Per iniciar un diàleg polític i programàtic adreçat a formar govern és fonamental que cada força política de la ciutat faci una anàlisi prèvia. De la coincidència en la interpretació que se’n faci dependrà la possibilitat d’arribar a acords de diferents tipus.
Abans de res cal continuar lamentant la baixa participació que se situa en un 54,64%. Tot i que s’incrementa 6,5% respecte les anteriors municipals encara hi ha una gran part de la ciutadania terrassenca que no considera important la seva participació i no se sent interpel·lada a les urnes a expressar i propiciar si vol canvis o continuitat, o bé no es considera encara representada per cap candidatura ni programa. Cal situar com a prioritat política revertir aquesta situació com a base de la millora de la qualitat democràtica i la transformació social.
El PSC ha obtingut el major nombre de vots i de regidors i regidores i ha guanyat les eleccions de manera clara tot i que insuficient. És cert que perd vots, perd regidors/es, perd suport popular i perd capacitat política però guanya les eleccions a tots els districtes de la ciutat excepte al Districte 1 (“Centre”). Com ja ha avançat, té la intenció de continuar governant la ciutat perquè aquest era el seu objectiu i no és un partit preparat per situar-se a l’oposició. Tampoc crec que estiguin preparats per governar en solitari sense majoria als Plens ja que el seu fort no ha estat la capacitat de diàleg, entesa i assoliment de consensos amb les formacions de l’oposició. Hauran de fer un curset accelerat i molts canvis en les maneres de fer si volen demostrar que són capaços de governar en aquest nou context. En aquests moments no hi ha cap formació política que hagi manifestat voluntat de pactar amb ells i això també és per fer-s’ho mirar. Com va dir un parlamentari andalús: “Que la compren los que no la conocen”.
Terrassa en Comú (TeC) ha aconseguit trencar el sostre que tenia ICV-EUiA (3 regidors/es) però no ha aconseguit el seu objectiu: guanyar. A diferència de Barcelona, no s’ha aconseguit convèncer a la majoria de la ciutadania de la necessitat d’un canvi a Terrassa. Tanmateix amb un candidat desconegut i inexpert ha fet una molt bona campanya i ha aconseguit 16.000 vots i 6 regidors/es que els situa com a segona força política. Les opcions de TeC si vol fer efectiu el canvi que ha propugnat són tres. La primera és pactar amb el PSC per aconseguir el canvi des del govern de la ciutat. És una opció amb poques possibilitats si analitzem els missatges llençats a la campanya i les diferències en els diagnòstics i en les maneres de fer, malgrat la coincidència en alguns àmbits programàtics que es podria donar. La segona opció seria assolir un pacte amb altres formacions polítiques (ERC, CUP i CiU, necessàriament) on l’únic objectiu comú seria evitar l’alcaldia del PSC però amb dificultats per construir un acord de governabilitat de mandat per garantir estabilitat per poder produir, amb fermesa i rapidesa, els canvis plantejats i les prioritats programàtiques. Dubto de la viabilitat d’arribar a aquest darrer acord però em preocupa que ni tan sols es facin intents per aconseguir-ho si es contempla la possibilitat de que CiU hi participi. Crec que un pacte “contra el PSC” seria difícilment justificable davant la ciutadania i tindria costos massa elevats per una candidatura massa diversa i poc consolidada. La regeneració democràtica que es predica també passa per respectar la decisió de la ciutadania malgrat no sigui la teva. Ni el resultat ni la situació justifica un pacte d’aquestes característiques. En Política hi ha línies vermelles que s’han de traçar de manera clara i inequívoca i, per mi, aquesta és una d’elles. La tercera opció passa per no impedir un govern en minoria del PSC i que TeC intenti aconseguir el canvi des de fora del govern. És una opció factible i en la qual crec que s’ha de situar, arribant a acords programàtics amb diferents formacions, tant de l’oposició com del govern, per dur a terme el seu programa i accelerar tot tipus de canvis estructurals. Crec que, inicialment, caldria donar l’oportunitat de governar a la força que ha obtingut més suport popular. Aquest escenari situa a TeC com a força decisiva, amb capacitat per condicionar l’acció política municipal, i amb un bon full de ruta pot aconseguir bona part dels canvis que proposa, alhora que també pot anar valorant els altres escenaris en funció de com avanci el mandat.
ERC ha tornat al consistori amb força. També han trencat el seu sostre (3 regidors/es) i se situa com a tercera força per primera vegada per davant de CiU. Sense amagar la seva aposta independentista, han fet una campanya en clau municipalista intentant demostrar el seu coneixement de la realitat de la ciutat (difícil d’acreditar si estàs fora de la institució) i la seva capacitat per governar-la. També han insistit en la necessitat d’un canvi important en l’Ajuntament i han presentat un equip sòlid que incorpora persones de l’espai socialista catalanista. El resultat és molt positiu i sembla que es veuen preparats per governar la ciutat tot i que, durant la campanya, han descartat un possible pacte amb el PSC per la qual cosa només els hi quedaria arribar a un acord amb TeC i altres formacions o treballar des de l’oposició. No tenen gaire a perdre en qualsevol escenari ja que és una formació en alça, amb experiència de govern i d’oposició i cohesionada internament.
Ciutadans és la prova empírica que no cal fer res per guanyar 3 regidors/es si tens un líder mediàtic que surt contínuament als canals d’àmbit estatal. Els seus vots són un préstec d’altres formacions (PSOE i PP bàsicament) i caldrà veure quin és el seu paper al Consistori. Descarto qualsevol paper protagonista (ni principal ni secundari) en la formació de govern tot i que amb aquest tipus de formacions mai se sap.
CiU ha sofert una davallada importantíssima de vots i regidors/es que els situa en el seu mínim històric. Una situació que els hi obliga a una reflexió important. Sembla que no l’han encertat amb el candidat escollit amb un perfil poc convencional per a un electorat tradicional molt fidel i per a un electorat prestat al 2011 que ha retornat a ERC. El context de la formació, en clau nacional, tampoc els hi era favorable. El seu resultat no reflecteix la tasca feta a l’oposició a l’Ajuntament durant el darrer mandat i, probablement, aquest hagi estat un dels errors: no haver sabut capitalitzar-ho amb una renovació total de persones que trencava el cordó umbilical entre el passat i el futur. El seu objectiu passa, necessàriament, per refer-se en clau local i nacional. En aquesta situació crec que no seria convenient per ells participar en cap decisió arriscada que pugui furgar encara més a la ferida que tenen oberta. Tot i així hauran de començar a definir la seva estratègia a l’Ajuntament i el rol que volen adoptar per evitar que la tendència apuntada es confirmi a les properes autonòmiques.
La CUP ha estat la gran sorpresa d’aquestes municipals. Passar de 871 vots a 4785 vots mereix un reconeixement. Sense gairebé estructura, ni implantació i amb una candidata força desconeguda han aconseguit convèncer un vot independentista però, sobretot, de l’esquerra més alternativa. És evident que el bon moment que viu la formació al país, l’equidistància amb CiU, malgrat el seu màxim compromís amb el procés sobiranista i la feina dels seus parlamentaris i parlamentària n’ha contribuït. El seu paper a l’Ajuntament també és una incògnita però molt més predicible que el d’altres formacions que s’estrenen. El seu principal repte serà adaptar propostes més generals a la realitat més concreta i particular de la ciutat.
El PP ha tingut una davallada de vots també força espectacular fruït del desgast d’un partit que governa a l’Estat espanyol. El seu espai està en descomposició i una bona part del seu vot ha marxat cap a Ciutadans. Personalment agraeixo que a Terrassa no hagi caigut en la temptació de fer servir el discurs xenòfob d’altres candidats/es de ciutats veïnes. Crec que tampoc els hagués donat més vots i hagués fet un mal irreparable a la cohesió social de la ciutat. El seu objectiu, igual que passa amb CiU, serà recomposar-se i trobar la manera més eficient de fer-se visible al Ple de l’Ajuntament amb un horitzó més que probable (i desitjable d’altra banda) de sangria de vots i pèrdua de les eleccions espanyoles.
Eva Herrero Alonso
Regidora d’ICV-EUiA Ajuntament de Terrassa
Deixa un comentari