Manel Tomàs, president de la Coordinadora, durant l’entrevista als Amics de les Arts (Foto: PV)
Manel Tomàs, de la Coordinadora de grups de Cultura Popular: “Amb aquestes arrels de lo tradicional i popular, el que vivim, sobretot a on vivim nosaltres, en el Vallès, és una cultura reinventada; perquè de molt de tot això no hi ha una tradició escrita anteriorment, però sí que és una cosa que s’ha anat guanyant i que en aquest moment jo crec que podem dir que, després de tots aquests més de 35 anys, ja comença a ser una cosa realment tradicional, assentada i amb fonaments a la ciutat”. Hi ha com a mostra d’això, destaca, el cas de Minyons, que és una colla de les punteres de Catalunya.
Vinculat tota la vida, com qui diu, al moviment associatiu de la ciutat, en Manel Tomàs, amb 59 anys, va començar al Centre Excursionista de Terrassa (CET), del qual va ser vicepresident i, després, president entre els anys 1989 i 1996, així com responsable del full informatiu de l’entitat durant 10 anys més, i és que “els que tenim el gen a la sang no sabem parar”, explica entre orgullós i culpable.
Després, “perquè no podia estar sense fer res”, s’ha dedicat a la feina en grups més petits, com la Pàjara. Així fins que en una reunió quan el Conservatori va deixar la Masia Freixa, al parc de Sant Jordi, uns quants van pensar que en aquest edifici “estaria bé fer alguna cosa per la cultura popular, perquè ja s’escoltaven veus que es plantejaven algunes formes d’unió o coordinació entre els grups de cultura popular a la ciutat”.
La Masia Freixa continua allà, avui envoltada d’arbres caiguts com efecte de la ventada del mes passat, però la Coordinadora de Grups de Cultura Popular ja funciona. L’acte fundacional va ser el 27 de febrer de 2010.
Excursionisme, muntanya i cultura popular
El CET, explica, ha estat i és una entitat prou important a Terrassa. No sap ara quants socis n’hi ha, però quan del seu pas per la mateixa, que de fet mai ha abandonat, “penso que el màxim de socis que vam arribar a ser-hi devíem estar sobre els 2.300”; clar que és una entitat on hi ha molta família, aclareix, i de vegades són tots els membres de la família que estan associats, i passa moltes vegades de generació a generació.
“Va ser una època que vaig aprendre moltes coses en qüestions associatives”, destaca, “fins i tot que en arribar el moment cal que els càrrecs i la gent es renovin, no es poden eternitzar en les entitats i els llocs, no seria bon senyal ni és bo per la persona ni per l’entitat”, afirma.
De la importància del CET parla, per exemple, el fet que hagin sortit grups i idees. Recorda, per exemple, que una de les coses que es va recuperar a partir d’aquí va ser la colla del Drac de Terrassa. Concretament, l’any 1977. “Es va fer un campament d’alta muntanya a la vall de Pineta”, relata, “i feia molt mal temps, plovia casi cada dia i per entretenir una mica a la canalla es va fer una mena de carcassa amb fusta de boix i es va cobrir i fer una cara amb una capsa de cartró. El vam batejar com Lagarto de Jaén”. Aquest bitxo va acabar sortint en el Carnestoltes de l’any següent, el 1978, el primer Carnestoltes després de la Dictadura, fent renéixer el Drac de la ciutat.
Després, grups de bastoners, animats pel Marc Galí, i la colla castellera dels Minyons, que va sortir arrel de que en Josep Falcato va venir pel centre. “No recordo bé el motiu, però es va fer un primer i petit castell de falcons i a partir d’aquí un grup es va animar i començar a qüestionar-se si serien capaços de fer castells… ja veus!”.
Tot i això, destaca en Manel, aquests grups no han sorgit vinculades orgànicament al Centre, “tots tenen i fan vida pròpia, no podria ser d’altra manera”.
En definitiva, nascudes allà on d’altres contrades, amb o sense pares i mares reconegudes, el cert és que a Terrassa hi ha un bon grapat de colles de cultura popular que després d’un temps de trobades i converses van acabar creant la Coordinadora de Grups de Cultura Popular de Terrassa, formalment el febrer del 2010, i en Manel va ser elegit president, i ho és fins ara.
En començar, “una de les coses que més em va sorprendre és la participació. A les reunions, per preparar estatuts i tot això, hi va ser la totalitat dels grups de la ciutat”, emfasitza, “que van apostar perquè això tirés endavant”. En aquell moment van ser 29.
En aquests cinc anys, la Coordinadora s’ha anat consolidant a la ciutat. Allò més visible que fan és la festa de la Culturassa, al parc de Sant Jordi, per mostrar una mica el treball que es fa durant tot l’any. Una de les característiques és que sempre hi participa alguna entitat de fora de la ciutat, però que, a més, faci o treballi alguna proposta que a la ciutat no hi hagi.
Un altre dels objectius d’aquesta coordinació és recuperar tradicions. Aquest any, per citar un cas, ha estat el tercer des de la recuperació de la festa de l’Home dels Nassos. Al temps, s’intenta crear un vincle de més interrelació entre tots els grups de cultura. Una mica, resumeix, la tasca és aquesta, i divulgar, difondre i enfortir la cultura feta per la gent, a peu de carrer, amb les seves pròpies mans i materials a l’abast, a partir de les experiències i realitat viscudes.
Molt bona salut, un moment molt bo per la cultura popular
Considera en Manel que el moment de la cultura és bo, a la ciutat i al País en general. Avui, són tantíssimes les poblacions que tenen el seu drac, gegant i colles i grups que fan de tot. En alguns moments, recorda, “els grups anaven a d’altres ciutats contractats, ara bona part de les sortides es fan per intercanvi”.
A Terrassa, “vivim un moment molt maco”, assegura; n’hi ha 31 grups, que van des dels pessebristes, passant pels esbarts, agrupacions de sardanes; grups de foc, ja siguin bèsties o colles de diables; geganters, imatgeria, nans de tota mena, els grups de música tradicional, les coples i fins els castellers, clar. “Tots en actiu i amb ganes de moure’s més”, rebla encara en Manel, explicant animat que encara s’està creant un grup de ball de gitanes.
La dictadura va ser terrible per la cultura popular i tradicional. En Manel recorda que a les festes potser només hi havia algun gegant i algun nan. “Alguna cosa sempre va quedar, tot i que en un nivell molt baix”. Hi havia hagut un grup de bastoners, el Drac i els gegants. “El que va quedar era reducte, poca cosa”, però “a partir del 1976 i 1977 es va començar a remoure, revifar i anar pujant un nou moviment cultural”.
Analitzant el procés, considera en Manel que tot plegat, “amb aquestes arrels de lo tradicional i popular, el que vivim, sobretot a on vivim nosaltres, en el Vallès, es una cultura reinventada; perquè de molt de tot això no hi ha una tradició escrita anteriorment, però sí que és una cosa que s’ha anat guanyant i que en aquest moment jo crec que podem dir que, després de tots aquests més de 35 anys, ja comença a ser una cosa realment tradicional, assentada i amb fonaments a la ciutat”. Hi ha com a mostra d’això, destaca, el cas de Minyons, que és una colla de les punteres de Catalunya.
Pel que fa a la quantitat de gent que hi participa, tot i no haver llistat ni arxiu centralitzat, avui poden ser entre 1.100 i 1.200 les persones vinculades directament a algun grup o activitat. I va creixent, garanteix en Manel.
A part de la responsabilitat a la Coordinadora, en Manel participa activament en el grup de la Pàjara. Al deixar responsabilitats al CET va parar una mica. Però de seguida es va reenganxar. Un amic de temps li va comentar que a la Pàjara estaven justos de gent i com que això de la pirotècnia sempre l’havia tirat, acceptà.
La Pàjara en un Raval infernal (Foto: pajara.deterrassa)
La Pàjara és un dels exemples de la vida dels grups egarencs. Una entitat independent, amb compromisos amb l’Ajuntament en els actes de la ciutat, però fent una mica el que els hi convé, en general. “Hem tingut la sort que els darrers mesos ha entrat gent jove entorn als 20 anys, amb ganes i il·lusió, al temps que seny i responsabilitat; o sigui tot com per poder pensar en anar deixant les regnes a les seves mans i nosaltres poder-nos anar retirant una mica”.
Vida pròpia, fet a casa
Vista la situació, tot indica que la tan citada globalització i la seva força homogeneïtzadora sembla no haver afectat massa o, al menys, no negativament a la cultura d’arrels. “No, què va! Si alguna cosa tenim és ganes de anar endavant”, declara aquest veterà muntanyer tot explicant que la gent s’associa sense haver de comptar amb grans concentracions ni molts mitjans. “Si s’ajunten vuit o deu que volen anar endavant, això ja funciona. Aquest és un punt important que tenim”.
Creu també que hi ha un potencial molt fort a tots els nivells, no només la cultura popular. I a tota la ciutat. La gent dels barris participa, a tots els grups hi ha gent de tota la ciutat. Molts grups han nascut als barris, com els diables de St Llorenç, el Bitxo del Torrent Mitger de Poble Nou, el Drac Baluk de Ca n’Aurell, els diables de La Maurina, Dracs i Bruixa de Can Boada,… Tots formen part de la Coordina i la relació és realment bona.
Mirant el futur, en Manel considera arribat un punt en que “estem molt representats”, la participació és molt bona dintre dels grups; aquests darrers anys està entrant molta gent jove i amb això vida nova i continuïtat.
Explica també que hi ha hagut implicació important de les institucions, el que ha estat un suport important amb el que sempre hi compten. Així, doncs, bona salut i moltes ganes de continuar i descobrir nous horitzons, que tot plegat això de la cultura popular i tradicional no és tant mirar enrere com trepitjar fort sobre les pròpies bases per anar-hi endavant.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari