Els darrers anys de la revista “Alegría”

No Comment

El llibre Alegría. Una revista per combatre En Patufet, aparegut l’any 2007 [1], va ser un primer intent d’anàlisi d’aquesta publicació infantil sorgida a Terrassa el 1925 per iniciativa dels sectors afins a la Dictadura de Primo de Rivera [2], amb la finalitat de difondre entre els petits lectors els principis de “Patria, Religión y Monarquía” que inspiràven el règim. Editada inicialment per la mestra Magdalena Rossell [3], la redacció d’Alegría es va traslladar a Barcelona el 1928 i, finalment, a Tortosa el 1932.

Alegria 1933

En aquest treball ja es va poder concloure que l’esmentada publicació no va deixar de sortir el 1930 —en contra del que diuen diverses fonts escrites— i que va continuar apareixent durant un període considerable de temps després de la proclamació de la Segona República. Però la seva darrera etapa, en la qual la revista s’editava a Tortosa, no s’havia pogut estudiar en profunditat davant la impossibilitat de tenir accés a exemplars publicats en aquells anys. La posterior localització d’un volum que conté els números 400 al 464, corresponents als anys VIII i IX de la revista, ens proporciona una nova llum sobre aquesta etapa final, encara que no permet determinar clarament quina persona o entitat la va editar en aquells anys o si el número 464 va ser l’últim publicat.

Recordem que, segons diversos textos apareguts a la revista, Alegría va néixer amb la intenció de “educació espiritual” dels lectors per evitar els “camins equivocats” que seguien altres publicacions. Però el 1925 no hi havia revistes infantils d’inspiració republicana, socialista, comunista ni anarquista infantils; sí n’hi havia de catalanistes —com En Patufet— i, també, merament comercials —com les editades per El Gato Negro o TBO—, així que és fàcil deduir a quins “camins equivocats” s’oposava aquesta iniciativa. Prova de tot això és que María López de Sagredo [4], en la seva autobiografia [5], contraposa Alegría a En Patufet i considera que els continguts d’aquesta darrera publicació no tenien un “fons educador”; José Manuel Salillas va citar aquest text en un article aparegut en la premsa local [6], contestat en una carta de protesta [7] publicat en el mateix diari uns dies després.

Manzanares

Tot i així, la veritat és que Alegría —que probablement rebia ajuts econòmics més o menys encoberts del Govern de la Dictadura— va aconseguir reunir un grup de col·laboradors de renom —alguns d’ells, molt allunyats des del punt de vista ideològic dels plantejaments polítics de la publicació—, que van fer possible, de vegades, que s’assolissin nivells qualitatius més que notables, tant des del punt de vista gràfic com literari. Entre aquests col·laboradors trobem el pintor uruguaià Rafael Barradas [8], el cartellista Martínez Surroca [9] o els dibuixants Urda [10], Rapsomanikis [11], Farrell [12] i Boix [13], a més de Llaverias [14] i Serra Massana [15], que en aquells anys col·laboraven també amb En Patufet. La revista va publicar, a més, alguns dibuixos i il·lustracions del filòleg Francesc de Borja Moll [16], en la seva poc coneguda faceta de dibuixant. A l’apartat literari, destaquen el poeta Juan Gutiérrez Gili [17], els periodistes Luis G. Manegat [18] i José María Huertas Ventosa [19], l’escriptor José Zahonero [20] i l’activista Ángela Graupera [21], més coneguda per les seves col·laboracións en la publicació anarquista La Revista Blanca.

La proclamació de la Segona República el 14 d’abril 1931 no podia deixar de repercutir a Alegría, tan vinculada al règim anterior. Es va interrompre la seva publicació entre maig i juliol de 1931 sota el pretext de reorganitzar el setmanari i millorar el seu contingut. Però aquestes “millores” van esdevenir una reducció de paginació i la substitució de la quadricromia per la impressió a dues tintes. Van deixar d’aparèixer, a més, les lloances incondicionals a Alfons XIII i les felicitacions afalagadores a la Família Reial, fins aquest moment habituals, però que resultaven força inconvenients en la nova situació. Els continguts de caràcter religiós i catequístic van romandre, però de forma més subtil en un primer moment, sovint com a teló de fons o inspiració de gran part de les històries.

El maig de 1932 —concretament, al número 374—, la revista va canviar radicalment de format en passar de 16 x 26,5 cm a 31 x 21.5 cm i va incorporar un nou disseny de capçalera amb la imatge de la nena Alegría, el personatge creat per Barradas i Manegat que, com a conseqüència de la mort del primer l’any 1929, cada vegada sortia menys a la publicació a la qual donava nom. En aquell moment —com a mínim des del número 390—, la redacció es va traslladar a Tortosa, al número 5 del carrer del Palau, seu de la Editorial Católica, que s’encarregava d’imprimir-la des d’alguns mesos abans. Sembla que aquesta Editorial Católica no era la mateixa que tenia la seva seu a Madrid, sinó que depenia del Bisbat de Tortosa. Potser aquesta institució prengué en l’edició d’Alegria en aquesta etapa tardana.

Com ja s’ha dit, el darrer volum localitzat [22] inclou els números 400 i 401 (any VIII) i del 402 al 464 (any IX). Òbviament, no poden sortir 62 números d’una publicació setmanal en un any, perquè els anys només tenen 52 setmanes; sembla que, malgrat el que apareix a la capçalera, els deu darrers números inclosos en aquest volum corresponen en realitat a l’any X, és a dir, a 1934. D’altra banda, la inclusió a la portada del número 448 d’una il·lustració que representa l’escena de l’Anunciació als pastors fa pensar que es devia publicar en un data propera al Nadal. No he trobat cap referència que pogués confirmar l’existència de cap número posterior al 464, en el qual s’anuncia per al següent de la publicació d’una història enviada pel lector Miguel María Rasquín, de Cervera.

A la pàgina 6 del número 400 apareix un text en el qual es diu que és a la venda “des del dia 22 d’aquest mes” —presumiblement es refereix a desembre— un almanac de la revista que consta de 68 planes a tres tintes i que es ven al preu de 0,35 cèntims, que es poden enviar en segells de correus a la seu de l’Editorial Católica a Tortosa. La portada d’aquest Almanaque Alegría para 1933, amb una il·lustració signada per Tomás [23], apareix reproduïda a color en la darrera pàgina (la 8) del número 402. Mai, fins aquest moment, s’havien publicat extraordinaris o almanacs d’Alegría fora de numeració, llevat del quadern Mis vacaciones, aparegut el 1928 i vinculat d’alguna manera a la revista, però amb una capçalera diferent.

A més de Tomás, que va dissenyar una nova capçalera que es va començar a utilitzar a partir del número 402 i que signa diverses historietes, trobem a A. Fernández Ribas entre els autors que publiquen més sovint en aquesta etapa. Col·laboradors habituals en altres moments han desaparegut completament, amb l’excepció d’Urda, que signa algunes historietes en els primers números enquadernats en aquest volum. Però hi ha una incorporació important, encara que només per una vegada: el número 412 inclou el conte “El hombre que se jugó la cabeza” —que acaba al número següent—, de Fernando Luque, il·lustrat pel gran Junceda [23] .

La intencionalitat didàctica i formativa dels promotors d’Alegría va comportar una evident recança a acceptar els recursos més característics del llenguatge del còmic. Els llargs texts explicatius als peus de les vinyetes es van preferir sempre a les breus i directes bafarades. La primera historieta que incorpora els diàlegs mitjançant aquest procediment no va aparèixer fins el número 403 i, a partir d’aquest moment, només es va fer servir unes poques vegades més, com a la portada del número 430.

Des dels seus inicis, les pàgines d’Alegría van acollir còmics d’origen estranger per complementar el seus continguts. Cal recordar que, en les etapes prèvies, havia inclòs historietes dels francesos Théophile Barn [25], Henri Iselin [26], Maurice Cuvillier [27] o Louis Forton [28], a més d’alguns materials protagonitzats per Harold Lloyd o Buster Keaton extrets de la revista britànica Film Fun, o la sèrie “Pip, Squeak and Wildfred” que Austin Bowen Payne [29] publicava en el diari londinenc Daily Mirror. En aquesta etapa final, la revista inclou algunes tires o adaptacions de les tires –en els números 401, 406 i 459, per exemple- de la reeixida sèrie sueca “Adamson” -amb el nom original respectat0-, d’Oscar Jacobsson [30]. A més, ens trobem amb adaptacions -amb textos al peu- d’alguns còmics clàssics nord-americans. Així, número 419 apareix la historieta “D. Atanasio, sorprendido”, que correspon a la sèrie “Bringing Up Father”, de George McManus [31]; al número 443 tornar a utilitzar-se material d’aquesta sèrie nord-americana, en aquest cas sense títol. I al número 420 apareix una historieta titulada “Salto mortal”, que adapta un original de “Barney Google and Spark Plug”, de Billy DeBeck [32] .

Des del número 404, l’última pàgina fou ocupada per un conte il·lustrat amb vinyetes, disposades de forma horitzontal. Al número 412 s’indica que aquest material procedia de la publicació francesa La Jeunesse Illustrée.

Pel que fa a la publicitat, els anunciants més freqüents en aquesta etapa final eren els magatzems Jorba, que tenien establiments a Barcelona i Manresa; Xocolates Juncosa, Barcelona; els magatzems El Águila, amb seu a Barcelona i delegacions a Madrid, Alacant, Almeria, Bilbao, Cadis, Cartagena, Xixón, Granada, Màlaga, Palma de Mallorca, Santander, Sevilla, València, Valladolid i Saragossa, o les herbes estomacals Marguerite, de Barcelona.

Ja s’ha dit que el disseny de la capçalera que es va estrenar al número 374 d’Alegría va ser substituït per un de nou a partir del número 402, encara que entre els números 415 i 420 es va recuperar el que Martinez Surroca havia presentat al número 83 i que fou el que s’utilitzà més sovint en la història de la publicació.

Encara que la revista va continuar apareixent continguts religiosos de tant en tant, va no deixa de cridar l’atenció el número 415, de només quatre pàgines i imprès a dues tintes, vermella i porpra. A la portada es reprodueix el “Crist crucificat” de Velázquez, amb la llegenda: “La Revista Infantil Alegría a Cristo Redentor, el más amante de los niños, en el 19.º centenario de su Pasión”. El text titulat “El Año Santo”, inclòs a la pàgina 2, explica els motius:

“No os sorprenda, queridos niños, que el número de hoy deje de publicar los cuentos, chistes y grabados que os han solazado durante todo un año. Hay para ello un motivo muy especial. Y es que este año 1933 se cumplen diecinueve siglos de la muerte de vuestro mejor amigo, Jesús. Si vivió Jesucristo, treinta y tres años, el año en curso, 1933, es el que completa los diecinueve siglos transcurridos desde que en el Calvario, y clavado en cruz, expiró para salvarnos, nuestro adorable Redentor. Justo es, pues, que a Él consagremos por entero nuestro número de hoy, y al propio tiempo os exhortemos a que durante el Año Santo que comenzó el día 2 de este mes de abril, procuréis obsequiar a Jesús cricificado, siendo cada día cristianos más fervorosos, hijos más amantes de vuestros padres, niños más aplicados en vuestros estudios y, en una palabra, los más perfectos en todos los actos de vuestra vida. De esta manera corresponderéis e imitaréis el modelo que se os ofrece en todas las páginas de este número, consagrado a Cristo Redentor en el XIX centenario de su Pasión”.

D’acord amb aquest plantejament, el número inclou un extracte de l’Evangeli de Sant Joan, el poema de Lope de Vega “A la despedida de Cristo nuestro Rey y de su Santísima Madre” i reproduccions de pintures de temàtica religiosa. El número 455 —que probablement va aparèixer en la Setmana Santa de l’any següent— dedica sis de les seves vuit pàgines a repassar els últims dies de la vida de Jesús a través d’imatges acompanyades de textos dels Evangelis.

Com a resultat, es pot concloure que, en aquesta etapa tardana, a part de canvis en l’àmbit formal, la revista Alegría va optar per abandonar els continguts obertament polítics obertament i es va decantar per la confessionalitat. La caiguda de la monarquia d’Alfons XIII i la proclamació de la Segona República pot explicar aquesta lleugera variació en el curs de publicació, encara que també hi podria haver influït un probable canvi d’editor.

Jordi Manzanares

 NOTES

[1] MANZANARES OLIVER, Jordi, Alegría. Una revista per combatre En Patufet, Lleida, Pagès Editors, 2007 (Premi Rovelló d’assaig sobre literatura juvenil infantil de l’Ajuntament de Mollerussa). El seu contingut apareix resumit en l’article “Alegría. Una revista infantil al servei de la Dictadura de Primo de Rivera”, aparegut a la revista Faristol número 58, però amb un error en la transcripció del cognom de l’autor.

[2] Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Cadis, 1870-París, 1930).

[3] Magdalena Rossell Matlleu (Olot, 1879-Terrassa, 1968).

[4] María López Sagredo y Andreo (1881-1953), primera dona que va assumir el càrrec de regidor a l’Ajuntament de Barcelona, el 1926, en el decurs de la Dictadura de Primo de Rivera. Alegría va convocar el 1930 un concurs per posar música al seu text “La Fiesta del Libro”, que va es va haver de suspendre en interrompre’s la publicació de la revista entre maig i juliol 1931.

[5] LÓPEZ DE SAGREDO Y ANDREO, María, Así ha sido mi vida. 1881-1951, Barcelona, Graf. Marina, 1960.

[6] SALILLAS GARCÍA, José Manuel, “En Tarrasa nació la auténtica prensa infantil”, en Tarrasa Información, 18 de febrer de 1964.

[7] VIROLET, “En Patufet, publicación formativa”, en Tarrasa Información, 22 de febrer de 1964.

[8] Rafael Pérez Jiménez (Montevideo, 1890-1929), que utilitzava el segon cognom del seu pare, Barradas, com a nom artístic.

[9] Fulgenci Martinez Surroca (Cieza, 1902-Barcelona, 1965).

[10] Manuel Urda Marín (Barcelona, 1888-1974).

[11] Jean Rapsomanikis (Corfú, 1885-Sant Sebastià, 1937).

[12] Marc Farrell i Jorba (Sabadell, 1902-1982).

[13] Emili Boix Pagès (Barcelona, 1908-Caracas, 1976).

[14] Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865-Lloret de Mar, 1938).

[15] Josep Serra Massana (Igualada, 1896-Barcelona, 1980).

[16] Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella, 1903-Palma, 1991).

[17] Juan Gutiérrez Gili (Irun, 1894-El Brull, 1939).

[18] Luis Gonzaga Manegat Giménez (Barcelona, 1888-1971).

[19] Jose María Huertas Ventosa (Barcelona, 1907-1968). Sovint se’l confon amb el seu fill, el també periodista Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona, 1939-2007).

[20] Jose Zahonero Díaz (Àvila, 1853-Madrid, 1931). Moltes fonts el confonen amb el capellà valencià José Zahonero Vivó, que també va publicar diversos llibres.

[21] No hi ha massa referències biogràfiques d’Ángela Graupera. Fins ara, la més completa és la del Diccionari biogràfic de dones, encara que no ha estat capaç de determinar exactament la data de naixement i mort.

[22] És possible que aquest volum hagués format part en algun moment de la biblioteca de l’Asilo Hospital de San Juan de Dios, a València, ja que inclou, a més dels números esmentats d’Alegría, l’informe anual de l’any 1933 d’aquella institució. Al començament de la Guerra Civil, aquest asil infantil —que va inspirar Sorolla el seu quadre Triste herencia— va ser assaltat i incendiat i es va desmantellar la seva biblioteca.

[23] Jaume Tomàs Garcia (Barcelona, 1912-1941).

[24] Joan-Enric García-Junceda i Supervia (Barcelona, 1881-Blanes, 1948).

[25] Théophile Barn (1882-1939).

[26] Henri Iselin (1898-1998).

[27] Maurice Cuvillier (Dormans, Marne, 1897-1956).

[28] Louis Forton (Sées, Orne, 1879-Saint Germain-en-Laye, 1934).

[29] Austin Bowen Payne (Cardiff, 1876-1959).

[30] Oscar Jacobsson (Göteborg, 1889-1945)

[31] George McManus (St. Louis, Missouri, 1884-Santa Monica, Califòrnia, 1954).

[32] William DeBeck Morgan (1890-1942), que signava com Billy DeBeck.

Related Articles

Deixa un comentari