Què va fer realment Adolfo Suárez?

No Comment

Em sorprèn —sincerament, no massa— que no es faci un repàs una mica exhaustiu, si més no per part de l’esquerra, de qui va ser aquest personatge i el què va fer realment. El seu funeral ens ha fet palès que l’han enterrat amb tot el fato i estètica franquista, amb els mateixos militars, capellans i bisbes com si fos un retorn als anys seixanta, tot organitzat per un govern actual i secundat per tots els partits. Tots entonant una mena de cant gregorià amb un furor inigualable davant d’un personatge especial, aixecat a la categoria d’heroi, ningú sap massa bé perquè. Tampoc sorprèn el papanatisme de tota la gent fent cua per veure el fèretre i, repetir fins l’esgotament que fou el millor president del país, cosa bastant natural, ens ho han explicat durant 38 anys a l’escola i la TV, per tant som víctimes d’aquest enorme engany.

No es pot oblidar el franquisme així com així. En les successives eleccions que es van portar a terme durant la Transició, els vots de la “crosta” feixista (Fuerza Nueva, Guerrilleros de Cristo Rey, Alianza Nacional, etc.), no va arribar al 3,5%. Mentre la dreta començava a dissimular i camuflar el seu passat feixista, com Alianza Popular o Coalición Democrática, que van obtenir el 11% del vots. Contra tot pronòstic España no s’havia convertit del tot al feixisme. Així, la UCD de Suárez, va obtenir 6 milions de vots, el PSOE, 5 milions i el PCE 1,5, el que significava que el país tirava cap a l’esquerra. I aquest, i no cap altre, era el perill que portava de corcoll als poders fàctics.

Adolfo Suárez no fou més que l’encarregat de portar a terme el projecte capitalista que la UE tenia previst per a España des de feia bastant de temps.

És amb aquest panorama que va organitzar-se “la Transició” i les condicions que li van imposar a la cartilla del rei, per tant és del tot ridícul dir o afirmar, que el rei és l’artífex de la democràcia actual, i que per posar-ho en solfa li van encarregar a Suárez la feina de desmuntar la dictadura.

Torcuato-Fernández-Miranda y-Adolfo-SuárezEl rei ni tenia, ni té, el més mínim projecte que no sigui el que imposa el Departament d’Estat dels USA. La UE i els USA van reunir-se amb l’assessor del rei (don Torcuato Fernández Miranda), al qual li van demanar que busqués al funcionari de torn sense masses idees pròpies i més aviat justet, sorgit de les catacumbes del franquisme per no aixecar massa la llebre de la caverna. Ell, seria l’encarregat de realitzar les reformes legals que feien falta per posicionar el país a l’alçada de les democràcies europees.

El sinistre personatge —don Torcuato—, va tenir la pensada de treure d’un passadís ple d’arnes i caspa a un ajudant de camp de don Fernando Herrero Tejedor, Ministro Secretario General del Movimiento, a l’atractiu, jove, polit i elegant Adolfo Suárez. Encertat? Del tot, s’ha de reconèixer. Des d’un bon començament va anar complint tots els requisits que li anaven encarregant. Primer, la Llei de la Reforma Política i les primeres eleccions, dues coses que ell mateix es va creure. Segon, la legalització del PCE, una autèntica pedra a la sabata, i encara més sabent que a Alemanya el PC, estava prohibit  i que al Departament d’Estat Americà li entren unes fortes coïssors a l’entrecuix quan li parlen de comunistes. Però don Santiago Carrillo, els hi ho va posar molt fàcil, van acceptar la restauració borbònica de la monarquia.

I amb el rei, venia incorporada tota la patuleia restant: la banca, els homes de negocis tipus Ruiz Mateos o De la Rosa, latifundistes andalusos, oligarques de tot tipus i, sobretot, l’Exèrcit franquista, molt ben finançat, i la seva estimada Església Catòlica.

De forma bastant immediata es van signar els Pactes de la Moncloa, i la medul·la òssia que era el moviment obrer va quedar minusvàlida, així el Capital podia seguir imposant les seves condicions. Les multitudinàries “manis”, les vagues interminables o indefinides, les assemblees obreres i el proletariat desapareixien del panorama polític, per convertir-se en servidors submisos de la patronal. CCOO i el PCE, van col·laborar eficaçment sota l’amenaça de tornar a revifar un succedani de succedani de Guerra Civil, amb la conseqüent implantació d’una nova dictadura una mica més «dictablanda». Això no és cap secret, Carrillo ho va confessar i corroborar en quantitat d’ocasions. I el PSOE? En aquells moments eren com un rot de gitano.

El cop del 23-F? Un muntatge de tots els poders: polític, militar, econòmic, amb el rei al capdavant, per advertir als que anaven a governar a partir de llavors que no s’acceptarien frivolitats com les de Suárez. La gran mani de l’endemà després del cop, va voler dir que: abans que ens afusellin de matinada, escollirem com a últim remei a Calvo Sotelo (l’«alegria de la huerta» en persona) com a president, abaixarem el cap, pagarem la vaselina, ens rendirem al capital i estarem eternament agraïts al rei per haver-nos salvat la vida aquell dia. Aquesta “Transició modèlica” que ens han venut, va deixar pel camí a més de 650 morts, víctimes de grups feixistes, organitzacions policials i grups ultres que mai varen ser ni descoberts ni castigats.

Llavors per quins set sous, s’ha d’acceptar des d’un posicionament d’esquerra, que Suárez va ser un dirigent polític de gran nivell i alçada? Realment va tenir unes enormes qualitats pel consens i els pactes? I el més greu, ell és el que va construir la democràcia a España? Queda obert el debat… o no.

Miquel Mallafré

 

Related Articles

Deixa un comentari

#agendaMLRS
  1. Poesia i Drets Humans

    octubre 24 20:00 - 22:00
  2. Mercat de les Puces

    octubre 26 10:00 - 14:00
  3. MITJANIT: Taller de poesia infantil a partir de 8 anys

    octubre 26 12:00 - 13:30
  4. Concert 70 vidas de Sabina

    octubre 26 19:00 - 21:00
  5. [Espai de Paraula] “Els camins dels somnis”

    octubre 29 20:30 - 21:30
  6. [Vermut musical al Bau House] Malafunk (funk-rock)

    novembre 3 12:30 - 16:00
  7. Mandarina Market

    novembre 9 11:00 - 19:00
  8. [Centre Cultural] Patricia Guerrero

    novembre 9 20:00