Façana del casal okupat ‘El Kasalet’ (Foto: Kasalet)
Francesc Argemí *
A Terrassa l’okupació ja ve de molt lluny, al 1978 un grup de persones aturades, organitzades en assemblea van decidir okupar uns blocs de pisos del barri de Vilardell; al finals dels 80, un grup de joves okupava l’antiga masia que hi havia al costat del camp de futbol del Sant Cristóbal, molt a prop de l’actual estació de Renfe Terrassa-Est. L’any 1996 naixia l’assemblea d’Okupes de Terrassa i començava una llarga carrera d’okupacions de fàbriques i altres espais tancats i abandonats per convertir-los en centres socials autogestionats i oberts a la ciutat, que duraria de forma intermitent fins al 2007. I per connectar amb els anys actuals, trobaríem que des de finals de la primera dècada del 2000 i tot el que portem de la segona ha sorgit la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques que també utilitzen l’okupació de pisos buits propietat dels bancs que han desnonat a les famílies que no podien pagar les hipoteques. Caldria afegir també que des d’abans dels 70 i fins l’actualitat hi ha hagut moltes persones i famílies que han ocupat espais abandonats, tant al camp com a la ciutat, ja fossin cases buides per habitar i abandonades com terres per cultivar.
Però a mi el que m’agradaria ressaltar és com s’han realitzat aquestes okupacions. Primer de tot, haig de dir que mereixen tot el meu respecte aquelles persones que decideixen elles soles okupar un espai com a resposta a les seves necessitats. Però la opció que jo defenso és l’organització. Som molt més fortes quan les persones ens organitzem que no pas quan actuem soles. Hi ha moltes altres persones que poden tenir els mateixos problemes que nosaltres i si ens n’adonem i ens unim serem molt més fortes i ens podrem defensar millor. Per tant, l’organització és bàsica sempre que vulguem realitzar qualsevol lluita per fer valdre els drets que ens són vulnerats. I aquesta organització ha d’estar duta a terme per nosaltres mateixos i de forma assembleària, sense cap tutela de ningú i de forma horitzontal, on totes les opinions puguin ser expressades i debatudes amb les mateixes condicions d’igualtat. Autoorganització i assemblea seran peces claus a la nostra lluita del dia a dia.
I de la mateixa manera que ens organitzem nosaltres mateixes, com a persones lliures, també hem de fer les coses nosaltres mateixes, de forma autogestionada, sense esperar ni voler cap ajuda ni control per part de cap ajuntament, administració o de l’estat. Hem de tendir a fer les coses nosaltres mateixes, o aprendre a fer-les, per tal d’evitar una dependència constant i assolir ser lliures en quants més aspectes de la nostra vida millor (alimentació, treball, educació, reparacions,…). Encara que hi hagi bastants graus, l’autogestió també haurà de regir sempre la nostra manera de fer les coses i ens farà persones més lliures i menys dependents.
Per concloure la meva manera d’entendre l’okupació, haig de dir que aquesta ha de ser una via, una eina, un camí, que ens ajudi a enderrocar el sistema que causa la misèria i la desigualtat social. No ens podem limitar a okupar per garantir el dret a l’habitatge, que és bàsic i molt important, sinó que hem d’anar més enllà. Hem d’atacar al sistema capitalista que és l’únic culpable de la vulneració de tots els nostres drets com a persones i com a societat (no només vulnera el dret a un habitatge digne, sinó el d’una educació o sanitat pública i de qualitat, o els nostres drets laborals,etc.).
I en aquest sentit, segons la meva manera de veure les coses, les iniciatives que encaixen millor en els arguments que he exposat són les okupacions que esdevenen en centres socials o casals o ateneus, que de forma autorganitzada i autogestionada ataquen al sistema i lluiten per canviar la situació. Són escoles d’aprenentatge i formació, tant política com personal, són espais de crítica i de debat, són espais de creixement i d’empoderament, són espais de desobediència a l’ordre establert on la pràctica i el pensament van de la mà, són espais rebels que conviden a la gent a sumar-s’hi, a participar i entre totes juntes mirar de canviar i millorar la societat que tenim.
A Terrassa hi ha espais que poden reunir algunes d’aquestes característiques, però per a mi, dels que les reuneixen quasi totes són un parell: El Kasalet (Kasal Okupat i Autogestionat Joan Berney) que va ser okupat com a habitatge al 2000, però des del 2005 va començar a funcionar com a centre social gràcies al col·lectiu Acció Autònoma. Enguany, aquest 2015, complirà 10 anys d’existència, amb infinitat de campanyes, mobilitzacions i actes diversos al seu darrera. I el Casal Popular l’Atzur, okupat l’octubre del 2012 per Arran Terrassa (Organització del jovent independentista i revolucionari dels Països Catalans), que enguany complirà 3 anys d’activitats i treball en benefici de la nostra ciutat.
No vull acabar aquest escrit -que recull la meva humil i simple opinió, errònia en alguns casos (espero que pocs) i encertada amb d’altres (espero que més), sobre l’okupació- sense fer una crida a la participació als espais que he esmentat. Per mantenir una societat viva calen persones combatives i espais on poder desenvolupar-se. Precisament el que vol el sistema són persones submises, callades i alienades que no es moguin per cap motiu i que acceptin l’ordre establert sense qüestionar-lo. Doncs no ho farem. No callarem. No ens faran creure. El capitalisme és injust i ens condemna a una vida de misèria i desigualtat, i la nostra obligació és enderrocar-lo i fer-lo caure. I a Terrassa, com a molts d’altres llocs, tenim espais alliberats que necessiten de la nostra força, de les nostres ganes, de les nostres il·lusions per tirar-los endavant. Vine a les assemblees, exposa les teves idees i inquietuds, assumeix responsabilitats, implica’t en les tasques, ajuda, col·labora, participa. Els espais okupats i autogestionats et necessiten, ens necessiten a totes, no ens quedem a casa. Mobilitzem-nos i passem a l’acció. Perquè si el present és de lluita, el futur serà nostre. Unió, acció, autogestió! Ni un pas enrere, fins a la victòria sempre!!!
Salut i Okupació!
*Francesc Argemí
Membre dels moviments socials de Terrassa des de l’any 1995
Llicenciat en Història per la UAB
Deixa un comentari