Sempre he pensat que hi ha dues menes de músics: els que et porten amb la seva música a un espai íntim, interior, que s’avenen a compartir amb tu, i els que et conviden a fer un viatge al seu costat en el transcurs del qual et descobreixen paisatges a voltes insòlits, a voltes familiars, sempre evocadors.
Sclavis, Texier i Romano, a la NJC (14-03-14).
© Miquel Carol
El trio Romano – Sclavis – Texier forma part d’aquest segon tipus de creadors musicals, i el seu jazz és ple dels colors i les olors de l’Àfrica que ha inspirat una bona part de les seves creacions des del Carnet de Routes, de 1995. Mentre escric això, escolto l’enregistrament del concert Root Africaine que el trio va fer al Festival de Jazz de Porquerolles (França) el 2011, molt proper al que va oferir dissabte passat dins del Festival Jazz Terrassa 2014, i penso que no es tracta tant del concepte de fusió —d’una manera o un altra, tot el jazz és la decantació d’influències diverses, de xocs i amors transatlàntics—, sinó d’una aproximació més intel·lectual, menys descarnada a la música, potser més narrativa que expressiva, potser més testimoni que vivència, que d’alguna manera reflecteix molt bé l’ànima europea.
Terell Stafford a la NJC (16-03-14).
© Miquel Carol
El jazz d’RST és d’una bellesa i una riquesa exuberant, suau i càlid com el so del clarinet baix que toca Louis Sclavis, ple de matisos com la bateria d’Aldo Romano, d’un portentós domini tècnic com evidencia la mestria al contrabaix d’Henri Texier, però està lluny de la interpretació apassionada, visceral tant en l’alegria com en el dolor, dels jazzmen que toquen més des de l’estomac que des del cap. Un d’aquests és el trompetista Terell Stafford, que diumenge va ser a Terrassa, encapçalant un quintet amb Gabriel Amargant (st), Ignasi Terraza (p), Horacio Fumero (cb) i Esteve Pi (bat), i desbordant energia i passió durant dues hores.
Aquesta entrada és lluny de voler ser una crònica periodística de dos concerts diametralment diferents i igualment extraordinaris. Jo, com RST, miro, anoto i em deixo seduir per la diversitat dels paisatges sonors que recorro, però si fa tants anys que estimo el jazz segurament és perquè un dia em va atrapar la passió trista d’un blues o la força explosiva una trompeta com la d’Stafford.
Adela Farré
Deixa un comentari