Andreu Martín: «Els novel.listes som com prestidigitadors»

Andreu Martín: novel.lista, guionista de còmic i de cinema, considerat com un dels mestres de la novel.la negra

Andreu Martín a l’Ateneu Candela. Foto: JFFF

El passat 26 de febrer, en el marc del cicle Febrer Negre organitzat per l’Ateneu Candela, Andreu Martín, escriptor prolífic i llorejat, va presentar el llibre “Cómo escribo novela policíaca”. Abans de començar l’acte vam poder xerrar amb ell una bona estona.

—Què és per a tu el més important que ha d’aconseguir un escriptor de novel·la policíaca per assolir l’èxit? Crear un investigador o un delinqüent amb una personalitat atractiva, escriure sobre temes reals i oferir uns bons elements per a l’anàlisi de la societat que envolta els lectors…?
—Què ha de fer un autor de novel·la policíaca per escriure una bona obra? Puc dir-vos com escric jo novel·la policíaca. El que a mi m’interessa en primer lloc és entretenir el lector. Que la novel·la policíaca pot contenir anàlisi i crítica social? Sens dubte, però la base és jugar amb el lector per divertir-lo.

—Per aconseguir-ho, cal crear una estructura narrativa que presenti sense fissures o punts febles un enigma i la seva resolució, oi? Que el lector no pugui dir que l’escriptor s’ho fa venir bé i que la trama és inversemblant…
—De trampa en fem sempre, els novel·listes, de qualsevol gènere, som com prestidigitadors…

—Però la trampa no s’ha de veure…
—Clar, si a un prestidigitador se li veu d’on treu la carta de la baralla ja no té cap gràcia. La qüestió és que hi ha molts escriptors que s’apropen a la literatura des d’una posició de lector. Com que quan ets lector vas llegint i sorprenent-te a mesura que avança la lectura, com si fos la cosa més natural, aquesta mena d’escriptors comencen a escriure pensant «a veure quines sorpreses em proporciona aquest personatge que m’he inventat». Doncs no, un escriptor ha de ser tot el contrari d’un lector. Així com als prestidigitadors no els surt un conill del barret de copa només perquè hi fiquin la mà a veure si hi ha sort, abans de començar l’escriptor ha de tenir ben pensat i preparat tot un tinglado…

—Creus que la novel·la policíaca —la novel·la de gènere en general— té una recepció adequada per part de la crítica, la universitat, l’acadèmia, a Espanya?
—Per donar una mica de volum a la resposta, per no dir un no rotund i prou —diu somrient amb complicitat—, puc fer-vos una consideració bàsica. Escriure gènere és fer una proposta lúdica al lector i cada gènere ofereix diversió segons unes determinades regles de joc, però al lector, a més de donar-li allò que desitja, també l’has de sorprendre amb alguna cosa nova per divertir-lo. El crític no valora aquesta capacitat d’entretenir i, a més, a causa d’aquesta qualitat no sap veure el subtext, la denúncia social, el missatge…

—Alguna vegada, recentment, has comentat que tu mateix et tradueixes els llibres al castellà. Sense voler ser impertinent… es tracta d’estalviar-se un traductor o d’un mecanisme molt important per assolir un acabat perfecte per a una novel·la?
—És exactament això últim. No considero una obra meva acabada fins que no me l’he traduïda, a vegades del català al castellà i altres a l’inversa. Diu la meva dona —que és psicoanalista i a més em coneix molt bé— que escric millor en català tots els aspectes interiors dels personatges: sentiments, pensaments, trets de caràcter… i que, en canvi, escric millor en castellà les accions exteriors dels personatges i tot allò altre que correspon a la enginyeria literària, i que això és perquè del meu pare que parlava en castellà vaig aprendre unes coses i de la meva mare que parlava en català, unes altres…

—Quins són els títols de novel·la policíaca dels darrers quinze anys que tothom hauria de llegir? A parts dels teus, clar—diem tot fent-li l’ullet.
—Els meus són essencials, Cabaret Pompeya, per exemple, la meva obra mestra —somriu i continua—: De l’última fornada internacional, cal destacar dos noms, en primer lloc, Nick Pizzolato —guionista de The Killing i True Detective—, m’ha agradat molt la seva novel·la Galveston, alguns diuen que està molt ben escrita, però que és fluixa de contingut, en tot cas està tan ben escrita que el contingut cola. També recomanaria Daniel Woodrell i les seves Los huesos del invierno i La muerte del pequeño Shug. Amb el meu bagatge de lector i de coneixedor de la tramoia del gènere, cada vegada resulta més difícil sorprendre’m i Daniel Woodrell ho ha aconseguit. I no es pot obviar Michael Connelly, un dels autors més brillants, sobretot quan considerem les seves obres més allunyades en el temps…

— I Dennis Lahane, l’autor de Mystic River?
—Sí. Precisament vull llegir un relat curt seu en què es basa la pel·lícula La entrega, però conec més bé Connelly. M’agrada perquè és més ortodox a l’hora de crear enigmes, i els crea d’una manera formidable, que no et deixen indiferent, i els soluciona d’una manera perfecta, rodona, sense fissures tal com indicàveu abans. D’un àmbit més proper —afegeix—, he de destacar La estrategia del pekinés del canari Alexis Ravelo i Ojos de agua i La playa de los ahogados, les dues novel·les del gallec Domingo Villar. Boníssims tots dos, quan s’arriba al seu nivell vol dir que hem arribat al nivell de normalització que calia, que ja no es fa una obra mimètica de la nord-americana o «feta a la manera de». A Catalunya, cal destacar Lluís Llor, que té un llibre excel·lent Si quan et donen per mort un dia tornes, i Anna Maria Villalonga amb el seu La dona de gris, que trenca tots els esquemes coneguts —afirma amb rotunditat.

—I quins són els autors oblidats que recomanaries revisitar?
—Mireu, avui mateix el Paco Camarasa recordava a la ràdio els llibres de Jim Thompson. També penso en James Ellroy. Ara bé, a mi em semblaria imprescindible recuperar Ed McBain, aquí totalment oblidat, que va ser el meu referent quan vaig començar a escriure, fonamental a l’evolució del thriller nord-americà, però també un autor idolatrat a França. Però en lloc d’autors hauria sigut millor parlar de llibres imprescindibles, tots els autors tenen sempre alguna obra fluixeta, a veure si ara algú vol comprar un llibre d’aquests autors i per atzar tria un de fluix!

—I els pioners en català: Rafael Tasis, Jaume Fuster, Manel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany? La gent sembla haver-los oblidat.
—Joc brut de Pedrolo! La descripció de les cames de la protagonista et fa entendre que es cometi un crim. Jo idolatrava Pedrolo. Vaig escriure la meva primera novel·la pensant a publicar-la a La Cua de Palla o en cap lloc més. Quan la vaig tenir acabada, vaig buscar a la guia telefònica on vivia Pedrolo i, en lloc d’anar a l’editorial, li vaig entregar en mà, va ser un dels moments d’èxtasi de la meva vida. Es lògic —continua dient després d’un breu silenci— que en un país on s’ha menystingut la novel·la policíaca les obres d’aquests autors estiguin oblidades. Fins fa poc, tret del boom dels 80, la situació havia sigut de pena. Quan el boom es va desinflar, molts autors van plegar i em vaig quedar gairebé solet, aguantant. Els editors devien pensar que publicar una policíaca de tant en tant no els faria mal. Ara, però, estem arribant al nivell de reconeixement d’altres països.

Ens interromp una admiradora que demana que li signi el llibre i l’Andreu Martín, amb la seva afabilitat habitual, no només li signa el llibre, sinó que la incorpora a la nostra conversa, que segueix el seu camí amb l’evocació d’autors oblidats d’aquells anys difícils fins que el rellotge ens indica que ha arribat el moment en què també els assistents a la presentació començaran a gaudir del seu discurs ple d’amenitat i intel·ligència.

Jordi F. Fernández Figueras

Marce García