El capitalisme és crisi. Sota aquesta premisa principal, en Josep Manel Busqueta va venir a Terrassa per parlar de les tesis que exposa en el seu darrer llibre, titulat “L’hora dels voltors, la crisi explicada a una ciutadania estafada”. Es tracta del paisatge que ens envolta i que, malauradament, cada cop és més quotidià i que no té, ni molt menys, expectatives de canvi: misèria, atur, pobresa… La xerrada va tenir lloc a l’Ateneu Candela, amb l’assistència d’unes quaranta persones. El tret de sortida per què la Llibreria Synusia enceti un nou cicle de presentacions i xerrades durant el proper curs.
Busqueta és economista, escriptor i pastisser (això últim li agrada remarcar-ho), i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Aquesta pertinença i el debat continu que s’hi dóna en el col·lectiu, ha permès a l’autor elaborar aquest llibre. Destaca el mateix que no pretenia fer “un llibre més sobre l’actual crisi econòmica”, sinó més aviat “un instrument de lluita per contradir amb idees mestres els arguments quotidians” que d’ençà el 2008 se’ns vénen, des del discurs hegemònic i des dels mitjans, com a justificants de l’actual situació. Així ho va fer Busqueta durant una hora i quart, a través d’una exposició estructurada, amb rigor i com no podia ser d’una altra manera, amb un to crític i combatiu, partint de quatre tesis que es troben desenvolupades en el llibre i que ens va voler exposar en aquesta xerrada.
La primera de les tesis que en Busqueta apunta fa referència a l’esència de crisi que porta implícit el propi sistema capitalista. Se’ns vol fer creure que “la crisi ha estat ocasionada per banquers avariciosos que de manera desaforada s’han beneficiat de les grans operacions financeres i de successives bombolles, i que el problema potser era no haver regulat prou bé aquest sistema. O sigui, el sistema no és el problema, aquest funciona bé, només calen unes modificacions i una regulació que eviti aquesta mena de situacions. Novament en Busqueta ens recorda que el capitalisme genera crisis ja que és, en l’esència del seu funcionament, contradictori.
Busqueta en un moment de la xerrada al Candela
Així doncs, en un sistema capitalista, nosaltres percebem la crisi tota la seva crua realitat, quan els inversors no inverteixen, no hi ha crèdit per generar activitat econòmica, i per tant no es poden comprar les mercaderies i béns que les empreses produeixen. Tancament d’empreses, acomiadaments massius, atur generalitzat… Són aquests moments, com ara l’actual, intrínsecs al model, que es donen i s’han donat de manera inevitable al llarg de la història, i que a més suposen l’oportunitat daurada per què aquest paradigma es reinventi, i doni pas a noves formes productives que mantinguin la constant del guany i del benefici per a les elits financeres i de poder: moment idoni per imposar noves condicions socials, polítiques i econòmiques que facilitin aquesta regeneració del capitalisme.
S’ha donat “un cop d’estat financer en tota regla”, diu Busqueta. L’any 2007 les grans institucions financeres van entrar en fallida, i per no deixar-les caure, se’ls hi va injectar quantitats descomunals de diners públics, provinents dels impostos de tota la ciutadania, de manera que el 2010 qui estava en fallida tècnica era el conjunt de la societat.
La segona tesi exposada pel ponent és la que pregona que ‘tots hem estat responsables d’aquesta crisi”, per allò de què hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. L’autor considera una gran mentida i un insult simplement insinuar tal cosa. En el context de l’Estat Espanyol, als anys 70 del passat segle, quan l’arribada de la democràcia i el començament de l’anomenada transició, va produir-se un sever ‘ajustament positiu’ (així li deien), que bàsicament va consistir en una dura política d’ajustament de salaris a la baixa, per tal de ser competitius amb la resta d’Europa. La continuïtat d’aquest ajust va venir de la mà de la socialdemocràcia dels governs de Felipe González, i la posterior inserció d’Espanya a Europa, la qual cosa va suposar un endeutament massiu per part de l’estat, i fins a 2,2 milions de llocs de treball destruits. Així, “la precarietat serà el mecanisme de gestió de l’atur a l’estat espanyol”. I aquesta va arribar per quedar-s’hi. Seguidament, la integració a la Comunitat Europea, i la implantació de l’euro, amb els criteris de convergència econòmica de Maastricht, no van fer res més que endurir les condicions socials de la població (de tots els països i especialment de la periferia i el mediterrani): només en el període 1998-2003, els preus es van apujar un 21%, els salaris només un 18%… i els beneficis empresarials es disparen fins a un 36%.
La socialdemocràcia ha mort
Actualment hi ha un objectiu primordial, segons el ponent, que no és un altre que el de “desposseir a la ciutadania de tot”. L’estratosfèric deute públic, resultat de traspassar els excessos donats en l’esfera privada, està sent el gran negoci de la banca, la qual cosa està fent guanyar molts calers… que van a parar a cada cop menys butxaques. El mecanisme és prou conegut i estudiat, ens diu Busqueta: en lloc de fer fluir el crèdit per part dels bancs, encara millor comprar deute públic a un interès molt més alt (de fins el 6%), obtenint així ingents beneficis. Juntament amb això, és l’hora dels voltors, la tercera tesi que enumera Busqueta. És moment de fer del model neoliberal el nou paradigma, que totes les esferes que envolten a l’ésser humà esdevinguin un bé material més: la salut, l’educació, l’oci, la informació… Tot és susceptible de ser comprat i venut, i per tant de seguir obtenint benefici en un marge curt de temps, de continuar la festa que no es pot aturar.
La quarta tesi que proclama Busqueta diu que “és ara quan veiem l’autèntic rostre del capitalisme, voraç i agressiu”, on simplement el valor de les persones es medeix per quants diners es tenen. Tot això, és cert, provoca que la precarietat s’instal·li entre la ciutadania, i que l’esperança de vida minvi. No és cap problema pel capitalisme: la gent ja pot morir-se de fam o viure en les més precàries condicions. No és res de diferent el que ha tingut lloc en altres indrets, des de la dècada dels anys 80, j sigui a l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, amb idèntics i nefastos resultats per a la població.
Les alternatives
És una evidència que els mercats no suporten la democràcia, segons Busqueta. Per això, hem d’avançar cap a un tipus de societat diferent, de que siguem capaços de controlar com a societat allò què es produeix, qui ho fa, i com, tenint presents els criteris de sostenibilitat ecològica i sobirania col·lectiva, òbviament valors ignorats pel capitalisme. Promoure canvis de mentalitat a través de generar conflicte social expressat de forma col·lectiva, d’altra banda com ja s’està fent en àmbits concrets, diu el ponent: en el camp de l’educació, la sanitat, els drets col·lectius que s’han assolit amb suor per part de la classe treballadora, i que ara s’estan desmantellant. Busqueta destaca tres aspectes sobre els quals fer girar les reivindicacions: criticar per saber explicar i analitzar la nostra societat, resistir per no deixar que ens robin els drets col·lectius aconseguits, i construir per generar nous tipus de relacions humanes, econòmiques i socials. Segons Busqueta, tot això ja s’està donant en diferents nivells, com poden ser el municipalisme alternatiu, l’economia social i cooperativista, o l’aposta per les finances ètiques, on l’èmfasi ja no és la competitivitat i el benefici, sinó la capacitat de satisfer les necessitats de la gent. Per finalitzar, Busqueta va voler remarcar que “les persones tristes no fan processos de transformació social”, convidant així a una actitut proactiva i optimista per encarar els nous temps que ens està tocant viure, i els que han de venir, i que han d’estar protagonitzats per nosaltres mateixos.
Deixa un comentari