Els sindicats majoritaris CCOO i UGT han signat un acord amb les patronals de les empreses que fan els serveis de Telefònica-Movistar. La majoriade treballadores, però, estan fent la vaga indefinida, i de moment no se senten representants per aquells.
Tant així que, de fet, això no té molta incidència en el procés de vaga. Aquesta va començar l’última setmana d’abril a Madrid, convocada primer pels treballadors autònoms (els dits “falsos” autònoms, a la pràctica treballadors fixos sense cap compromís per a l’empresa). Van comptar amb el suport de CGT, COBAS i altres sindicats.
De seguida, es van afegir les plantilles de les empreses contractades i subcontractades per Telefònica (la multinacional de les telecomunicacions ha creat una xarxa que permet explotar “legalment” les treballadores en condicions de saldo). I a la setmana s’afegí a la vaga la gent de Barcelona i altres llocs de l’Estat, fent que la mateixa impliqués totes les tècniques a l’Estat.
Per entendre millor, l’Albert, un autònom de Terrassa, explica que fa 10 anys que treballa al sector. La primera empresa el va acomiadar sense més, però es va trobar que una altra subcontracta l’agafava tot seguit. Això sí, cobrant 800 euros menys. En faltar un dissabte a la feina va ser acomiadat de nou. Ha buscat feina en altres sectors, però ha hagut de tornar, ara com autònom, a treballar per Telefònica, però ara facturant per COBRA. Treball 6 dies a la setmana, 12 hores per dia i al final del mes li queden nets 600 euros. Parlem de més de 15.000 persones en aquesta o similars situacións en el conjunt de l’Estat.
Avui, dimecres 6 de maig, un grup de tres treballadors estan plantats com a piquet informatiu i recollint solidaritat per a la caixa de resistència davant de la central de Telefònica al carrer Bartomeu Amat, 69. Com ells, centenars de piquets fan difusió de la lluita i demanen la solidaritat arreu. A Terrassa i el Vallès Occidental, l’empresa que fa la feina per Telefònica és COBRA, on treballen entorn a 400 persones, de les quals només 90 en plantilla. La resta són falsos autònoms.
Molta participació
El percentatge de seguiment de la mobilització obrera és molt alt a tot l’Estat. Ningú s’esperava, de fet, aquest nivell de participació i decisió en la lluita. Més aviat, ningú s’esperava que en una situació precària i insegura fos possible organitzar res com això.
Als 15 dies de vaga, explica en Carlos López, de la plantilla de COBRA, en notar les conseqüències de la vaga, les empreses van començar a oferir millors preus i extres als treballadores. Alguns van tornar a treballar. Pocs, assegura en Carlos. Però, molt aviat, van reprendre la vaga en comprovar que tot eren només que paraules.
Avui, dimecres 6 de maig, a Montjuïc es farà una gran assemblea. La lluita està sent molt dura, l’Albert creu que encara s’allargarà, “l’empresa sap que tenim famílies i moltes necessitats”, però tot i el boicot informatiu (els grans mitjans quasi no diuen res de la que és una de les vagues més important en els darrers anys, en una de les majors empreses transnacionals espanyoles), hi ha la convicció ferma de que no es pot permetre per més temps la situació en la que es trobaven. A més, el que ja s’ha fet mostra que es pot fer més encara; que no pagaria la pena retirar-se ara.
Solidaritat
Les caixes de resistència mostren, al temps, que molta gent dóna suport als vaguistes. A més de la caixa de resistència, moltes persones i entitats donen suport oferint locals i mitjans per fer activitats. Els bancs d’aliments, expliquen en Carlos i l’Albert, els estan garantint menjar.
“Allò més difícil”, afirmen des del comitè de vaga a Barcelona, “ha estat arribar en aquest punt, arrancar i mantenir-se contra tot pronòstic”. Cal, per això mateix, asseguren, mantenir i fer augmentar el suport ciutadà. Pel 15 de maig, aniversari de les ocupacions de les places per la indignació, es preparen mobilitzacions i activitats de tota mena a tot el país. “Tindrem gent i mitjans de comunicació amatents, donades les circumstàncies”.
Així, doncs, no para la que ja es coneix com a “marea blava” o “revoltes de l’escales” (les que carreguen sempre les treballadores pel manteniment i altes de línies). Si més no, tal i com resa la dita, “qui sembra misèria recull la ràbia”; amb el suport i solidaritat suficients aquesta ràbia pot esdevenir treball i vida dignes per a tothom.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari