca 24 hores després des del 155, amb l’ocupació de l’executiu català. Una cosa com aquesta només la pot fer un individu vil, mesquí i miserable. Rajoy és un càncer, no per a Catalunya, ho és per a tota persona que es posi al seu davant.

La realitat que observo al meu costat és la de veure a un Rajoy convertit en una de les coses que més por em feia, en un “salvador de la pàtria”, paper que en aquest país sempre ha tingut bastant d’èxit. Ell seguirà donant als “nefastos” independentistes el que es mereixen, malgrat “ell no voldria fer-ho”. És com el pare que fueteja al seu fill esgarriat amb el cinturó perquè no té altre sortida i així tornarà al bon camí. Em fa molta pena, ràbia i certa por tota aquesta situació (tinc una edat). Pateixo per la “meva Catalunya” i, de passada per Espanya. Per què? Doncs perquè veig (no sóc endeví, però tinc clar) que faran mans i mànigues per fer tornar la majoria absoluta durant un altre llarg període de temps. La desestabilització de la nostra vida pública serà el pa de cada dia, està garantida i la repressió que tant dominen, serà inevitable. Pel que fa al PSOE? Ells seguiran tranquils, perquè res haurà canviat. El “a por ellos, oé, oé, oé” patrocinat per quasi bé tots els mitjans de comunicació i consentit pels que sempre miren cap a un altre costat, ha dut la tranquil·litat política de sempre, sobretot, als bons “y muy mucho españoles”.

Des de fora (Madrid, ja m’està bé), el problema català sempre es veu amb uns altres ulls, no voldria creure que no l’han vist mai. No s’adonen que quan parlen de Catalunya se’ls dispara el resort del “nacionalisme espanyol?” Durant quaranta anys el dictador va anar regant l’hort del nacionalisme espanyol, el PP ha esdevingut el partit al que Franco votaria sense dubtar en el supòsit que visqués i veiés el que continuen perpetrant. Catalunya sempre va ser un gra al cul per a Franco i, la gent del PP ha estat educada en aquest sentiment. Cert que els catalans s’han saltat lleis, ara bé han intentat per activa i per passiva, de qualsevol manera possible obrir una escletxa de diàleg i no hi ha hagut manera. La gent que ha apostat per la independència ho té molt clar, malgrat saben que poden acabar a la presó, en canvi el nacionalisme espanyol de nou utilitzarà la resposta reaccionaria, aquella que tot queda resolt amb l’ús de la força. Quan segresten un avió, amb qui s’ha de parlar amb els segrestadors o amb les hostesses? Doncs, això.

Un dels aspectes més rellevants de la situació és que no es faci esment de l’estratègia de Rajoy. Ha convocat eleccions per el 21 de desembre (un dijous), i em temo que enganxarà a tothom amb el peu canviat. Tots crèiem que seria un 155 llarg, però ha fet just el contrari. Col·locant les eleccions el 21 de desembre, força a l’independentisme a fer -de moment- dues coses. La primera: Fer cas omís de les eleccions i no participar, per tant regalen el Govern de la Generalitat a Ciudadanos-PP-PSOE. I la segona: Participen i reconeixen que la independència declarada no és ni real ni vàlida. Ho veieu. No cal il·legalitzar masses coses ni res per l’estil. Sols s’autoexclouen si decideixen participar. I els independentistes de ben segur estaran desmobilitzats per participar en unes eleccions convocades per Rajoy. Aquesta “calma tensa” actual provoca neguit i a tot aquest conflicte li ha sobrat ignorància i una gran dosi de passió.

miquel mallafré, 30 d’octubre de 2017

Related Articles

Deixa un comentari